19 d’ag. 2008


El meu pare va perdre's al Parc Natural de Sant Llorenç. L'excursió que havia de durar tres horetes -una matinal, segons ell- va acabar resultant una sortida de vuit hores sense parar de caminar. A la Moleskine que li vaig regalar per a què hi anotés les seves impressions excursionistes aquell dia hi va escriure: "El Parc Natural de Sant Llorenç és gran". L'endemà era d'urgències amb un còlic nefrític.

Hi ha coses que fan por, i perdre's en un parc natural n'és una. A mi em passa.

Tot i així, no puc evitar fer la meva motxilla cada nit.

12 comentaris:

Giorgio Grappa ha dit...

Buf, quina por, sobretot si anava sol.

A mi em va passar una de semblant fa molts anys, quan encara corria. Havíem de fer un 15 (15 km) per muntanya; vam passar de llarg en algun desviament i allò es va convertir en un 35 i sense aigua. Per sort, anava amb molt bons companys, i això t'ho fa passar millor.

Espero que ton pare s'hagi recuperat i que no perdi les ganes de caminar per la muntanya.

Petonets!

elena ha dit...

i perdres per la calle desidia.. donde van las niñas buenas d'excursión ...això també fa una mica de por. no?

Tirai ha dit...

M'agrada molt la frase que dius que va escriure "El Parc Natural de Sant Llorenç és gran". Té sentit de l'humor! Espero que ja estigui bé del còlic!

namaga ha dit...

Vaja! espero que és millori ben aviat i tu també de la cremada. Perdre's a la muntanya fa moltissima por a mi em va passar a la muntanya del Cadí i ho recordo com un malson esgotador, tot i així també segueixo fent la motxilla! :*

Babèlia ha dit...

Ostres! Jo en vaig passar un... i no t'explico...

Per cert... quan es recuperi, diga-li que a Costa Rica està ple de Parcs Naturals... i els bitxos que hi trobes fan molta por!! ;-) però sempre és agradable fer la motxilla!

Ojos tristes ha dit...

Que se recupere pronto y no pierda las ganas de volver!!

Yo quisiera hacer la mochila cada noche..

Marc Calypso ha dit...

per a mi, més important que fer la motxilla cada nit; és seguir tinguent ganes de fer la motxilla... tots els camins fan una mica de por, malgrat tot cal seguir caminant.

MOONLIGHT ha dit...

aix, com m'agrada aquesta cançó... "una vez, me enamoré del lado oscuro, de lo más chungo, di tantas vueltas que perdí el rumbo..."

aina ha dit...

la gràcia suposo que és aquesta: poder fer la motxilla cada dia encara que l'ahir no hagués estat del tot bo :)

PetitaCriatura ha dit...

Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris. El meu pare està bé, només va ser un ensurt :-)

Molts petons per tots, sou genials!

elena ha dit...

estic contenta.. molt contenta.. ara acabo de fer una motxilla - de les de veritat- demà me'n vaig a fer la "carros de foc" i en tinc moltes ganes.. potser em perdre..però no a la calle desidia.. feia tant temps que no feia ni aquesta motxilla, ni cap altre...
una abraçada

PetitaCriatura ha dit...

Oooooh, Elena! I jo que m'alegro molt de què estiguis contenta i de què hagis fet la teva motxilla! Tot és posar-s'hi, agafar pràctica, i acabar fent motxilles a tort a dret fins a fartar-te'n ;-) Que ho gaudeixis molt molt. Espero impacient les teves impressions. No et perdis, eh?? ;-) Molts petons, maca.