Aquests dies ja no tinc tantes paraules com abans. Desconec si això és bo o dolent.
No t'ho creuràs, però he descobert que ja no m'agafo enlloc quan avanço els camions de l'autopista.
Potser m'estic desnaturalitzant.
1 d’abr. 2008
Shhhtt...
I de la mateixa forma en què hi ha moments per a cridar des de la llotja d'un gran teatre, també hi ha moments per a no dir res.
Aquests dies ja no tinc tantes paraules com abans. Desconec si això és bo o dolent.
No t'ho creuràs, però he descobert que ja no m'agafo enlloc quan avanço els camions de l'autopista.
Potser m'estic desnaturalitzant.
Aquests dies ja no tinc tantes paraules com abans. Desconec si això és bo o dolent.
No t'ho creuràs, però he descobert que ja no m'agafo enlloc quan avanço els camions de l'autopista.
Potser m'estic desnaturalitzant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
14 comentaris:
Silenci i a escoltar.
Això dels camions a l'autopista sona a accident.
Desnaturalitzant? Això ho fan les proteïnes.
Curiosament aquest noi de la foto l'he vist en una altra foto en un altre bloc, potser la vau tirar al mateix moment, potser anaveu juntes amb l'altra persona que la va tirar, o simplement, es una casualitat... Acabo de descobrir-te, m'agrada el teu blog, i tires bones fotos, perquè no dir-ho...
Si et quedes callat una estoneta, quasi els pots escoltar ;-) .
Ah, sí, xexu? Ho fan les proteïnes? Què curiós. Sona a accident, és cert, però sense por. Abans ho passava molt malament als avançaments d'autopista, i ara m'he adonat que ja no tant. Un petó.
Hola aprenenta, benvinguda i gràcies pel teu comentari. La veritat és que hi havia molta gent fent fotos quan jo feia aquestes, així que no crec que sigui estrany veure-les repetides en altres indrets. M'alegro que t'agradin.
giorgio, potser sí, aviam, shhhtt... ;-) Gràcies :-*
Aquest cacharro d'instrument és la ostia! Cada cop que passo per darrera de la catedral i el noi aquest hi és, em quedo flipat... em recorda a un instrument, molt més petit, que utilitzen els monjos tibetans.
Cuida't. un petó
Doncs a mi em semblava l'escut d'un cavaller medieval!
haaa, haaaa, haaa Giorgio! a mi em sembla un ovni per viatjar cap el bon temps petitona, que la primavera ens regala molt
Sí babèlia, aquest instrument és al·lucinant! Jo no l'havia vist mai i em va impressionar. Sembla difícil de tocar. Et refereixes a aquella mena de vol que s'ha de resseguir amb un pal i fa un so molt relaxant? M'agrada molt, també. Un petó, guapo.
Jajajaja, Giorgio, em penso que tu ja veus cavallers medievals a tot arreu... :-*
Namagueta! Què curiós, fa dies que penso que m'agradaria sortir volant en una nau espacial. :-*
el hang és un instrument increïble i el seu so sembla que ens transporti a un lloc llunyà en el temps, malgrat ser un instrument inventat el 2000 dins un laboratori... m'agrada el teu bloc, et visitaré més sovint.
Hola una fera entre tantes, benvinguda i gràcies per la informació sobre l'instrument! Amb comentaris tan enriquidors, serà un plaer que tornis a passar per aquí. A mi m'ha agradat també conéixer el teu blog. Fins aviat!
són genials, aquests dos de la foto! ei, jo no sé si t'estaràs quedant sense paraules però continues fent unes fotos precioses...
Potser és una època d'anestèsia, per avançar.
Compte que les emocions de colp poden aturdir, és una manera de rebre tot el que (desgraciadament, o no) podem suportar.
M'encanten les teves fotos, i encara que com tu diguis, et quedes sense paraules, jo no ho crec gens!
De vegades no fa falta tenir moltes paraules i molta retòrica, sinó simplement dir allò que vols dir d'una manera senzilla, que sovint és així com arriba més. N'hi ha que creuen que per posar metàfores i figures engirgolades fa més bo, jo crec que el que fa bo és el que fas, saber arribar amb les teves paraules. Ni més ni pus.
Una besada!
Nimue, moltes gràcies, maca! Sí, sí que són genials aquest parell. Jo no els coneixia i vaig al·lucinar quan els vaig veure i escoltar. Un petó enorme.
Gràcies claradriel. Espero que senzillament es tracti d'un retorn a la tranquil·litat i la calma. En realitat mai he tingut gaires paraules. Un petó.
el tacte, buf, moltíssimes gràcies. Com he dit a na Claradriel, en realitat mai he sigut d'excessives paraules. M'alegra que t'agradin les fotografies, moltes gràcies. A mi m'ha encantat el teu "ni més ni pus" :-) Una besada!
Publica un comentari a l'entrada