Deixa-me amar

Diu el titular que el "cas Madeleine" compleix un any sense haver-se resolt. Los turistas británicos han vuelto a Praia da Luz, pero no pierden de vista a sus hijos.

A la foto, una perfecta família rossa apareix asseguda a la sorra de la platja de la llum. I a les seves espatlles, si t'hi fixes, s'hi entreveu el petit nucli urbà amb les seves restes romanes envoltades d'apartaments turístics. He resseguit tot el passeig amb el dit índex i he dit en veu alta el teu nom.

Un altre peu de fotografia diu que els turistes es fan fotografies a la porta de l'apartament de l'Ocean Club que van ocupar els McCann. Ha estat quan l'he llegit que he tornat a no entendre, i ha estat a la dutxa d'aquest vespre quan he tornat a plorar la crueltat.

No m'explico com t'ho fas per deixar-ho sempre tot tan moll.

Voler-ho

Hi haurà un dia en què els boleros deixaran de parlar de.

Serà llavors quan jo podré dir coses com ha sigut el teu somriure el què avui ha fet sortir l'arc de Sant Martí a la ciutat grisa. Fins i tot podré recordar-te els petons que em deus i altres coses per l'estil. Per dir que no quedi.

O qui sap, potser hi haurà un dia en què jo deixaré d'escoltar els boleros. Així la vida deixarà de tenir aquesta remor a desencís, i mai haurà estat tan fàcil deixar la roba fosca tancada a l'armari.

No ens enganyem

Segur que hi tens alguna cosa a veure amb que l'Alonso ho tingui tot tan difícil aquesta temporada. També tu. També ell.

I és que empatitzo amb els perdedors que malgrat les modificacions del seu monoplaça acaben trencant motors a la volta 34, perquè ja no hi ha podis els diumenges a la tarda; i això, sens dubte, és cosa teva.

Li podria enviar un mail al Briatore explicant-li les veritables raons d'una temporada tan espatllada. Potser un dia et truca i et demana les explicacions pertinents.

(Contra)diccions

No és casual que d'encís a incís hi hagi només una lletra de diferència. Quelcom similar passa entre casat i cansat, o entre els boleros i tu.

Perquè els mateixos paisatges són totalment diferents si vas pel carril d'anada o si vas pel de tornada, i els secrets poden deixar de tenir la seva gràcia si explico que sóc lladre d'encenedors i coberts de plàstic.

Però de tot això, l'única cosa que realment tinc clara és que no hi ha res més dolç que voler endolcir la vida d'algú altre. Al cap i a la fi, de sucre a suma no hi ha tanta diferència.

Per poc no et trio el títol d'un llibre i entro al cotxe d'un desconegut: Sant Jordi 2008

Nocturnes

L'única cosa que se m'acut quan veig el meu reflex a les finestres del metro és que ja tinc una edat per portar xapes d'en Rambutan al bolso i anar a la feina calçant unes bambes Converse. Que ho deia de debò allò de què als 28 anys em veig vivint els 21 altre cop.

I les meves bambes dels 21 disfressats dels 28 són tan inapropiades que ara guanyo els 5 minuts que abans perdia. O sigui que em quedo igual.

Però ara, quan encara em contraresto, passo ben a prop dels edificis per a què els llums automàtics dels portals s'engeguin al meu pas.

Floretes nocturnes, quan la plaça és tan blanca que sembla que cremi.

Ho hauries de veure.

Entre poc i massa

Un fracasado de verdad es alguien que tiene tanto miedo de no ganar que ni siquiera lo intenta. (*)

Alguna cosa has fet aquesta nit per a què el meu llit s'hagi despertat entre tants núvols de tempesta. Tu no ho saps, però hi ha certs assumptes que et pertanyen i que jo encara percebo, com quan conduïes a les tres de la matinada i jo et vigilava els semàfors en vermell.

Alguna cosa has fet aquesta nit per a què al llevar-me, el meu peu hagi relliscat sobre la fusta xopa del parquet i hagi hagut d'anar patinant fins a la cuina a preparar-me el cafè amb llet.

I no és divertit que en Batman i jo portem tot el dia derrapant als revolts i llepant-nos les ferides. Alguna cosa deus haver fet aquesta nit per haver mullat casa nostra d'aquesta forma.

(*) De la pel·lícula Little Miss Sunshine

6 perdre el cap (algú) No saber el que fa.

Ahir vaig rebre un sms de la meva psicòloga: Estaré tres setmanes de baixa. No és res greu.

La notícia hauria estat una tragèdia fa uns mesos, però ahir, sorprenentment, rebre aquest missatge em va alleujar. I no pel fet que ella es trobi malament, és clar, sinó perquè feia dies que volia proposar-li que ens veiéssim amb menys assiduïtat i mai no trobava la forma de dir-li.

Havia de ser així. Al cap i a la fi jo mai he sabut tallar les relacions a temps i sempre han estat els altres els que m'han acabat deixant a mi.

Deu ser incongruent la feina de psicòleg: per una banda has de dotar de fortalesa una persona i per una altra has de procurar que no marxi gaire ràpid per tal de poder alimentar els teus fills.

Aquesta vegada volia explicar-li que m'he adonat que em perdo en la imatge d'algun somriure i que fa dies que m'encanto en menudeses, com les revistes de perruqueria o els colors dels núvols que porten aiguats. També volia dir-li que, encara que semblés pedant, jo sempre havia gestionat força bé les menudeses i que en canvi ara se m'emboliquen als dits com prims fils de pescar.

Segur que els naufragis d'aquests dies tenen alguna cosa a veure amb la seva baixa. Potser la pedregada. Potser la pluja a les andanes o les inundacions als ascensors. Potser que el meu vaixell s'enfonsa quan s'acaba la tinta de la impressora. Potser que les venedores de rentavaixelles deixen el cap com un timbal.

Em penso que ja m'he tornat a perdre.

Abril fa aigües

He obert un paraigües groc dins una peixera i he posat a la rentadora uns texans que duien un bitllet de deu a la butxaca. No se m'acut forma més significativa de cridar el mal temps.

Per això avui ha plogut a les andanes del metro i als ascensors. Els semàfors de les cruïlles més transitades han deixat de funcionar i les escales mecàniques s'han aturat a mig camí entre dalt i baix. La ciutat grisa no està preparada pels naufragis.

En aquestes circumstàncies, la meva embarcació i jo no hem tingut altra opció que enfonsar-nos en lenta i poètica agonia. Sense capses de llumins ni fars guies.

Ara que hi penso, quina putada va fer la Rose deixant que en Jack morís per hipotèrmia a les gèlides aigües de l'Atlàntic.

Futileses

S'esgoten les entrades per a les últimes funcions improrrogables. Aviat no hi haurà primeres files i es buidaran els camerinos de vestits, de flors i de notes d'admiradors.

Però això no és una mala notícia.

Només és que jo sovint em perdo en futileses, com els cables elèctrics que alimenten l'enllumenat públic de la ciutat grisa. De fanal en fanal, una unió infinita. O com els satèl·lits, els portàtils i les tecnologies 3G. Senyal de cobertura excel·lentment en xarxa.

Ho veus? Tenim una connexió punt a punt, fins i tot sense voler-ho.

Projectes

Aquells dies, a les sis de la tarda els dies tot just acabaven de començar. Potser només per això els dies ja van valer la pena. Jo ja m'entenc. Avui en realitat només m'he entès jo.

M'han dit que projectem allò que rebem. Es tracta d'una d'aquelles teories a l'estil física quàntica. Resulta molt interessant, però també se'm fa dur pensar que allò que no vull a la meva vida, en realitat sóc jo mateixa qui ho atreu.

El secret resideix en saber projectar per tal que les coses positives flueixin com l'aire, o com el vent, que ve de si tu me dices.

Jo ja m'entenc.

Llumí ve de you and me (*)

Pugen els graus i el sol. Ho sé perquè l'aigua de la dutxa ja no surt tan freda i perquè m'enamoro de personatges televisius.

A vegades tinc por d'acostumar-me a aquesta soledat. El dia de demà no hi haurà qui aguanti els meus horaris desordenats i les meves rareses culinàries. Fins i tot en Batman s'ha convertit en un maníac de la convivència: el recipient d'aigua va aquí, no allà.

I és que entre aquí i allà hi ha una abismal diferència.

*Amb aquest títol tan patètic deixo la meva carrera de trilogista. Per si no us heu adonat, els temes dels tres darrers títols han estat, en aquest ordre, aigua, terra i foc. D'acord, m'ho acabo d'inventar i és molt poc original; però no em demaneu una tetralogia incloent-hi l'aire. Aquest blog perdria tota credibilitat.

Closca ve de to close

Hi ha una determinada hora del matí en què la gran ciutat ja no absorbeix cap més dels cotxes que volen accedir-hi a través de les autovies d'entrada. És en aquest moment quan, per cada vehicle que abandona el nucli urbà, un de nou hi té cabuda. Només pot ser així.

I tots els vehicles que restem aturats a terra de ningú ens convertim en passos comptats d'una classe de balls de saló. Un-dos-tres, un-dos-tres. Com el compàs dels valsos que ens marcàvem a la cuina mentre es refredava el sopar. Hora punta, en diuen.

Quan la ciutat grisa esdevé hermètica i plàstica.

Impermeable, sobrepassada per l'excés.

Jo hi entreveig un vestigi d'humanitat i fins i tot m'hi reconec.

Marejar ve de mar

Els dies acaben molt millor que comencen.

Tot i que tanta llibertat em continuï produint un cert mareig i que els límits s'assemblin a una goma de pollastre feta un embolic entre els meus dits; tot i això, els dies acaben molt millor i les quatre gigues del meu petit ipod s'estan quedant curtes.

Ahir vaig veure un petó de pel·lícula. Sonava aquesta cançó:

Excessos

He pogut veure les classificacions de la F1. L'Alonso per poc no passa de la Q2 i jo m'he adormit. Jo no he passat de les 14h en la meva sessió d'excessos.

I és que m'ha vingut molt de gust beure'm un got de gaspatxo, però he acabat comprant tarrinetes de gelat de torró de La Sirena.

No ho tornaré a fer, no ho tornaré a fer. No voldria caure en la síndrome de l'acumulació de tarrinetes de gelat de torró al meu congelador, perquè jo sempre he sigut més de xocolata, i del gelat de torró el més m'agradava era com t'agradava a tu.

Demà potser surti a buscar orxata.

Ja és primavera

Ara és el moment de valorar que encara sigui de dia quan acaba la jornada laboral.

Perquè tot i que els matins siguin freds, als migdies em puc camuflar entre els turistes de la gran ciutat. Bosses de la botiga del barça, escots vermellosos. Torna el fenomen mitjons i xancletes, i jo sortiré a les fotografies dels àlbums familiars xinesos.

Ja és primavera, llenço la casa per la finestra.

El tabac es compra a cartrons i els esdeveniments són multitudinaris. I conec una reflexióterapeuta experta en rialles i en mots exactes. Aparadors amb avarques noves de tots els colors.

Ara és el moment de valorar que ja no es fa fosc tan aviat.

Shhhtt...

I de la mateixa forma en què hi ha moments per a cridar des de la llotja d'un gran teatre, també hi ha moments per a no dir res.




Aquests dies ja no tinc tantes paraules com abans. Desconec si això és bo o dolent.

No t'ho creuràs, però he descobert que ja no m'agafo enlloc quan avanço els camions de l'autopista.

Potser m'estic desnaturalitzant.