No fa gaires dies, una tirada de cartes em va predir l'existència d'uns documents que haurien de ser crucials per a mi. Quan et sents perduda ja les fas aquestes coses, però no patiu: no vaig pagar res per la meva lectura de cartes profètiques.
El cas és que des de llavors m'he mantingut especialment alerta a qualsevol paper que pogués tenir alguna cosa a veure amb tu: potser els extractes del banc, potser tots els fulls que t'he escrit i no t'he enviat, potser les entrades que havia reservat per a nosaltres.
O potser no hi ha papers ni cartes que m'hagin de salvar de l'abisme.
Tampoc no fa gaire, algú em va parlar del recorregut de la venjança i del seu caràcter el·líptic que no porta enlloc. També em va parlar de rellotges que no s'aturen i que duen a futurs llunyans, o fins i tot propers. Aquestes sí que són veritats per escriure en muntanyes de llibres.
Arribat aquest moment, però, la meva certesa és que fins i tot jo començo a cansar-me de pensar futurs amb tu, cercar papers i escriure cartes sense destinatari o esquivar abismes que tenen el teu nom. A més, també tinc la certesa que, de continuar així, em quedaré sense lectors i lectores, perquè s'hauran emmusteït amb mi.
I què carai, no crec que res sigui tan greu com per arribar a certs extrems.
7 comentaris:
Doncs sí, tens raó. T’he vingut llegint des de que vas encetar el blog. I m’amoïnava que poguessis ser un cas mac2. No mereix la pena pensar-hi, capficar-se amb segons què coses, s’ha de anar cap endavant i no aturar-se a res. No facis com jo. No donis voltes a flashos de felicitat suprema que s’han tornat d’una tristor infinita. No et tanquis en tu mateixa i en el teu amor/odi, nostàlgia, dolor... Suposo que a vegades és inevitable, però que no duri més del emocionalment suportable. Perquè si no et convertiries en una ànima en pena i, a diferència meva, tu vals massa per això. Ets guapa, intel.ligent, sensible, bona persona... Surt, fica’t en altres històries, viu el present i prepara’t pel futur, que el passat no et limiti ni et condicioni per a res, que no s’apoderi de tu. És molt dur tot plegat però hauràs de fer un esforç, no trobes? El món necessita una petitacriatura en forma i positiva.
Una abraçada.
Molt ben dit. Toca fons i dóna't embranzida per sortir amb força a la superfície. Ja l'has plorat prou. Ànims! :)
Creo que Mac ha dicho todo lo que se podía decir, bueno quizás le haya faltado proponer unas cervezas para que podamos ahogar tanta pena de una maldita vez.... No tengo duda de que todo pasará y que de aquí un tiempo lo verás todo diferente y los recuerdos ya no doleran con la misma intensidad.
Yo me agarro a esa esperanza para seguir adelante, porqué a mi también me faltan las fuerzas, incluso a veces para respirar.
Brindo con el agua litro y medio(es lo único que tengo a mano ahora) por tu felicidad y porqué vuelvas a sonreír muy pronto.
Sigamos con los abrazos.
(...)no deixo de pensar en el que m'agradaria que passés, en com m'agradarien que fossin les coses, diferents fantasies, perilloses fantasies, en les que sempre hi ets present d'una manera o una altra, i això em fa por, perquè és un sentiment irreal, perquè aquesta fantasia només em fa mal i perquè així no m'en sortiré a la vida.
...
Això ho escribia fa un temps. Tot passa. Això també passarà. I del dolor només en quedaran les lletres.
...
Ara si que t'escolto!!!!
i quanta raó té macbollix
Escolta, i perdona el comentari off topic (evidentment, res del que es digui al respecte dels teus textes actualment, et pot servir de res) ¿et vens a passejar pels volcans d'olot aquet finde? Serem dos bollocloniques, dos gossets emparentats i una fregoneta sorprenent amb de tot a dins per cuinar i pair... Va, ¿t'animes? :P
Quin subidón de missatges... Així feu pujar l'autoestima a qualsevol. Moltes gràcies a totes.
Mac... infinitas gracias por tus palabras. Te voy a contar un secreto: estos dias me he acordado de tí. Pero hay algo que no me ha gustado de tu comentario... cuando aprenderemos a valorarnos un poco más? Tu tampoc et mereixes ser cap ànima en pena. Amunt, ovelleta. Abrazo y gracias otra vez.
Bitxo, gràcies pels ànims. Potser per poder donar-te embranzida cal tocar fons abans, oi? Petons.
Ojos, gracias... Está muy bien lo de brindar por la felicidad y las sonrisas, mucho mejor que beber para ahogar las penas XD Si no miras tú por tu felicidad, nadie lo va a hacer por tí, así que fuerza y adelante. Dale gas, venga. Más abrazos? Jajaja.
Elquemai, tinc moltes ganes de poder llegir algún dia tot el que he escrit i que no se'm remoguin tantes coses dins. Si tu dius que això passarà, m'ho crec, va. Moltes gràcies :-)
Gemma, un petó i gràcies!
Carmen-off-topic, m'has fet riure. T'escric un emili. Muac.
Publica un comentari a l'entrada