Si t'hagués de posar un nom imaginari et diries Anna. Anna per les as, no pas pel capicua. T'he explicat mai la meva obsessió per les as? De debò, m'agraden molt les as. Bé, el què et deia, tu series l'Anna i les cartes que jo t'escriuria començarien amb un "Hola Anna, com estàs?".
I és que des que no t'explico coses que tinc moltes coses a explicar-te.
Saps què? Rússia té els dies comptats. Tan sols el fet de verbalitzar la possibilitat de marxar de Rússia ja ha sigut com apartar el fum o la boira amb el palmell de la mà.
Dijous passat vaig disgustar-me una mica. Crec que és per això que l'endemà no vaig poder llevar-me. M'he adonat que tots som plenament substituïbles en qualsevol projecte o il·lusió. Aquesta mena de certeses al principi impressionen molt però després les relativitzes o realtivitzes o pessimititzes, ja no ho sé. La qüestió és que dissabte pots tornar a llevar-te.
I llavors també pots passar-te tot un cap de setmana menjant xocolata desfeta amb xurros en bona companyia, que endolceix molt els dies malgrat no ho demostris prou o dubtis de l'interès del teu interlocutor en escoltar-te.
Les meves parets ja estan gairebé a punt per a fer la seva funció altre cop. Trobaré a faltar el riure i la música d'en Gorka. Trobaré a faltar les crispetes i les magdalenes.
Perquè des que no t'explico coses que se m'acumulen les coses a explicar-te.
Hola Anna, com estàs? I et parlaria -pluja d'idees- de persones regal, de dies llargs, de cançons feridores, d'un periodista simpàtic, del blog de n'Albert, de fer tard, del google street view, de paraigües exagerats i del 13 de novembre.
Que si s'acaba Rússia i es construeixen parets, no sé de què parlaré. I que llavors acabo parlant capicua, com el teu nom.
11 comentaris:
Abans de res, no sóc mosso d'esquadra! Déu me'n guard. Mmm... tot i que em vaig estar mirant per entrar a la seva policia científica... però és igual, vaig passar. Ho deia perquè és la policia de Catalunya, deia que els catalans dominàvem el món. Obviament, no em vaig expressar bé.
Ara em llegeixo el post, i el comento.
Oh, que diferent a mi. Jo sóc totalment de Xs i de Zs, les poso per tot arreu.
Com sempre entenc la meitat de la meitat del que se suposa que hauria d'entendre algú que et segueix, i la meitat és menys de la meitat del que et mereixeries que t'entengués. Sí, sóc fan del Senyor dels Anells, què passa?
Però que s'acabi Rússia és bo, no? O és dolent, ara no sé? Perquè tenir parets hauria de ser bo, millor que te les hagin de deixar. És clar que si en Gorka menja xocolata amb xurros amb tu, i no li interessa -precisament- la teva conversa... això és prou bo... o no? Perquè si marxa...
Però amb que ens quedaríem, cap o cua?
Jajajaja, xexu... Saps què? Ho vaig pensar després, vaig pensar "però si en xexu era alguna cosa de química..." i llavors vaig adonar-me que et referies als catalans i catalanes en general, i que jo sóc una mica tonta a vegades. Però és que la idea d'un mosso casteller fan d'AF m'agradava molt! I per cert, felicitats, eh! Tot s'acaba solucionant ;-)
La parte contratante, està claríssim! XD
Este post es contundente... me ha gustado, me alegra leer algo asi.
Un abrazo.
Eps! que ha arribat la primavera? :P
Petitacriatura, ja saps que a mi m'agrada molt llegir-te, escriguis del que escriguis. Però, si us plau, no parlis gaire de xocolata i xurros, perquè aleshores el Tux comença a fer coses rares, li cauen unes llagrimotes enormes de l'emoció i he de vigilar que no s'amagui al frigorífic, perquè se li fan glaçons i després no s'hi veu.
Besets, guapíssima.
molts cops les contradiccions s'atrauen i donen més llògica a les situacions.
salut amiga!!
Ostras, creo que acabo de descubrir por qué le escribirías a, diga-li Anna, sobre el google street view. Ya es casualidad, ya. Espero que no te afectara negativamente y que no fuera mi pequeño comentario el que te pusiera sobre la pista del “inventito este” (supongo que no), me sentiría fatal.
Y piensa que todo podía haber sido peor. Bueno, no, no lo pienses. Y es que yo creo que hay lugares donde no deberías mirar. O sí, no sé, si se está fuerte para digerir la realidad… y parece que va siendo así, ¿no?. Al menos la muchachada está celebrando este post como algo positivo. Yo, la verdad, no acabo de verlo claro. Pero yo es que soy muy negativa.
Y sí, todos somos sustituibles en los proyectos, en las ilusiones, aunque nunca “plenamente”, sólo “de algún modo”. Y eso es válido independientemente del lado del cristal desde el que se mire.
Abraçada :-**
Tot un cap de setmana menjant xocolata desfeta amb xurros és molt eh! Acabaràs dolça fins dalt.
Un petó de divendres volador!
ojos, me alegro de que te haya gustado. Un abrazo, guapa :-*
namagueta, una primavera capicua, a què molaria? Acabaria i tornaria a començar. :-***
giogio, ooohhhh, no, no, no, això no pot ser... No tornaré a parlar de xocolata amb xurros, pobret Tux!! De totes formes, ja podries fer-li alguna xocolatada de tant en tant al pingüinet dolç. O millor, el proper cop que fem xocolata, que vingui! Tu també pots venir, va :-p Molts besets per tots dos :-**
mq, l'alucinant món de les contradiccions. Millor no pensar-hi gaire perquè pots parar boig. Salut, amic!
mac, eres jodidamente inteligente i lista, lo sabias? Perdón por la palabrota, pero es que es algo que tiene que sonar contundente. Fuiste tú, sí, pero no te sientas mal: también encontré a mi madre con las bolsas de la compra XD Me gusta mucho sentirte cerca, muchas gracias, eres genial. Una abraçada, guapa :-**
clémentine, aquestes xocolatades deixen un regustet molt bo que dura moltes hores. De totes formes, em poso 5 cullerades de sucre al cafè amb llet, està clar que sóc de dolç i mai en tinc prou XD Divendres volador o petó volador? Volant per a tu un petó de divendres que no toca de peus a terra :-p :-*
Publica un comentari a l'entrada