22 de nov. 2008


Al segon peatge, aquell que feia tanta ràbia pagar per la poca distància que el separava del nostre desviament, les nits dels caps de setmana hi treballava algú que tenia un Citroën gris. Sempre que passàvem per allà em cridava l'atenció la meticulositat del seu propietari, que aparcava al mateix lloc malgrat estiguessin buides la resta de places d'aparcament. I tot això ho pensava en silenci mentre deixàvem enrera les barreres tarifàries. Mai no li vaig explicar.

Crec que he trobat el peatge on treballa aquesta persona entre setmana, i puc dir que segueix sent tan meticulosa pel que fa als seus costums d'aparcament. Amb quantes persones desconegudes ens devem haver creuat en diverses ocasions al llarg de la nostra vida i ni ho sabem.

El més probable, però, és que tot això m'ho estigui inventant. Si t'ho mires d'una forma racional, el misteriós i meticulós propietari d'aquest Citroën deu fer festa algun dia de la setmana, dic jo. Però tant és.

El què sí li vaig explicar és que estava estalviant per a fer realitat un somni. La meva il·lusió era tenir una caseta, amb jardinet, granjeta, animalons, plantetes, arbrets. Tot molt diminutiu, com un desig de pestanya que bufes en un dit. Això sí que li vaig explicar.

Sé que estic asseguda al costat d'en Sebastián sota un desmai, que és com esperar-te a la font del petó. I sé que no moriria una mica cada dia a les 16'00pm si, per exemple, anés a buscar l'Erika, la cambrera russa del cafè amb llet -tu cambio chica-. Sortiríem d'aquell local fent la botifarra a l'encarregat que es fa el graciós però que en realitat és insuportable i als clients que piquen amb les seves monedes d'euro sobre la barra metàl·lica.

Però estic asseguda sota un desmai amb en Sebastián, què hi farem. I no és que n'estigui especialment satisfeta de saber-me capaç d'anar al dentista sola i sense por, o de no explicar a ningú tot el què m'ha passat al llarg del dia, o d'identificar-me amb un globus inflat d'heli que desafia les lleis de la gravetat, o de despertar-me sanglotant, o d'apartar la por a cops de peu, o de no poder acabar d'escoltar el moment que no surt mai a les cançons.

En Sebastián m'ha ensenyat que tot radica en reconèixer que estàs assegut sota el desmai, i que ningú no et llevarà d'aquí excepte tu mateix.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

I ara què comento jo...? Si prefereixes l'Erika, per què et quedes amb en Sebastián? S'ha de lluitar pel que un vol, no?

Tux ha dit...

Al dentista tota solaaaaaa!
Quina xica més valentaaaaa!

Als pingüinets tampoc no ens fa por anar al dentista, però és que no tenim dents, i el Giorgio diu això no té mèrit. Però tu sí que tens meriiiiiiit!

coses.s.s. ha dit...

M´acabo d'adonar que tindràs una granja en la que els pollastres es moriran de vells i m´has fet somriure. Petons

claradriel ha dit...

Entren ganes d'acaronar eixos aneguets, i d'agafar de la mà a la cambrera per a que aparega un cartell de FI i tota la resta quede a la imaginació.

PetitaCriatura ha dit...

xexu, doncs sí, en això estem, i qui vulgui quedar ben servit que es faci ell mateix el llit (no té gaire a veure però m'ha vingut de gust dir-ho :-p). Gràcies per no fer cas al teu primer pensament i buscar el teu comentari :-) :-*

Tuxet bufonet, opino com en Giorgio: en el teu cas anar al dentista no té massa mèrit. Però deus estar tan mono estiradet a la butaca amb el pitet de paper i els teus peuets taronges sobresortint... Quina sort poder menjar molts dolços sense perill de càries! :-*

Coses, a mi m'ha fet somriure saber que això t'ha fet somriure :-) És claaar, serà el paradís dels pollastres i els aneguets! :-p Un petó.

claradriel, jajaja, sí que fa volar la imaginació tot això que expliques, sí! Però no li direm a la cambrera que faci pollastre rostit, eh! :-p Un petonàs.