14 de nov. 2008

Ja ha passat el tretze de novembre. Potser sóc una pesada, però és que tinc una mena de trauma amb aquesta data molt xungo. Que aquella sensació de creuar els carrers sense voler mirar si venen cotxes o no és realment fotuda.

Ja ha passat el tretze de novembre, i amb això ja ha passat un any des del passat tretze de novembre. Quin dia i els seus contigus d'aquell tretze de novembre passat. Pim pam, tot ben congestionadet en qüestió d'hores, que total, per a què els volem els 364 dies de l'any restants si es pot deixar tot ben enllestit en qüestió d'hores? Passat. Rotllo trauma, ja ho veus.

La missa per a la meva àvia va ser maca -és pot trobar maca una missa, oi?-. Jo no estic batejada, ni he fet classes de religió, ni la catequesi, ni la comunió, ni sé desxifrar què repeteixen els feligresos en veu alta puntualment després de determinades frases del parroquià, ni què canten tots junts en el moment adequat, ni per què ho canten així, ni a què sap una òstia, ni si el vi que donen es bo, ni senyar-me, ni què ha de passar per a fer-ho. Però el que sí faig sempre en aquesta mena d'esdeveniments, i m'agrada molt, és donar la pau. Donar la pau mola. I no sóc la única que ho pensa, una fan fins i tot va sortir disparada a donar-li la pau al capellà.

Durant el transcurs de la cerimònia vaig recordar moltes coses de la meva àvia que no explicaré aquí per importants i boniques. I també vaig pensar en altres persones que, segons diuen des de l'atri, estan amb ella.

Després vam anar a fer un sopar pica-pica al bar d'en Jaume. Vam demanar croquetes i patates braves, però jo sé que en realitat eren cocretas i papas fritas.

Aquests dies m'estic llegint Ya sólo habla de amor, d'en Ray Loriga. I al·lucino amb com descriu emocions que jo sento -o he sentit en determinades ocasions- però que sóc incapaç de verbalitzar. I llavors les subratllo. Perquè saber verbalitzar és important, però sentir també ho és. I llavors subratllar.

És evident que la meva ignorància en el tema de les misses és total. Així que cito textualment algunes correccions que amablement m'han fet: Les hòsties tenen gust de paper. Els parroquians i els feligresos són el mateix. El capellà que dirigeix la parròquia és el rector. De vi normalment no te'n donen, però si per un casual tenen el dia esplèndid, és moscatell. Gràcies per les apreciacions.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Petita Criatura no et conec, però si em guio per la teva forma d'escriure,t'imagino una persona molt tendra.
Sento la mort de la teva àvia, això fa molt de mal i, també allò que et va passar un 13 de novembre.

XeXu ha dit...

No vegis el que m'està costant llegir i ara comentar aquest post, i és que un gat té l'hora mimosa (a les 3:55h de la matinada, collons), i se'm passeja per tot arreu, i per força l'he d'amanyagar i abraçar...

Sento això de la teva àvia. Però escolta, ara el 13 de novembre ja ha passat, ara ja pots viure insubstancialment fins el proper, no? Ja no t'has de preocupar per res.

niña de azucar ha dit...

Els novembres són així, els hi agrada fer-se notar.

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Jo encara estic païnt la crònica de Ray-Sebastián...és un bon remei contra la indiferència, oi?

PetitaCriatura ha dit...

Anònim, moltes gràcies per la teva visita i el teu comentari. Jo crec que això d'internet enganya perquè en realitat tinc molt de la niña del exorcista, eh. Però m'agrada saber que queda dissimulat XD

xexu, jo creia que tenia els meus gats mimats, però tu em guanyes, sens dubte, perquè jo no em llevo a les 3'55h de la matinada per molta lovely hour que sigui XD Jo crec que el proper 13 de novembre ja ni m'adonaré que és 13 de novembre, mira que et dic. Un petó, guapo :-*

niña de azucar, ho dius pel fred, oi? XD Petonàs.

tender, estic immersa en el món d'en Sebastián i m'està deixant de tot menys indiferent. Vinga a subratllar... Genial, oi? M'està agradant molt. Un petonàs :-*

El que mai et vaig dir ha dit...

Quan vam fer la missa del meu oncle, també vam acabar els cosins fent tapetes. croquetes i braves, i vermut, i xocos, i...
són d'aquelles paradoxes.

Ojos tristes ha dit...

A partir de ahora ya quedó atrás, una nueva vida a partir del 14-11.
Yo hago y sirvo uns "cocretas" y "papas fritas" buenísimas, cuando quieras ya sabes.