Els dissabtes al matí sempre sonaven els Beatles. Això era quan el meu pare encara vivia amb nosaltres, després va començar a sonar en Luis Miguel i també el corazón partío. El corazón partío d'en Sanz va sonar molts cops a casa quan el meu pare ja no vivia amb nosaltres.
Però aquest matí deixo que Rac105 triï la música per mi, mentre sóc jo qui passa el pronto i torno a ser jo mateixa qui després passa el paño. I quan escombro, et recordo apartant-me com qui es treu del mig incòmodes boles de pèl dels gats, i em pregunto on anirà a parar tota la pols que s'acumula sota els armaris. Per algun lloc haurà de tornar a sortir, dic jo.
Avui m'he adonat que els motxos tornen a ser motxos, ja no són meris. De fet, mai vaig acostumar-me a dir-li meri a una cosa que de tota la vida s'ha dit motxo. I avui també han tornat a sonar els Beatles, però per culpa de la noia de la ràdio. Jo ja no sé a on paren tots aquells discos de vinil.
Entre cançó i cançó, quina gran quantitat de feina bruta t'estic estalviant.
6 comentaris:
Diga'm que no tenies la música a tota merda, com el veí o veïna que no em deixava ni llegir aquest matí...
A casa mai es van escoltar els Beatles.
Es feia tot a ritme de Queen i Blues Brothers.
El record que guardo dels dissabtes de quan era petita és llevar-me plena de petons mentre sonava Bohemian Rhapsody i començar a netejar el pis. Jo sempre escombrava, perquè les altres feines m'anaven grans... I així trobava monedes.
I llavors totes tres ballàvem al menjador de casa, el meu pare no se on era, mai hi era. No balla, ell.
Avui no t'he dit allò de "però això és una altre historia" jajaja serà que m'avorreixo.
petons, que em perdo
T'hi posis com t'hi posis, avui no era dissabte... jo sempre que puc, evito els Beatles, però suposo que et porten molts records per posar-me massa amb ells, oi?
niña de azucar, jajaja, no, no, jo no tenia la música a tota merda. No m'agrada posar la música gaire alta, i a més, en Batman s'estressa molt amb els sorolls estridents. Quan vivia a casa de ma mare, molts cops havia picat amb el pal de l'escombra al sostre. Aquells veïns sí que eren cosa fina. Podries fer-ho tu també, potser et funciona. Ostres, com m'enrotllo últimament, no? :-*
clémentine, quin despertar de dissabte més maco, no? Serà que avui tenies ganes d'explicar altres històries. Ja m'agrada, ja. Jo quan escombro no trobo monedes, però alguna piloteta de gat si que surt d'algun racó. Definitivament, la sèrie Lost la van fer inspirant-se en gent que es perd com nosaltres XD :-*
xexu, jajaja, m'has fet riure molt, perquè és cert que avui no era dissabte, però ho semblava! Això vol dir que ets de Rollings o que els Beatles senzillament et cauen fatal? Per mi no pateixis, eh, ja pots despotricar d'ells si ho vols :-) :-*
Per més música que li pose, això d'agafar el motxo se'm fa pesadíssim: a veure quin dia inventen els pisos autonetejables!
Manifestació a favor dels pisos autonetejables, digues que sí, Giorgio! Jo també vull que els inventin, i també vull cuines autocuinadores, i plats autorentables, i roba autoplanxable, i així... poder passar-nos els dies de festa en pijama i barretina de dormir, com en Tux! :-*
Publica un comentari a l'entrada