12 de maig 2008

El secret


A vegades voldria radicalitzar-me i convertir-me en una extremista convençuda de la meva causa. Però els dies s'assemblen massa als moviments mecànics d'una excavadora; de la mateixa forma que tu ets sorra a les meves mans i el record, un problema puntual. Puntualment cada 28 dies, de fet.

Fent d'extremista radical podria treure-li més partit a la meva dutxa i als esmorzars que han perdut safates i llençols per embrutar. Malgrat tot, el desencís i la reclusió no escolten.

El secret resideix en els miralls dels encreuaments, que et deixen veure què s'amaga a l'altra banda abans de girar la cantonada.

17 comentaris:

MOONLIGHT ha dit...

jeje, em vaig fer una foto igual l'alre dia!!!... tots els dies són iguals, idèntics... pura rutina...

XeXu ha dit...

Ui, a les cantonades de la vida no hi ha miralls. Si vols saber què hi ha a l'altre cantó, has de girar la cantonada, i enfrontar-te amb el que t'hi trobis. Si és bo, respira. I si no... ja saps, a esperar una altra cantonada.

Usum ha dit...

Ya te adivino, por tu forma de escribir ya te iaginaba, eres la de la segunda foto a la drecha, bambas con cordones blancos. Através del espejo se ve tanto, pura realidad. Saludos al recién llegdo a la familia.

Noelia Mussol ha dit...

me ha encantado la foto :) dale un abracito a la peke y al batman que los animalitos son lo más dulce del mundo.

niña de azucar ha dit...

aquests miralls et deixen veure que hi ha a l'altra banda, però també és cert que la imatge que et proporcionen és una realitat distorsionada on les distàncies mai no queden clares.
La petita "Ics" és bona criatura?

claradriel ha dit...

Creuar sense veure el que ens espera fa por, pero ocorre sovint, tanmateix.


Preciosa foto.

PetitaCriatura ha dit...

moonlight, què ens deu passar pel cap a les persones que ens agrada fer fotos que, a més, ens agrada fer-nos fotos a nosaltres mateixes? Segur que és una mena de transtorn o algo XD La rutina del dia a dia es trenca amb... viatges a París, per exemple!

xexu, ho sé i tens tota la raó... Però a vegades fa por girar cantonades i t'agradaria l'ajuda d'un mirallet. Tot i així, el cert és que qui no arrisca no pisca :-)

usum, por descarte se puede saber, no? De todas formas no se me ve la cara! Y como puede ser que imagines cómo es una persona por la forma de escrbir? Yo nunca acierto estas cosas.

noelia, muchas gracias. De tu parte les doy un arrumaco a Batman y a Robin :-) Sí que son dulces, sí.

niña de azucar, és cert! És com els retrovisors del cotxe, sobretot de nit: mai m'han semblat clares les distàncies que mostren respecte els cotxes del darrere. La petita ics -tenint en compte que algun dia creixerà i no tindrà aspecte de Puça- ja té nom: és diu Robin :-) És com un osset de peluix i molt bona criatura, tot i que un pèl entremaliada :-p

claradriel, aquest és el sentiment: por. Diuen que la por no deixa de ser un mecanisme de defensa.

Peto-nassos per tots i totes!

Gatazul ha dit...

Una pena que no entienda el catalán...porque me encantan los gatos (para muestra un botón, digo...mi nick) y el diseño de tu blog.

Miau!

Clémentine ha dit...

Lo de les excavadores... potser per això les obres estan sempre vigilades per jubilats, per l'estúpid paral·lelisme entre els moviments de l'excavadora i la seva vida. O perquè els agrada saber què s'amaga sota terra. Ara no ho sé...

Robin era el millor nom.

Un petó

LAIA ha dit...

A mi m'agrada el factor sorpresa. Aquests petits moments que s'escolen com la sorra son GRANS. Petonàs.

La Dietrich ha dit...

"tu ets sorra a les meves mans"... sorra de "sorrita", no? ale...

mq ha dit...

bona foto
bon escrit
salut!!

Noelia Mussol ha dit...

Pues petita: le dijo algo que sólo Elena podía decir, algo que sólo Blanca podía escuchar.
;)
Imagina...

Un besito!!

PetitaCriatura ha dit...

gatazul, gracias por tu visita y tus palabras. Siempre nos quedaran los traductores, aunque a veces pueden llevar a traducciones sinsentido muy divertidas. Un saludo, digo... miau!

clémentine, ara et semblaré una mica sonada, però he descobert que a mi també m'agrada mirar les obres amb els jubilats. Saps? A la meva feina tenim una excavadora, però aquesta és una altra història :-p

laia, GRANS de sorra :-) Ets valenta, a mi el factor sorpresa m'acovarda una mica XD Un petó, guapa.

la dietrich, "ets sorrita a les meves mans" sona FATAL, sisisissí :-p

mq, gràcies per la visita i el teu comentari, m'ha agradat descobrir el teu blog! Salut!

noelia mussol, me dejas aun más intrigada!! Imaginaré que le dijo algo tan bonito, que la dejó boquiabierta. Me gustan los finales felices :-)

Tux ha dit...

Doncs a mi els espills em fan molta por, perquè sempre hi ha un pingüinet amb cara de malo que no em deixar passar: si vaig cap un costat, ell, també; si vaig cap a l'altre, ell, cap a l'altre. I té una cara dolentoooooot...

El tacte de les paraules ha dit...

M'agradaria tenir un mirall d'aquests...de vegades és bo saber què hi ha a l'altra banda abans d'entrar-hi...

PetitaCriatura ha dit...

Hahaha, Tux, sempre em fas riure... Ara que ho dius, a mi em passa una cosa semblant quan entro al lavabo! Sempre hi ha un gatot negre i grassonet mirant-me. Què hi deu fer allà tancat tot el dia i a les fosques? No s'avorreix? Quines coses més estranyes! XD :-**

I tant, el tacte, estaria molt bé poder jugar amb aquesta distància d'avantatge. Seria com conéixer la combinació guanyadora el dia abans del sorteig ;-)