7 de febr. 2008

Y fue entonces, en ese momento, cuando se cayó el cuadro


Els fets més importants i crucials pel nostre destí esdevindran en qüestió de segons. Una paraula, un gest, un llamp, i la vida es capgira.

Mentrestant, allò més insignificant i inútil seguirà ocupant gran part del dia a dia. Quotidianitat malgastada. Temps esvaït, com alguns petons.

(...)

A mí siempre me ha sorprendido el asunto ese de los cuadros. Están colgados durante años, después, sin que pase nada, pero nada de nada, zas, al suelo, se caen. Están ahí, colgados del clavo, nadie les dice nada, pero ellos, en cierto momento, zas, se caen al suelo, como piedras. En el silencio más absoluto, con todo inmóvil a su alrededor, ni tan siquiera una mosca que se mueva, y ellos, zas. No hay una causa. ¿Por qué precisamente en ese instante? No se sabe. Zas. ¿Qué es lo que ocurre a un clavo para que decida que ya no puede más? ¿Tiene él también un alma, el pobrecillo? ¿Toma decisiones? Habló largamente sobre el tema con el cuadro, estaban indecisos sobre cómo actuar, hablaban de ello todas las noches, desde hacía años, después decidieron una fecha, una hora, un minuto, un instante, ya está, zas. O los dos sabían ya desde un buen principio, ya estaba todo preparado, mira, yo me largo dentro de siete años, por mí está bien, de acuerdo, pues entonces quedamos para el trece de mayo, vale, hacia las seis, pongamos las seis menos cuarto, de acuerdo, pues buenas noches, hasta entonces. Siete años después, un trece de mayo, a las seis menos cuarto: zas. No hay quien lo entienda. Es una de seas cosas que es mejor no pensarlas, porque si no puedes acabar volviéndote loco. Cuando se cae un cuadro. Cuando despiertas una mañana y ya no la amas. Cuando abres el periódico y lees que ha estallado la guerra. Cuando ves un tren y piensas tengo que largarme de aquí. Cuando te miras en el espejo y te das cuenta de que eres viejo.

(...)


Alessandro Baricco a Novecento.


6 comentaris:

elena ha dit...

nena.. m'he topat casualment amb el teu blog i m'he vist devant d'un mirall.. i he anat repassant cap enrera i m'he consolat amb els mateixos dolors que ofegen.. amb les mateixes cançons que acompanyen..( per cert he trobat a faltar SANAR.. un clàsic per cors trencats ;-) i la ràbia de la que no vull despendrem... i el meu desig encara s'aferra a aquella dona

Laia ha dit...

Potser han anat a buscar una nova paret on romandre-hi sense caure (in)voluntàriament.
Un petó i no deixis esvaïr el temps!!!!

nimue ha dit...

que gran Baricco! Gràcies per les teues paraules. He pensat en tornar...

PetitaCriatura ha dit...

Hola noies,

Elena, benvinguda i gràcies pel teu comentari. Tantes vivències, sentiments i cançons comunes... No es tractarà també de la mateixa dona, no?! XD M'apunto "Sanar" com a clàssic per a cors trencats ;-)

Hola Laia, maca. On van a parar els quadres que cauen? És clar, a altres parets amb altres claus! Si ja ho diu la saviesa popular: un clavo... ;-) Petons!

Nimue! Gràcies a tu per haver-t'hi repensat: m'ha fet molt feliç saber que no ens deixes. Un petó i gràcies per la visita. :-*

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt la relació que has establert entre el moment i la caiguda sobtada del quadre de la paret. Tot, de fa temps, esguarda l'arribada del seu moment - inesperat, i potser és necessari que sigui així.

Aprendre'n ja és tota una altra història.

PetitaCriatura ha dit...

Hola martí, benvingut i gràcies pel teu comentari.

Jo no acabo de portar-me bé amb els esdeveniments inesperats, serà que encara no n'he après! Quan una cosa important t'agafa desprevinguda... has de tenir traça i recursos per saber-ho afrontar.

Espero tornar-te a veure per aquí.