A mi em va mancar una explicació i a tu sinceritat. Ens va faltar París o Roma, i potser algun caramel. Et va faltar credibilitat. Em van mancar raons.
Ens van mancar tantes coses que no hi ha cap desig d'ara que no hagués desitjat ja al teu costat. M'hauria agradat, per exemple, assemblar-me a la teva cunyada. Felicitats, Laia, us he estimat molt.
Però ens va mancar el sentit de l'humor i ens van sobrar les tonteries.
Per això la meva va ser una d'aquelles fugides que parteixen caixes de ressonància d'una guitarra en dos, despunten lloms de llibres i destrossen marcs de fotos. La meva va ser una fugida de les autèntiques: precipitada, desordenada i trista.
I avui, em manca trobar l'ordre i el somriure que vaig perdre.
8 comentaris:
Petita,
Ojalá todas las ciudades del mundo y todas la toneladas de caramelos de los Carnavales de Vilanova pudieran aliviar tu pena. Ojalá.
Lo más triste y doloroso es no saber porqué, no entender las vardaderas razones si es que las hay.
Pero las cosas pasan aunque no queramos.
Sigamos con las Más Grande:
"Jamás pensamos nunca en el invierno,
pero el invierno llega aunque no quieras.
Y una mañana gris al abrazarnos,
sentimos un crujido frío y seco,
cerramos nuestros ojos y pensamos:
Se nos rompió el amor de tanto usarlo".
Encontrarás tu sonrisa y la disfrutarán.
Seria fantàstic que la vida ens donés - de tant en tant- el luxe de poder recitar diàlegs de pel·lícula i deixar anar sempre la paraula justa, el senyal adequat en el decorat idoni.
El temps, però, ja veuràs- tothom et parla del temps, oi?- tot ho posa a lloc, i les coses que ara no entens, comencen a encaixar i t'adones com allò tant obvi avui abans era opac.
és el que té el temps. Que tot ho sap, però és lent.
Algunes coses s'acaben sense saber ben bé com i perquè...
D'altres començen de la mateixa manera.
Espero que aviat tornis a tenir un somriure d'orella a orella
:)
La clau de tot és el temps. No et mortifiquis més. I, trista, fugissera o nostàlgica, m'agrada com escrius. Recupera el somriure perdut i regala'ns un text amb somriure incorporat. Un petó.
Però els somriures sempre s'acabem trobant. Ho sabem perquè ens ha passat més vegades. Una abraçada.
Gràcies pels vostres comentaris... Són somriures.
Semblarà una tonteria però m'ajudeu molt.
Ostres, acabo d'entrar al teu blog per primer cop, i me quedat ben parada. Esgarrifa les coincidències que hi ha entre tu i jo. De fet, m'ho van preguntar, em van preguntar si jo tenia un altre blog i no n'havia dit res a ningú.
Jo ara estic una mica desconectada, però aniré passant.
Molts petons petita.
Hola boira! Benvinguda i encantada de coneixe't :-)
Jo també he fet una repassada al teu blog i m'he quedat sopresa, sí!
No som gens originals... XD Antònia Font, gatets i canvis de rumb a les nostres vides. Quines coses!
Moltes gràcies pel teu missatge i ànims. Jo també t'aniré llegint!
Petons i roncs de gatet!
Publica un comentari a l'entrada