Vaig començar per l'anell del meu dit anul·lar. Va ser ràpid i sense gaires contemplacions, com qui tiba d'una banda depilatòria. Dies més tard, vaig fer el mateix amb l'òpal que penjava del meu coll. El meu òpal, en contacte l'aigua del mar i el sol, la sal i l'estiu, es tornava d'un blau tan intens com irreal. Era tan blau com una mentida.
Després va ser el torn d'una polsera de fil negre que havia comprat anys enrere en un aeroport petit. Alguna cosa es va afluixar al meu canell. Casualitats que en realitat no ho són, perquè les polseres dels aeroports petits sempre reconeixen el moment de la seva retirada.
Aquest matí els ha arribat l'hora a les darreres polseres que portava, les meves darreres manilles. Tots els motors vinguts directament des de l'escenari d'un auditori fins al menjador de casa meva segur que hi han tingut alguna cosa a veure.
Per tal de dotar l'acte de la merescuda solemnitat, ho he fet davant el mirall del lavabo i amb un tallaungles.
Avui em sento especialment lliure i lleugera.
7 comentaris:
¡ole! :)
( hauría dit alguna cosa, pero esque dubto molt que hi hagi res que jo pugui dir que sigui mes maco que sentir segons quins mots salats inventats... )
M'alegro que t'hagis pogut alliberar de les cadenes. Ara ja pots tornar a volar!
El mirall del teu bany dóna per molt... ;)
no hi ha res com desfer-se de les coses que ens sobren per començar a volar (o a nadar, o a còrrer... cadascú...)
A punt d'aixecar el vol. Molta Sort!!!! A l'empordà cel serè, sense vent.
Sembla que t'estàs deslliurant de la teva decoració com qui es treu unes pesades cadenes de sobre, i després de retirar-ne una, se sent cada cop una miqueta més lleuger i lliure.
La cançó... senzillament genial, no tinc paraules. En un principi era una més. Ara cada cop que la sento es fa més especial.
... no sé si em perdonaràs.. t'explico, fa uns dies que m'he col.locat d'eco.. sí com un eco teu. t'explico: primer les cançons...va seguir el ritual de les calcetes ( una a una ben plegades del calaix a la capsa), el dirtidansing davant del mirall reconéc que em va costar una mica, l'altre diua li vaig preguntar a la meva terapeuta si m'havia de dir alguna cosa d'una mula i el seu cul - no em va agradar la sevamirada- avui li ha tocat el torn als anells... el dits es neguen .. s'han reinflat i no cedeixen ni un centímetre.. s.o.s ets genial petita criatura ( ets una maka -estimadora diria una amiga meva..) elena de tarragona
Gràcies per totes les vostres carícies :-)
Carmen :-) Ja t'ho he dit, però t'ho repeteixo: gràcies. Va ser una sensació brutal (serà que estic hipersensible amb tot el que m'envolta!). Un petó.
Somiant, és que els miralls dels lavabos estàn molt desprestigiats!! XD Reivindico el seu reconeixiement! :-*
Nimue, tu sempre obres noves finestres: no havia pensat en nadar... I m'agrada la idea! Un petó, guapa.
Laia, armando rampas!! XD Avui a Barcelona cel gris i ennuvolat: alta probabilitat de turbulències! Gràcies... :-*
Xexu, benvingut i gràcies pel teu comentari. Sí, això sembla :-) La cançó és una de les meves favorites, tot i que, ara que hi penso... hi ha alguna cançó dels Antònia Font que no sigui genial?
Elena de Tarragona ;-) Gràcies pel teu comentari... M'has fet riure i ruboritzar-me una mica... T'animo a que continuïs amb el dirtidansing al lavabo, és una bona teràpia, de debó! Però això de parlar-li a la terapeuta de culs de mula... El seu pronòstic serà més greu del que en realitat és, dona! XD
Pels anells: sabó, o oli, o vaselina, o el que tinguis més a mà... Prova-ho, encara que només sigui un dia, i m'ho expliques. I si t'hi has acostumat massa a portar-los i et sents despullada quan te'ls treus, regala't un anell tu a tu mateixa i els substitueixes. Per provar-ho no perds res. Va, ànims.
Vas escoltar "Sanar"? ;-)
Publica un comentari a l'entrada