Els lligams de complicitat que el meu pare i jo hem establert els darrers mesos han arribat al seu punt més àlgid quan, aquest cap de setmana, ens hem posat malalts alhora. La diferència entre ell i jo resideix en el fet que jo, al primer símptoma febril, faig saber a tothom que em trobo malament; ell, en canvi, s'ho calla fins que ja no pot amagar per més temps el seu malestar.
Sé que ell voldria interpretar el paper de salvador per a mi; i jo, sovint m'hi sento còmoda interpretant el paper de rescatada. Tot i així, aquesta vegada tots dos hem acabat compartint l'ibuprofé, el termòmetre i la infermera.
Els diumenges en pijama ja no són el mateix en les meves noves circumstàncies. Els meus diumenges en pijama d'ara són independents, lliures, i em serveixen per adonar-me que no enyoro la passivitat dels teus diumenges en pijama. La passivitat ensopida ara la trio jo.
Abans, quan em trobava malament, i des del vessant més dramàtic de la situació, imaginava que si havia d'acabar al llit d'un hospital demanaria que ho fessin saber a una persona, una persona llunyana en concret. També imaginava un escàndol generalitzat al meu voltant arrel de la meva demanda. Avui dia encara penso el mateix. Em refereixo a demanar que truquessin aquesta persona si jo estigués al llit d'un hospital, no a que això hagués de desencadenar cap escàndol multitudinari. I és que als somiatruites com jo ens agrada posar-nos en situacions dramàtiques que realment no ho són.
L'altre dia, per exemple, parlava amb una amiga de tirar floretes. La meva amiga i jo ens coneixem des del parvulari, amb la qual cosa, la confiança que ens tenim després de tot el que hem viscut plegades és, si més no, única per a mi. A la meva amiga i a mi ens agrada tirar floretes, això ho tenim clar. L'inconvenient apareix quan ens adonem que, mentre tirem floretes, el que realment estem fent és esperar que de retorn ens caiguin generosos rams de flors del cel.
Per sort, riem mentre ens mirem l'una a l'altra amb els braços estesos a l'aire esperant uns pètals que no arriben a caure. També per sort, estem aprenent a controlar les nostres intencions.
Ja em trobo millor. Fins i tot podria provar de tirar-te floretes sense esperar res a canvi.
13 comentaris:
Que et recuperis ben aviat petitona, un petó i que rebis moltes floretes i continuis regalant-nos moltes més als que passem per aquí per ensumar-les :*
ah! aquesta foto m'encanta
M'alegra saber que estàs millor, quan estem malalts tendim a imaginar situacions surrealistes.Jo ja no espero que em caiguin rams sencers del cel, podrien caure plantes amb test incorporat.Però m'agrada tirar floretes amb efecte boomerang.Petons.
Petita criatura, espero que ja et trobis més bé. Veig que els diumenges indepedents et proven.
Jo també segueixo esperant que em caiguin rams de flors; caldrà esperar... :)
Que visquin els diumenges :)
¿et vens de grissocalçotada el que ve?
Una floreta!
--,--'--<@
Oh, m'ha agradat molt aquest post, em deixa una sensació que no sé definir... em permets que et digui que m'agrada com escrius? I això de les frases de cançons també pot amb mi. No perdis l'esperança, els rams de flors potser acabaran caient.
Moltes gràcies, namagueta floreta. La flor de la foto és un cyclamen, i és molt resistent al fred. :-*
Gràcies Laia :-) M'ha fet gràcia això dels testos, no hi havia pensat... Sens dubte, jo també prefereixo les flors sense sopresa :-p Petons.
Somiant, les floretes sempre són benvingudes. Hi ha qui diu, però, que qui espera desespera i no aconsegueix res. Potser hauríem d'arriscar una mica més? Un petó.
Carmen, els teus diumenges segur que són més divertits que els meus XD Una grissocalçotada de diumenge? Et truco! :-**
Tux! Quina alegria veure't aquí :-) Gràcies per la teva flor, m'encanta! Mira, jo et regalo un peixet de la sort ><> i un petó :-*
Moltes gràcies xexu, tu ja m'has tirat una floreta amb el teu comentari :-)
Algú hauria de dedicar-li un blog només als capvespres del diumenge. Hi han els que tenen flors, altres ressaques de plom. espere que et recuperes.
Per cert, m'agrada el teu blog. Sóc #M#.
M'encanten les teves petites criaturades! Ah! I a mi també m'encanta que em tirin floretes (sobretot, margalides!) ;)
Hola #M#, benvingut i gràcies pel teu comentari. Realment, els capvespres de diumenge són uns extremistes radicals ;-) Espero veure't més sovint per aquí :-)
Gràcies octubrina :-) A mi les flors tipus margalides també m'agraden, com els girasols, les gerberes o les teves paraules :-)
Jo també em passo el dia tirant floretes i esperant que de retorn ens caiguin generosos rams de flors del cel.
Però, per dissort, em fan mal els braços estesos a l'aire esperant uns pètals que no arriben a caure. També per dissort, no aprenc ni a cops a controlar les nostres intencions.
Com us ho feu la teva amiga i tu?¿?
Hola tender. Jo crec que el secret resideix en el sentit de l'humor. Jo em considero força pessimista, però la meva amiga té la capacitat de saber enriure-se'n de tot i això és una virtut.
Ara en sèrio, s'ha d'aprendre a no esperar tant dels altres, fer les coses com creiem/volem, sense que això hagi de ser un condicionant en el comportament de l'altri. Al cap i a la fi, cadascú és l'únic responsable de sí mateix. No podem pretendre que els altres es comportin com ens agradaria.
Quina parrafada t'he deixat anar!
Publica un comentari a l'entrada