Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón sus nidos a colgar, que deia el poeta.
Normalment a la gent li fa ràbia no recordar-se de les coses. El meu problema, en canvi, és que recordo massa bé els detalls banals. Seria capaç de descriure minuciosament què vaig sopar un vuit d'octubre d'ara fa set anys, just abans d'un primer petó del que també podria relatar-ne les particularitats. I això pot arribar a ser angoixant perquè és com no acabar-se mai la magdalena de Proust. Una magdalena interminable i gegant.
També pot passar que creus reconèixer pel món persones de les que ja tens records i viatges a París. Ho creus fermament en un moment donat, però els endemàs sempre esvaeixen els ahirs per molta retentiva que tinguis. En aquest cas no estem parlant de magdalenes. Crec que en aquest cas es tracta més aviat de la sorra dels rellotges i el desert.
Per això a vegades prefereixo fer-te una fotografia just abans de sortir per la porta, mentre t'ho repenses i conclous que no vols girar el canell per a obrir-la. En un segon et converteixes en un etern encant que mai podrà fer mal, perquè restes immòbil, preparada per sortir, però no ho fas. I jo et puc emmarcar.
15 comentaris:
Sempre un plaer poder gaudir de les seves lletres. Ha fet que el diumenge deixi de ser ensopit ;)
M'agrada llegir-te, i les magdalenes sempre m'han fet bola...
Un petó de diumenge de bots i barrals!
És bonic recordar, però suposo que en la seva justa mesura. Jo més aviat, enlloc de recordar detalls banals, retinc els records de sensacions i sentiments experimentats en el passat, que de cop i volta (per una olor, una situació, una melodia o una llum determinada) torno a reviure amb una intensa saccejada.
Les fotografies certament capten un instant i el retenen per sempre més en una imatge. Però sempre seran els records d'aquell moment els que et tornaran a la memòria al mirar la fotografia.
Un post molt bonic!
Jo tinc molta memòria estúpida, però em serveixen per recordar un altre tipus de dades. Aquell sopar s'està allargant massa, no? Ei, que també sóc de menjar bé, però 7 anys potser se m'indigestarien.
Jo no recordo gairebé res.
De relacions frustrades, amb prou feines alguna fotografia aïllada i para de comptar.
A vegades és pràctic, ficar deu anys en un parell de fotos potser és resumir massa.
no sé, no sé...
jo tinc dies i moments de tot, detalls que els guardo en coixins i d'altres que els escampo bufant-los. i no sé on és la diferència. al final els records només són això.
En qualsevol cas, tot record és invenció (o en té, com a mínim, una part).
que anava dir ara... ai no ho recordo :P però el mateix temps que recordem ínfims detalls anem creant-nos de nous a cada segon :*
les orenetes sempre tornen...
No sabes como entiendo esto de la memoria....
i jo que preferiria no recordar segons que... oblidar...
La meva memòria és efímera. Potser els primers dos anys recordo molts detalls, converses i olors, però a mida que deixa de fer mal vas oblidant. I un dia et sorprens pensant en quin era el seu color preferit i la seva camisa predilecta!!!!! Un petó bonica.
Si es pogués emmarcar així tot...
Jo també atresore records, tinc la memòria viva i potser això siga prou per no acabar de morir.
Besets.
Jo tenc molt mala memòria, bé, per quedar bé diré que tenc una memòria selectiva molt bona, no selecciona res que no sigui important... ;)
Moltes gràcies pels vostres comentaris. No em cansaré de dir que sou fantàstics i fantàstiques :-*
Publica un comentari a l'entrada