29 d’oct. 2008


Des de fa uns dies no tinc parets. M'he quedat sense parets, flipa-ho. Fins i tot he escrit una carta a n'Octubrina per a explicar-li-ho, ja que m'ha semblat un fet tan rellevant com el seu episodi amb l'abella really scary. No tenir parets és com no tenir murs de contenció ni mesures correctives, les coses se t'escapen.

Mentre dura la meva manca de parets, m'han acollit a la sala de reunions d'una oficina. M'hi puc estar sempre i quan no hi hagi cap reunió, és clar. Si hi ha reunió he de marxar i em dedico a deambular. Deambular és un verb que m'agrada, va acompanyat d'un moviment oscil·lant i despistat. També m'agrada el verb compungir, per la sonoritat crua però alhora afectada i sobre actuada.

Des de la sala de reunions d'acollida veig l'esquena d'en Gorka. Gorka música. Gorka riure. Gorka que pronuncia Provença en basc: "Proventza". Gorka que es marca objectius difícils. Gorka que té un petó al clatell. Gora Gorka. I penso que al final totes les grans coses es redueixen a ben poc. Per exemple, les grans construccions es poden acabar simplificant en pintures a terra fetes amb un esprai fluorescent. Fixeu-vos-hi quan aneu per la ciutat grisa, ja veureu. D'aquí fins allà, carrer. A partir d'aquí, parc infantil. D'aquesta marca fins l'altra, cables de Telefónica. I de la marca cap enrera, excavació de 20 metres de fondària. Tan gran i tan simplificat. És com mirar de resumir algú en la forma que té de canviar les marxes del cotxe, o com que els asteriscs fan lletres en negreta.

Al final, i encara hem de donar gràcies, cada sentiment té un únic propietari.

11 comentaris:

octubrina ha dit...

És com construir una ciutat unidimensional. I les fletxes s'allarguen eternament per frustració de no poder anar endins. Seria molt més bonic si els símbols i la pinntura fluorescent impedís aixecar tantes coses. Segur que així no t'haurien mogut la peixera.

Tux ha dit...

Petitona! Petitonaaaaaa!

Que si vooooools, jo et deixo les parets del meu iglú tot el temps que les necessiteeeeeees!

Mira, mira: la paret de l'entrada és de gelat de maduixa; la del fons, de llimona, molt alegre; la de l'esquerra, de xocolata (és la meua preferida), i la de la dreta, de café (la preferida del Giorgio). I si aquestes no t'agraden, te'n puc fer d'altres, d'altres saboooooooors!

XeXu ha dit...

Has pensat en demanar-li a en Gorka si et deixa un parell de parets per anar fent? O que compartiu les quatre que deu tenir ell, potser hi té espai.

niña de azucar ha dit...

Amb el fred que fa ara i et quedes sense parets...això si que fa compungir i et crivella i garbella, mare meva!

elena ha dit...

.. però a vegades et sembla que has construït unes parets més grans que les muralles d'Àvila i s'escapen fins i tot els dits incorruptes- que ja em diràs tu que se'ls ha perdut extramuros..- i amb això si que ho flipes !!! ;-)

namaga ha dit...

ahir vaig passar-hi per davant i el meu cor es va encongir, en aquell passeig m'hi faltaves tu amb peixera :P

iruNa ha dit...

Això de no tenir parets sembla preocupant! Però també ha de tenir una part positiva i és que estàs en contacte directe amb el "fora" i s'aprenen moltes coses mirant a l'exterior i observant no?
M'encanta com escrius!

El tacte de les paraules ha dit...

M'encanta com escrius, simplement.

PetitaCriatura ha dit...

octubrine girl, m'has recordat aquella peli del Lars Von Trier i la Nicole Kidman, Dogville. L'has vista? Succeeix a una ciutat unidimensional com la que descrius. Petonets, guapa.

Tux, però és que tinc un dubte... Què passa quan et menges una paret del teu iglú? Te'n tornes a construir una altra de nova? I no tens parets de Grappa???? I de Baileys??? Mmmm, m'agrada la de xocolata! :-***

xexu, les parets de'n Gorka no són gaire estables! Aviat haurà de tornar-se'n al País Basc (i el trobaré a faltar). Un petonàs :-*

niña de azucar, és realment impactant. En dies de pluja com el d'avui, ja pots imaginar-te el panorama, no? Petonàs :-*

elena, crec que hauríem d'anar oblidant el tema dels dits incorruptes, eh??? Ecs! :-*

namagueta boniquetaaaa, ah no! Això sí que no! Però què s'han pensat els encongidors de cors aquests?! Per aquí sí que no hi passo. Res, res, he donat ordres immediates de què tornin a construïr-la. M'han dit que ja ho estan fent, de manera que el teu cor (per aquesta raó) no s'ha d'encongir més. Guapa! :-*

iruna, suposo que sí, tot i que sovint fa por i resulta auster. Sempre es pot anar entrant i sortint XD Moltes gràcies pel teu comentari, a mi m'encanta que llegeixis i escriguis la teva :-) :-*

el tacte, m'he engreixat tres quilos, simplement. Moltes gràcies, m'afalaga molt. :-*

TENDER EPITHELIUM ha dit...

jo també em sento sense parets tot i passar mitja vida envoltada de murs...murs que un dia també van ser musicats per un Gorka: de vegades, la nostra música era una òpera dramàtica i d'altres, una cançó de pop naïf...sempre ens quedarà Ivan Ferreiro!!

PetitaCriatura ha dit...

Jajaja, Tender, sort en tenim de l'Ivan Ferreiro, doncs. He de dir que el meu Gorka de moment no m'ha musicat cap òpera dramàtica, però deu ser cosa de murs, segur. Petons!