24 de set. 2008


No cal morir-se per deixar llegats. A mi me n'han deixat uns quants, de llegats, i ho han fet persones que encara volten per aquest món. En tinc de molt bonics i enriquidors, i també en tinc de patètics i més aviat molestos.

Fa poc algú em va dir que tenia la sensació d'espatllar tot allò que tocava, you know. Jo fa un temps que també tinc aquesta impressió. I això té a veure una mica amb els llegats, perquè darrerament tan sols sé anar escampant llegats força desastrosos en general.

Crec que un dels millors llegats que mai m'han deixat a mi es pot resumir en la frase "Jo amb tu aniria a La Mina". Aquest és un bon llegat, sens dubte, perquè en una frase tan senzilla s'hi pot encabir tot un univers de confiança i fe.

I tot això venia perquè he vist unes fotografies on hi apareixia una antiga companya d'escola, i he pensat que tenia les mans de nena petita més mans de nena petita que mai he vist, d'un perfil desdibuixat i arrodonit. El llegat que ella em va deixar, però, és un riure -que és diferent d'un somriure- i si tanco els ulls encara el puc sentir tan net com quan teníem quinze anys.

Em pregunto on han anat a parar els dies en què podíem confiar i deixar-nos enlluernar per un riure. Amb els anys fer-ho ha esdevingut una tasca massa arriscada, i cada dia tinc més clar que no vull llegats que necessitin cures. Simplement penso que no podria suportar-ho.

11 comentaris:

Giorgio Grappa ha dit...

Cada volta que escrius al bloc ens deixes un llegat ple de sensibilitat i de bellesa.

XeXu ha dit...

De llegats n'hi ha de tots tipus, i crec que tota persona que es creua a la nostra vida i té alguna importància ens en deixa algun que altre. Mira'm a mi ara. He llegit aquest post i em vindria de gust escriure sobre aquest tema. I això em passa aquí, i a uns quants llocs més. No és això un llegat d'inspiració? És el que fa que visiti aquests llocs justament, que sé que hi llegiré alguna cosa que em farà pensar, de vegades, pensar massa i tot. Però si no vols pols, no vagis a l'era, no?

Per cert, la frase de la Mina té tela. Crec que és la mostra més gran de confiança que he vist en temps.

bitxo ha dit...

Ei, aquesta foto no serà de l'aparador d'una farmàcia que hi ha a l'avinguda Meritxell d'Andorra? :)

moonlight ha dit...

és com allò que diuen de que abans de morir has de tenir un fill/a, plantar un arbre i escriure un llibre... eren aquestes tres coses, no? jeje

Ojos tristes ha dit...

Los legados los dejamos todos de una forma u otra, incluso los que necesitan curas y como bien dicen más arriba los que tu dejas cuando escribes son inmensamente bellos.

Mil gracias

El que mai et vaig dir ha dit...

Anava a dir el mateix que la Bitxo...era com trobar-te al teu bloc alguna cosa de molt familiar...com la por a que ens facin mal.
Molt familiar també.
saps una cosa?
qui no arrisca no pisca
:)
*a risc d'haver de fer-te cures després.

zel ha dit...

Gràcies al Xexu he arribat aquí i m'he quedat encandada llegint i llegint... i encara segueixo encantada.

iruNa ha dit...

És un post preciós, que fa reflexionar. Crec que els llegats són inevitables i tothom ens en deixa algun, perquè per més que una persona no et digui massa res i passi desapercebuda per la teva vida, la indiferència també és un llegat no? jeje
M'agrada el post però no m'agrada aquesta sensació que descrius de que tens la impressió que només saps escampar llegats desastrosos. No et conec, però no crec que sigui veritat, crec més aviat que és una sensació interna que segurament no es correspon amb la realitat, perquè les teves paraules desprenen una tendresa especial.
Tens raó que hi ha llegats que no hauriem de rebre, i hi ha moments a la vida que estàs tant saturat que et dona la sensació que és impossible tolerar cap més frustració. Però fer l'exercici de deixar-se enlluernar per un riure, com tu dius, encara que sigui una tasca arriscada, val la pena... perquè una cosa que tenen els riures és que s'encomanen!!!
Apa, així doncs... una rialla per tu!!!

Clara ha dit...

Crec que has perdut el teu nas de pallasso... o necessites urgentment un sopar amb mi!! ;)

Com pots preguntar-te això: Em pregunto on han anat a parar els dies en què podíem confiar i deixar-nos enlluernar per un riure.

El riure de debò es nota molt si és autentic... i si ho és... relaxat i confia!!

Quin dia sopem? :P

:o)

namaga ha dit...

carai! és veu que en la foto hi ha remeis per a tot! inclús per la vista cansada ha, haa, haaa!

Ningú és vol entrebancar petitona, però la força i les ganes de tornar a caminar són més fortes.
I estic d'acord amb en Giorgio a nosaltres ens regales sensibilitat i humor

El tacte de les paraules ha dit...

El llegat que em deixes quan et llegeixo és d'aquells dolços, gens arriscat, no necessita cap cura, al contrari: és medicina.