Ara resulta que el problema és al meu peu. Tinc un peu posat de forma inoportuna al teu costat, que és com haver-lo posat a un dels tolls d'aigua que aquests dies inunden la ciutat. O com haver trepitjat una xinxeta que descansava cap per avall als passadissos de l'escola. No, ja ho sé, ets un xiclet mastegat i enganxifós en un pas de vianants.
Ha estat una setmana plena de naufragis; i la meva psicòloga, que encara està de baixa laboral, m'ha derivat a una companya seva per fer una "sessió de rescat". M'encanta com parlen els psicòlegs; "sessió de rescat" sona a pel·lícula de catàstrofes naturals i gestes heroiques.
No sé ben bé per què explico aquestes coses aquí, dec semblar sonada. I tampoc no sé ben bé per què encara et parlo a tu, quan ja fa massa temps que les persianes no es baixen cercant intimitat.
16 comentaris:
Quin honor tornar a ser el primer, i quin honor que em parlis a mi, moltes gràcies. Ah, que no m'ho deies a mi? Doncs hauràs de canviar la persona dels teus escrits, que ja no es deu escaure. Has provat la segona del plural? Sovint és molt millor que la del singular.
Petitonaaaaaa! Que no t'espanten els metges, ni parlar de metges, que són uns senyors i unes senyores molt simpàtics! A mi, sempre que els hi duc el Giorgio, em regalen caramel·lets i em deixen llibres de pintar perquè m'ho passe bé, i és la mar de divertit. Buenu, ahir el Giorgio es va enfadar una mica amb mi perquè volia entrar en el conte que estava llegint i, és clar, m'havia de disfressar com els personatges, per no cridar l'atenció, i vaig començar a pintar-me de colorins; i, quan ja tenia la disfressa quasi a punt, surt el Giorgio, es posa fet una fera i em porta a arrastrons a casa i m'entafora en la banyera tota la vesprada: està com un llum aquest Giorgio, sí senyor! I no té sentit del realisme màgic! No senyor, no en té! Oi que no en té, Petitonísssimaaaaa!
Besets i becadetes!
sessió de rescat també sona a una matinada de dimecres amb persones que saben fer maniobres de socorrisme. O a cafè improvisat amb els peus calents...
O potser son els meus sons que estan trastocats! M'he perdut...
Molts petons :)
Feia dies que no feia comentaris degut, però no vol dir que no et llegia, però la meva connexió a internet de casa és... I quan tenia escrit el comment, desapareixia!
Anims noia, que de ben segur que aviat no hi haurà ni gel ni pols i les persianes estaran abaixades plenes d'intimitat.
Treu el peu, neteja la sabata...i continua caminant. De sobte les teves paraules tindrán un altre receptor.
Bon diumenge ennuvolat! (com tots els dies darrerament)
sonada? ni molt menys!
pq parles d'aquesta persona... mmm, temps al temps, segur que amb algunes sessions més de rescat, aviat parlaràs només de tu, que és l'únic que t'ha d'importar... (i tot acompanyat d'un bon plat d'espinacs!;D)
.. la meva terapeutarescatadora em diu que quan has estat tan barrejat amb algu, és d'instint anar a buscar alló teu que ara ha desaparegut, però que és un aprenentatge i que costa.. però..que els naufragis son l'evidència que la resistència al canvi s'està tornant feble i que es revoluciona fent-se notar ... i jo que me la vull creure i penso que cada vegada estic menys barrejada d'algú que ja està mort.. tot i així, molts cops arribo a casa amb quatre parells de xiclets enganxats i les vores dels pantalons totes humides
una abraçada molt gran . elena
... i creu-me.. el fred conserva les coses .. i hi ha moments que de conserves .. solament les de tomaca..
en ocaosions un blog és una molt bona companya de viatges, a mi mai m'has semblat sonada. Ets la nostra Petitona :*
Ahir vaig descobrir el teu blog. Un reconet minúscul dins la xarxa que em va tenir desperta fins que vaig acabar de llegir l'últim post.
Crec que tens prou força per tirar endavant amb això, i amb qualsevol altra cosa que et proposis.
Continuaré llegint-te.
Ànims.
"Ya, ya falta muy poco para poder ver el sol muy lejos de tu balcón..."
Animo petita!!!
ya queda poco...
M'agrada molt com escrius, la manera que tens d'escriure em transmet molta sinceritat, i humilitat.
No crec que estiguis gens sonada! Però tampoc crec que sigui dolent estar-ho una mica.
Una besada
Està sonat, d'on ve?
Visca els sonats!
Zenit, segons l'Alcover-Moll:
2. Boig, tocat del cervell (Empordà).
L'Alcover dixit.
Moltes gràcies, com sempre, per les vostres paraules.
xexu, quin honor que tornis a ser el primer. No vull forçar la persona a la que dirigeixo els escrits, però espero que aviat canviï per sí sola. Molts petons i gràcies :-*
Tuuuuuxxxx, però mira que n'ets de maco! M'ha encantat això que m'has explicat. En Giorgio és un avorrit que no entén de realisme màgic, tu ho has dit. Si vens amb mi, deixaré que pintis de colors tot el que vulguis pintar. :-***
clémentine, somnies amb maniobres de socorrisme?? Això és perdre's i la resta són futileses! XD M'agraden les maniobres. Petons. :-*
ràtzia, moltes gràcies, maca. No has de justificar els teus no-comentaris, tot i que aquí sempre són molt ben rebuts i llegits. Una abraçada :-*
niña de azúcar, n'estic fins als llamps i trons de dies ennuvolats. Moltes gràcies per les teves paraules de niña de azúcar :-*
moonlight, jo crec que tota persona que tingui un blog, ha d'estar per força una mica sonada. O sigui que som una colla de sonats XD No m'agraden els espinacs!! XD :-*
elena, m'ha fet pensar molt el teu comentari, saps? Moltes gràcies per les teves paraules, sempre carinyoses. La tomaca sí que m'agrada :-) Una altra forta abraçada per a tu.
namagueta, boniqueta, amb tanta pluja no hi ha qui es posi l'espardenyeta... Sonada? Noooo. Moltes gràcies, guapa. Tu ets la nostra namagueta caramel de taronja. :-*
anònima, moltes gràcies per la visita i el teu comentari. Em sap greu, però, que el blog t'hagi tret hores de son. Malauradament són històries d'allò més comuns. Benvinguda.
ojos, muchas gracias, guapa. He buscado la canción por internet, no la conocía. Un besote. :-)
el tacte, moltes gràcies pel tacte de les teves paraules. M'agrada la idea de què estar una mica sonada sigui lícit. Jo també ho penso. Petons.
zenit, visca! Se suposa que els sonats són sorollosos com la tramuntana? I estar com un llum, d'on ve?
Savi giorgio, sempre ens il·lumines. :-*
Però, Petita! Tu saps el que li has dit al Tux? Ara mateix està fent un fardell amb la capsa de colors i el raspall de dents! No saps la que t'ha caigut al damunt...
Escriure aquestes coses aquí, i tot utilitzant la segona persona del singular, fa més del que sembla. I és clar que el temps verbal canvia, fins que arriba un dia en què rellegir-ho tot plegat et fa esbossar un lleu somriure, i es tanca el cercle.
Fins aviat,
Publica un comentari a l'entrada