Ja no és aigua ni és gel. Ara és foc. Un foc devastador que converteix en cendres tot allò que abans eren camins custodiats per alzines sureres. I d'aquest incendi en resulten tallafocs imposats i un coala d'urpes fortes aferrat a una idea.
A l'edifici on visc, una nit algu va destrossar la porta principal amb una barra de metall. Va ser un soroll intens que em va despertar i em va espantar. Vaig patir pels gats, com si els dolents no tinguessin res millor a fer que endur-se dos gats.
Ara, a més d'arreglar-la, hi hem instal·lat una segona porta d'entrada. A jutjar per la raresa de la clau que l'obre deu ser molt segura. L'únic inconvenient és que entre la primera porta i la segona hi ha l'ascensor.
Som uns veïns amb ànsies de protecció, però que inconscientment ens deixem a l'abast vies directes d'accés.
9 comentaris:
M'agrada com sou aquests veïns, protegint-vos però sense tancar-vos del tot. És bo deixar camins per on entrar (als lladres no eh...)
Petitaaaa! Petitonaaaaaa! Que m'he quedat entre les dues portes i no arribe al botó de l'ascensoooooor! Petitaaaa! Batmaaaaan! Robiiiiiin! Que no em sentiiiiiiiu? Que ja estic acííííííí!
Hola! Sóc una visitant ocasional, que he arribat al teu bloc per casualitat. Si no et sap greu, et seguiré llegint. Una abraçada.
Potser si que us ho hauríeu d'haver mirat una mica millor. De vegades els arbres no deixen veure el bosc, oi? O en aquest cas ho hauríem d'aplicar al revés?
és com la vida... que a vegades, per molt que et protegeixis, si et volen fer mal et troben el punt feble, per molt amagat que estigués... per sort, als teus gatets i a tu no us passarà res, pq les portes i els edificis són més forts que les persones.
Tan de bo tots fossen tan accessibles com els teus veïns...
Jo em sent a l'altra part d'una porta blindadíssima que no sé com obrir...
Potser el missatge siga: “si has segut capaç de travessar aquesta porta de pany precís i complicat, no et mereixes més entrebancs, puja directament”. Segons com ho mires pot resultar un argument dissuasori o un repte.
Hi havia un conte que parlava d'això.
D'un rei que vivia protegit dins el seu palau, pels soldats, el fosar, les trampes i els encanteris...fins que una fletxa li travessava la cuirassa, i de retruc el cor. perquè l'enemic vivia dins seu.
la indefensió. quin sentiment més angoixant.
niña de azucar, sí, deixar camins amagats sempre és bo :-) Als lladres, però, com als de la renfe: ná de ná. :-*
tux!! Petit! Encara ets aquí??? T'hem estat esperant tot el cap de setmana! Fins i tot t'haviem comprat una capsa de plastidecors i la robin s'havia posat la bata de la classe de plàstica... Tux??? :-*
marta, benvinguda i moltes gràcies per la visita i el comentari! Aquí hi ha lloc per a tothom. Moltes gràcies :-)
xexu, de vegades ens ofusquem i no veiem la senzillesa de les coses. En què estariem pensant per deixar l'ascensor entre porta i porta? XD :-*
moonlight, completament d'acord amb tot el que dius :-*
claradriel, sempre hi ha claus i panys, tranquil·la, ja trobaràs els de la teva porta. Poc a poc, guapa, i ànims. :-*
josep, per si de cas, no faré l'experiment de deixar-me la porta oberta aquesta nit XD
el que mai, no coneixia aquesta història, gràcies! D'enemics que viuen a dins jo també en conec algun. :-*
Publica un comentari a l'entrada