De gel

Alguna cosa no deu funcionar gaire a l'hora dins meu quan la idea de llevar-me a trenta graus sota zero, en un país amb una mitjana de disset habitants per quilòmetre quadrat, em resulti tan temptadora i, sobretot, narcòtica.

Perquè tot i que aquesta primavera es manifesti tan passada per aigua, i tot i que no tingui llevataps ni tolerància a les frustracions, he recordat que el meu vi preferit és el vi de gel. I precisament per això, el gat que veu en la foscor és tan simbòlic com un pèsol congelat de La Sirena, o com el fum glaçat que s'escapa per la porta d'un camió de Frigo. D'un blanc d'entre cinquanta.

Alguna cosa no deu funcionar gaire a l'hora dins meu, perquè jo sempre havia preferit l'estiu.

Interiors

Què hi fan les gavines a les ciutats d'interior, podent viure en un poblet pesquer, blanc i mediterrani? Per què les gavines s'interioritzen, tot canviant els seus plans inicials?

Les gavines d'interior dinen pastes de te i es passen el dia en pijama. Són les cinc de la tarda i algunes fins i tot encara no han fet el llit.

S'han adonat que enyoren una abraçada que les dugui, de nou, al mar.

Progressa adequadament

La petita Robin ja porta 10 dies a casa amb nosaltres, i en aquest temps ha après:


1. A fer rodolins.




2. A anar a la moda.




3. A fer escalada.




4. Que el germanet Batman és gran. Molt gran.




5. Que si et poses ben guapa i fent ullets, aconsegueixes coses. Moltes coses.




6. I que el millor d'aquesta vida és jugar amb pilotetes de colors!



PD: Tal i com podeu comprovar a les fotografies, encara tenim pendent la lliçó: les gatetes es renten la cara als matins per a treure's les lleganyes dels ulls.

Contrastos

Necio, yo creía que naranja enamorada
es media esfera de otra esfera a medias.

Ets la Sun Tower a primera línia de mar. Els esculls amb ricordees, montipores, euphylies, zooanthus, anèmones, algues, gambes i peixos d'ulls grans. Tot això ets: les platges al desert i els seus colors desèrtics. La sal i el iode.

Avui també has sigut uns postres de tiramisú amb una sola cullera, les fotografies als aniversaris de boda i tot l'eix transversal, passant per Espinelves i els colls. El teu, el meu. La pluja en un peatge.

Perquè ets el contrast, com ulls tristos en un somriure. Com coca de vidre o passes en silenci.

A aquestes alçades i encara ets l'absència en la presència, i la buidor en la meva abraçada.

Edicions

Sigo siendo Han Solo, y ella Leia entre mis brazos.

Se m'han caigut tres botons de tres camises diferents en tres dies consecutius. Ja hi tornem a ser amb les forces còsmiques i els seus senyals de constel·lacions que no sé interpretar. I això sense tenir en compte la planta del peu esquerre, tot el dia amb un pica pica que no sé què vol dir.

Però encara no he après a cosir i sé que he fet tard a les cues dels cinemes. Als setembres. A les manifestacions multitudinàries. Als enfonsaments de vaixells.

Sort en tenim de l'Indiana Jones, que torna per a què no cessem en la recerca de tresors. Sort en tenim dels tràilers que encara estan per enregistrar.

El secret

A vegades voldria radicalitzar-me i convertir-me en una extremista convençuda de la meva causa. Però els dies s'assemblen massa als moviments mecànics d'una excavadora; de la mateixa forma que tu ets sorra a les meves mans i el record, un problema puntual. Puntualment cada 28 dies, de fet.

Fent d'extremista radical podria treure-li més partit a la meva dutxa i als esmorzars que han perdut safates i llençols per embrutar. Malgrat tot, el desencís i la reclusió no escolten.

El secret resideix en els miralls dels encreuaments, que et deixen veure què s'amaga a l'altra banda abans de girar la cantonada.

La notícia

Benvinguda a casa, petita... x?

Diga-li ics

L'autobús d'aquest matí feia olor a crema de mans; el restaurant de l'hora de dinar, a desinfectant; i el bar del tallat, a gessamí. I saber-ho no és fruit de cap habilitat remarcable, sinó més aviat d'una certa passivitat. Així podríem resumir els dies, com l'efecte hipnòtic d'una excavadora i les seves carícies.

Més destacable em sembla el fet que una estructura plegable i desplegable s'anomeni "sisí". A vegades hi ha noms que no lliguen gens amb el subjecte, i és que deu ser molt difícil pensar noms que s'escaiguin a la perfecció. Imagino els nostres avantpassats fent festes cada cop que inventaven un nou concepte: Benvolguts i benvolgudes, brindem per la creació de la paraula "sisí", que a partir d'ara servirà per a designar un estenedor plegable! Txin, txin i plas, plas, plas!

Com quan tu tens una paraula que al matí fa olor a cançó sexi, i abans d'anar a dormir perfuma el meu llit de pluja d'estiu.

Què difícil és trobar mots i sensacions que connectin, i fer festes per a celebrar-ho.

Meu

Sincerament, jo no ho veig tan clar que es tracti d'una bona notícia. De la mateixa forma que tampoc no entenc per què la meva mestressa em va regalar un dau de peluix, de la mida del meu cap i groc.

A vegades sembla que sóc l'únic ésser en aquesta casa amb una mica de seny.

Bat.

Quin misteri

En Batman i jo estem contents perquè aviat tindrem una bona notícia per donar-vos.

Postdata: Tot i que en Batman a la foto no faci gaire cara d'estar content, ho està. I a més d'estar content, també n'està fins als bigotis de fotografies.

Donar de sí

Avui he passat el dia amb una de les meves persones grogues, i no hem deixat de parlar en gran durant set hores malgrat el temps.

Finalment m'he comprat el llibre dels grocs, que té pinta de donar de sí. Per exemple, te'l puc deixar quan vulguis, si és que ho vols. També he vist un cotxe descapotable ple de ficus d'interior. M'ha semblat molt poètic; com el fet que ahir, de camí a casa, fes una parada al súper per comprar orxata.

La ciutat grisa d'avui no era grisa però sí groga i gran, i he pensat que, a partir d'ara, no em menjaré les olives negres que posen a algunes pizzes. Perquè tenen pinyol; i jo, a partir d'ara, les sorpreses les vull agradables.

Music-all

Els dissabtes al matí sempre sonaven els Beatles. Això era quan el meu pare encara vivia amb nosaltres, després va començar a sonar en Luis Miguel i també el corazón partío. El corazón partío d'en Sanz va sonar molts cops a casa quan el meu pare ja no vivia amb nosaltres.

Però aquest matí deixo que Rac105 triï la música per mi, mentre sóc jo qui passa el pronto i torno a ser jo mateixa qui després passa el paño. I quan escombro, et recordo apartant-me com qui es treu del mig incòmodes boles de pèl dels gats, i em pregunto on anirà a parar tota la pols que s'acumula sota els armaris. Per algun lloc haurà de tornar a sortir, dic jo.

Avui m'he adonat que els motxos tornen a ser motxos, ja no són meris. De fet, mai vaig acostumar-me a dir-li meri a una cosa que de tota la vida s'ha dit motxo. I avui també han tornat a sonar els Beatles, però per culpa de la noia de la ràdio. Jo ja no sé a on paren tots aquells discos de vinil.

Entre cançó i cançó, quina gran quantitat de feina bruta t'estic estalviant.