Camins que ja són nous

Sovint ets la peça en forma de triangle que no encaixa en el forat en forma de rodona. Sovint sóc l'infant que no entén de geometries.

A vegades també sóc l'infant que amaga amb recel la seva joguina, no pas perquè sigui especialment divertida, sinó per l'interés que aquesta pugui despertar en els seus companys de classe.

També ets el diari gratuït que lluitem per agafar amb desesperació i sense ganes de llegir.

Hi ha tantes possibles primaveres com possibles quadres per penjar a les meves noves parets.

De Van Gogh només descartaré la nit estelada; de Dalí, tot en general; i de tu, la primavera 2008.

La resta, passant per Picasso o Warhol, és possible.

Els amors que no oblidaré

Els lligams de complicitat que el meu pare i jo hem establert els darrers mesos han arribat al seu punt més àlgid quan, aquest cap de setmana, ens hem posat malalts alhora. La diferència entre ell i jo resideix en el fet que jo, al primer símptoma febril, faig saber a tothom que em trobo malament; ell, en canvi, s'ho calla fins que ja no pot amagar per més temps el seu malestar.

Sé que ell voldria interpretar el paper de salvador per a mi; i jo, sovint m'hi sento còmoda interpretant el paper de rescatada. Tot i així, aquesta vegada tots dos hem acabat compartint l'ibuprofé, el termòmetre i la infermera.

Els diumenges en pijama ja no són el mateix en les meves noves circumstàncies. Els meus diumenges en pijama d'ara són independents, lliures, i em serveixen per adonar-me que no enyoro la passivitat dels teus diumenges en pijama. La passivitat ensopida ara la trio jo.

Abans, quan em trobava malament, i des del vessant més dramàtic de la situació, imaginava que si havia d'acabar al llit d'un hospital demanaria que ho fessin saber a una persona, una persona llunyana en concret. També imaginava un escàndol generalitzat al meu voltant arrel de la meva demanda. Avui dia encara penso el mateix. Em refereixo a demanar que truquessin aquesta persona si jo estigués al llit d'un hospital, no a que això hagués de desencadenar cap escàndol multitudinari. I és que als somiatruites com jo ens agrada posar-nos en situacions dramàtiques que realment no ho són.

L'altre dia, per exemple, parlava amb una amiga de tirar floretes. La meva amiga i jo ens coneixem des del parvulari, amb la qual cosa, la confiança que ens tenim després de tot el que hem viscut plegades és, si més no, única per a mi. A la meva amiga i a mi ens agrada tirar floretes, això ho tenim clar. L'inconvenient apareix quan ens adonem que, mentre tirem floretes, el que realment estem fent és esperar que de retorn ens caiguin generosos rams de flors del cel.

Per sort, riem mentre ens mirem l'una a l'altra amb els braços estesos a l'aire esperant uns pètals que no arriben a caure. També per sort, estem aprenent a controlar les nostres intencions.

Ja em trobo millor. Fins i tot podria provar de tirar-te floretes sense esperar res a canvi.

Que s´encenguin es aspersors

Vaig començar per l'anell del meu dit anul·lar. Va ser ràpid i sense gaires contemplacions, com qui tiba d'una banda depilatòria. Dies més tard, vaig fer el mateix amb l'òpal que penjava del meu coll. El meu òpal, en contacte l'aigua del mar i el sol, la sal i l'estiu, es tornava d'un blau tan intens com irreal. Era tan blau com una mentida.

Després va ser el torn d'una polsera de fil negre que havia comprat anys enrere en un aeroport petit. Alguna cosa es va afluixar al meu canell. Casualitats que en realitat no ho són, perquè les polseres dels aeroports petits sempre reconeixen el moment de la seva retirada.

Aquest matí els ha arribat l'hora a les darreres polseres que portava, les meves darreres manilles. Tots els motors vinguts directament des de l'escenari d'un auditori fins al menjador de casa meva segur que hi han tingut alguna cosa a veure.

Per tal de dotar l'acte de la merescuda solemnitat, ho he fet davant el mirall del lavabo i amb un tallaungles.

Avui em sento especialment lliure i lleugera.

Hoy ceno contigo, hoy revolución

La meva terapeuta creu que l'etapa que estic vivint actualment és una de les més boniques que mai viuré. De fet, està convençuda que d'aquí uns anys recordaré tot això amb un somriure i fins i tot amb nostàlgia.

Segons ella, només em cal una mica de perspectiva per adonar-me'n. I per fer-m'ho entendre, algunes vegades utilitza símils nadalencs -t'has d'allunyar del cul de la mula per veure el pessebre sencer- i en d'altres ocasions treu la seva paleta de colors -si t'acostes molt a un objecte de color marró, només veuràs el món d'aquest color, en canvi, si agafes distància, veuràs tota una riquesa cromàtica al teu abast-.

Em fa gràcia que et simplifiqui a un cul de mula, i marxo d'allà pensant en com m'agraden els impressionistes.

A vegades ho entenc.

Ho entenc, per exemple, quan el meu pare em truca per anar a fer la compra setmanal junts, o quan existeixen els cafès-tés i les presències plenes de pau al mig d'una ciutat grisa i voraginosa.

És fa evident a través de les complicitats creades amb els meus companys de feina o quan persones abans llunyanes ara m'escriuren a diari només per preguntar-me com estic i per fer-me arribar petites grans veritats.

Es concreten totes les certeses en les amistats de fa 25 anys, aquelles de les que contesten trucades de matinada i agafen cotxes per resoldre urgències en realitat no tan urgents.

Me n'adono quan torno a ballar sola davant el mirall del lavabo, quan sóc una mica aquella persona alegre, quan contestar-te el telèfon només serveix per caure dins l'espiral un cop més.

Ho comprenc tot quan, del no-res, sorgeixen illes amb les portes obertes de bat a bat només per a tu i per a mi, on el temps deixa de tenir res a veure amb horaris de tren, efemèrides i busques del rellotge. Quan bonobo és un mico content, tu ets massa sexi bevent de la meva cervesa i els teus ulls ho aturen tot.

Els teus ulls ho deixen tot en calma.

I sense tu ja no me val

Al teu costat he crescut, a vegades fins i tot he renascut. També he plorat i he trobat les misèries més ocultes. Podríem dir que ja ho tens tot: els anys més dolços i les foscors més profundes. Mi vía y mi muerte, si ens posem dramàtics. La meva gran història, la meva gran aventura. La meva gran cagada.

I entre això i allò, jo m'he quedat buida i tu buides els racons de la casa que em vaig deixar. Jo m'envaso al buit i sense oxigen per a tu. Fins i tot em podria arribar a tornar transparent, perquè ja ets mestressa dels meus òrgans vitals, fluids, cèl·lules i molècules. Els meus pensaments i sentiments. El seny i la follia.

Tanmateix, aquest no era el meu post d'avui. El que jo volia publicar avui era una altra cosa:





M'ha trucat un noi de Telefónica per donar-me el meu nou número de telèfon, i ho ha fet en mallorquí.

Quines coses té la vida. Quan se suposa que els de Telefónica t'han de caure malament per norma, a mi em toca un tècnic balear. Ni així no podré alleujar la meva negativitat. Com pot caure malament algú que té moixos, nines i cotxos? Com pot desagradar algú que fa sa bereneta? Les forces de la natura van en contra meu.

Ara ja tinc un nou número de telèfon per donar-te. Ara fins i tot ja podríem començar de zero, o de [zέ̞ɾo].

Hola, em dic petitacriatura i el meu número de telèfon és aquest. Has sopat mai en una casa okupa?

A ses illes ens guarden un jacuzzi i els petons salats.

Y encima voy y te quiero

A mi em va mancar una explicació i a tu sinceritat. Ens va faltar París o Roma, i potser algun caramel. Et va faltar credibilitat. Em van mancar raons.

Ens van mancar tantes coses que no hi ha cap desig d'ara que no hagués desitjat ja al teu costat. M'hauria agradat, per exemple, assemblar-me a la teva cunyada. Felicitats, Laia, us he estimat molt.

Però ens va mancar el sentit de l'humor i ens van sobrar les tonteries.

Per això la meva va ser una d'aquelles fugides que parteixen caixes de ressonància d'una guitarra en dos, despunten lloms de llibres i destrossen marcs de fotos. La meva va ser una fugida de les autèntiques: precipitada, desordenada i trista.

I avui, em manca trobar l'ordre i el somriure que vaig perdre.

Mientras le toque pulsar

Ahir, mentre doblegava roba neta, vaig tenir l'impuls de separar les teves calces de les meves. Què n'és de traïdor l'inconscient, si la teva roba interior ja no és cosa meva. Ara la teva roba interior ja no té cap calaix al meu armari.

Abans d'arribar a casa i posar-me a plegar roba neta, tot el vent que pot confluir en una cruïlla de la gran ciutat va portar-me la teva olor. El semàfor parpellejava, sonava Marlango i els meus ulls vigilaven el panot. M'agrada el panot, però vaig aixecar el cap per seguir el teu rastre. Què n'és de traïdor l'inconscient, si el teu rastre ja ni es distingeix.

Malaguanyats actes distrets, com el malaguanyat petó que vola sense rumb per la sala d'un teatre.

Malaguanyat el petó que m'arriba criptografiat i que a vegades voldria desxifrar. Fer-me buscadora d'algoritmes, codis, raptes i llavis. A l'estil google, una mica. A la recerca d'un tresor, una altra mica.

De moment estic llegint un llibre de grafologia: ja podria interpretar els dibuixos que fas mentre parles per telèfon.

I és que encara hi ha tantes coses per descobrir, que l'inconscient tan sols anecdòtic.

Y fue entonces, en ese momento, cuando se cayó el cuadro

Els fets més importants i crucials pel nostre destí esdevindran en qüestió de segons. Una paraula, un gest, un llamp, i la vida es capgira.

Mentrestant, allò més insignificant i inútil seguirà ocupant gran part del dia a dia. Quotidianitat malgastada. Temps esvaït, com alguns petons.

(...)

A mí siempre me ha sorprendido el asunto ese de los cuadros. Están colgados durante años, después, sin que pase nada, pero nada de nada, zas, al suelo, se caen. Están ahí, colgados del clavo, nadie les dice nada, pero ellos, en cierto momento, zas, se caen al suelo, como piedras. En el silencio más absoluto, con todo inmóvil a su alrededor, ni tan siquiera una mosca que se mueva, y ellos, zas. No hay una causa. ¿Por qué precisamente en ese instante? No se sabe. Zas. ¿Qué es lo que ocurre a un clavo para que decida que ya no puede más? ¿Tiene él también un alma, el pobrecillo? ¿Toma decisiones? Habló largamente sobre el tema con el cuadro, estaban indecisos sobre cómo actuar, hablaban de ello todas las noches, desde hacía años, después decidieron una fecha, una hora, un minuto, un instante, ya está, zas. O los dos sabían ya desde un buen principio, ya estaba todo preparado, mira, yo me largo dentro de siete años, por mí está bien, de acuerdo, pues entonces quedamos para el trece de mayo, vale, hacia las seis, pongamos las seis menos cuarto, de acuerdo, pues buenas noches, hasta entonces. Siete años después, un trece de mayo, a las seis menos cuarto: zas. No hay quien lo entienda. Es una de seas cosas que es mejor no pensarlas, porque si no puedes acabar volviéndote loco. Cuando se cae un cuadro. Cuando despiertas una mañana y ya no la amas. Cuando abres el periódico y lees que ha estallado la guerra. Cuando ves un tren y piensas tengo que largarme de aquí. Cuando te miras en el espejo y te das cuenta de que eres viejo.

(...)

Alessandro Baricco a Novecento.

Vos estim a tots igual

M'ha semblat molt interessant l'entrevista que recull avui El Periódico de Catalunya a Michael Losier, de professió "preparador" i que ha popularitzat l'anomenada llei de l'atracció. En destaco la idea general amb aquestes tres preguntes:

-¿Què he de fer per atraure el que vull?
-Primer t'has de preguntar quina vibració emets. Si analitzes els resultats que estàs obtenint, sabràs la vibració que emets. Fes una llista de les coses que fas, que penses i que dius. La majoria de la gent es fixa en el que no vol, i així aconsegueix el que no vol. Les persones atrauen allò en què es fixen. La raó primera per la qual la gent no aconsegueix el que vol és perquè utilitza paraules negatives com "no", "mai", "no vull". Quan parles del que no vols, hi estàs prestant atenció.

-És com anar al Google i escriure "no futbol"...
-Exacte. El buscador t'oferirà tot el que tingui a veure amb futbol. Focalitza't en el que vols.

-Molt bé. ¿Què més?
-Presta energia i atenció a allò que vols. Molta gent fa la llista del que vol i després la guarda al calaix, i així és impossible. Has de llegir la llista cada dia o parlar-ne o fer un collage o també resar. Això explica per què les oracions sovint funcionen. Resem pel que volem, no pel que no volem.

La podeu llegir sencera aquí.


La fotografia d'avui va dedicada a la Bruna, perquè sembla que se n'ha sortit triomfant de la segona intervenció a la que l'han sotmès i per fi li donen l'alta. Segur que ella sempre ha desitjat recuperar-se.

Valenta supervivent.

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

34. Sigui com sigui, el fred sempre li ha fet por, des de l’hivern del trenta-vuit, quan van matar son germà a la guerra.

Dale gas

No fa gaires dies, una tirada de cartes em va predir l'existència d'uns documents que haurien de ser crucials per a mi. Quan et sents perduda ja les fas aquestes coses, però no patiu: no vaig pagar res per la meva lectura de cartes profètiques.

El cas és que des de llavors m'he mantingut especialment alerta a qualsevol paper que pogués tenir alguna cosa a veure amb tu: potser els extractes del banc, potser tots els fulls que t'he escrit i no t'he enviat, potser les entrades que havia reservat per a nosaltres.

O potser no hi ha papers ni cartes que m'hagin de salvar de l'abisme.

Tampoc no fa gaire, algú em va parlar del recorregut de la venjança i del seu caràcter el·líptic que no porta enlloc. També em va parlar de rellotges que no s'aturen i que duen a futurs llunyans, o fins i tot propers. Aquestes sí que són veritats per escriure en muntanyes de llibres.

Arribat aquest moment, però, la meva certesa és que fins i tot jo començo a cansar-me de pensar futurs amb tu, cercar papers i escriure cartes sense destinatari o esquivar abismes que tenen el teu nom. A més, també tinc la certesa que, de continuar així, em quedaré sense lectors i lectores, perquè s'hauran emmusteït amb mi.

I què carai, no crec que res sigui tan greu com per arribar a certs extrems.

Raro que no t'hagis endut la tapa del vàter

Al darrer concert de l'Ismael Serrano al que vaig anar amb tu, vaig plorar tant que em vaig tacar el jersei de gotes, com si dins l'Auditori pogués ploure. D'aquell concert recordo especialment la cançó Tantas cosas.

La meva àvia acabava de morir i alguna cosa s'estava podrint també dins teu.

Ahir vaig anar al meu primer concert de l'Ismael Serrano sense tu i, tot i cantar tan bé com sempre, no vaig vessar ni una sola llàgrima. I és que, tal i com diu la cançó, tantes coses seguiran passant, que potser les coses no ens canviïn tant.

Ara entenc que no és a tu a qui he perdut, sinó que m'he perdut a mi mateixa. Vas endur-te una part de mi en la teva cruel mossegada just abans de dir-me que marxés del nostre llit, i tan sols la volies per desar-la a la fredor i el silenci de l'oblit.