2 de set. 2010


En aquella època se m'escapava mitja vida entre els vagons de tren, les andanes del metro i les parades de l'autobús. L'altra mitja vida en realitat ja la tenia perduda, però això no ho vaig saber fins passat un temps.

Avui m'adono que he mantingut memoritzades durant anys les imatges que passen per la finestra d'un vagó de tren.

I que els paisatges han canviat molt.

Quin vertigen si algun dia no et (re)conec en tot el què de tu (re)tinc.

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Almenys, a la mitja vida que perdies en els transports, podies dedicar el temps a llegir, que sempre és una gran activitat.

Capità Tux ha dit...

I a mí, Petitona? Em reconeixes? Em reconeixes? A que noooooooo?

:-*

Jei ha dit...

espero que eso nunca te pase. Creo además que has utilizado la palabra exacta que definiría esa sensación: vértigo, es horrible!

un plaer llegir-te, com sempre :)

rAnita nOe ha dit...

m'agrada molt l'ultima frase..

besets bonica

El tacte de les paraules ha dit...

Es retenen imatges, moments...i fins i tot bocins de persones.

PetitaCriatura ha dit...

Xexu, sempre m'ha costat llegir als trens: em marejo i arribo als llocs faaaatal! Petonets!!

Capità Tux!!! Jajajaja! T'ha delatat el "petitona"! Si no ho arribes a dir... em penso que ets un pirata de debòooo!! :-p :-**

Jei, buf, vértigo realmente, sí, sí. Gracias, guapa. El placer es mío por saberte lectora. :-**

Ranita, besets, guapa! Moltes gràcies.

El tacte, i suposo que el conjunt de tot ens fa ser qui som, no? Petonets.