17 de set. 2009


La ciutat plou per escapar de sí mateixa i del seu dia. La ciutat que encara no ha après a anar en bicicleta ni a caminar per la seva dreta. La ciutat que fuma i atabala. La ciutat que enyoraré, plou per salvar-se de la seva realitat i del dilluns que li ha tocat viure.

A les pel·lícules, les felicitats sempre són el preludi a les desgràcies. He de trobar la manera d'explicar-li al conductor de l'autocar -sense semblar excessivament cursi- que des que et sento tan a prop que l'aigua ja no troba espais per on filtrar-se.

Que vigili.

10 comentaris:

elur ha dit...

una sèrie espaterrant aquesta de la pluja! m'encanta l'última! és exactament el que faria jo ;)

un post perciós.

una abraçada!

Madieta ha dit...

Xulíssimes les fotos! les tens en alta resolució? Això faria un bon poster! :D

mq ha dit...

escena quotidiana
obstacles mentals
que fan més difícil la nostra vida quotidiana
bones fotos
salut estimada!

Marta ha dit...

Ja està, eh? Ja no cal que ho diguis més això de les desgràcies. A partir d'ara, pensament positiu!

claradriel ha dit...

La ciutat que joa cabe d'abandonar...

XeXu ha dit...

Fantàstic. I com et diuen, prou pensar en desgràcies, que és hora d'aprofitar el bon moment. Qui es recorda de Rússia?

Quan la ciutat aprengui a anar en bici avisa'm, eh?

Anònim ha dit...

Cada capítol del nostre llibre s´ha de escriure amb nous ulls, sense premises; si en el anterior hem caigut en un pou, en aquest no tenim perqué fer-ho.
Molts petons, Ono.

Saltinbanqui ha dit...

:)

TENDER EPITHELIUM ha dit...

(WoW) fins ara no me n'havia adonat: tens el ratman i el bobin made-in-antònia-font encapçalant el món petit de les criatures !! (WoW)

Manel ha dit...

Encantat de coneixer aquest blog