La ciutat plou per escapar de sí mateixa i del seu dia. La ciutat que encara no ha après a anar en bicicleta ni a caminar per la seva dreta. La ciutat que fuma i atabala. La ciutat que enyoraré, plou per salvar-se de la seva realitat i del dilluns que li ha tocat viure.

A les pel·lícules, les felicitats sempre són el preludi a les desgràcies. He de trobar la manera d'explicar-li al conductor de l'autocar -sense semblar excessivament cursi- que des que et sento tan a prop que l'aigua ja no troba espais per on filtrar-se.

Que vigili.

Dilluns vaig descobrir que, quan no hi ets, el silenci enyora el teu riure; la cafetera, les teves mans; l'armari, la teva roba; el bany, el teu raspall de dents; i així, mil tonteries més que no són broma quan no hi ets. Aquest darrer mes m'ha endolcit fins i tot alguns ressentiments, odis i misèries, ahir ho vaig entendre. I, de la mateixa forma, ahir vaig saber que quan et mossegues les pells de les ungles és que penses, i que quan penses obres molt els ulls, i que els teus ulls haurien de tenir escrita una cançó.

Ja no es formen aquelles terribles cues a la barrera tarifària de la línia 5, direcció Horta, accés costat Llobregat. La noia tristona va resultar que tenia xispa. Creuar la plaça només em fa por quan ho faig sola, o el que és el mateix, creuar la plaça amb tu no m'espanta.

I és que hi ha coses que no podem donar per certes fins que no les sabem del cert. A mi m'ha passat.