6 d’abr. 2009

Tenc un cel·lo, tu ja saps, a sa ferida


Aquest cap de setmana he dormit fins a no poder fer-ho més. També m'he posat aquells pantalons dels què em sobren dues talles, he tocat la guitarra i he sortit al carrer sense rellotge ni anells. Amb això, crec que he estat conscient -per primer cop en un any i mig- que sento alguna cosa semblant al benestar de la soledat.

M'he adonat que, arrel de la seva reparació, la prima de la meva guitarra ja no quedarà mai més ben afinada. En un intent frustrat d'aconseguir-ho la corda va petar ferint-me la mà.

Hores més tard, el meu germà feia les maletes i deixava enrere una dona i una promesa en forma d'hipoteca, tot convertint els darrers vuit anys de la seva vida en un record.

Que diguin el què vulguin, però cap felicitat compartida no val tal fiblada.

20 comentaris:

XeXu ha dit...

Un any i mig has esperat a tornar a gaudir de la soledat? Així encara em queda un llarg camí per recórrer. Recordo que soli agradar-me, això de la soledat.

Em sap greu pel teu germà, això de les relacions humanes de vegades em sorprèn molt negativament.

Anònim ha dit...

Sí, d'acord, el trencament fa mal. Però, a partir d'un cert moment, la soledat tampoc no és cap bicoca i tornes a acceptar el risc.

O hi tornaries, si se't presentés l'oportunitat.

Marta ha dit...

Està molt bé que hagis gaudit d'aquesta nova sensació, senyal que vas passant etapes. Vigila, però, perquè hi ha un moment que aquesta soledat deixa de ser una fase voluntària i llavors passa a ser una puta merda, una mena de gota malaia, que en intensitat fa menys mal que la ferida inicial, però que mica en mica es menja el múscul.

I llavors mires enrere i et penedeixes que, per culpa d'aquella persona que tampoc s'ho valia pas tant, has malbaratat no només uns anys boníssims de la teva vida sinó que la cuirassa que t'ha obligat a crear-te ha fet que deixessis passar algunes persones que sí que valien la pena. Recorda que de vida només en tenim una!

Un petó molt fort pel teu germà!!

macbollix ha dit...

Lo bueno del tema es que todo está en tu mano, depende de ti, no sé si eres consciente de eso también. Cuando quieras volver a jugar habrá un montón de equipos que querrán ficharte. Hum, vale, que el fútbol no te va. Quiero decir, que cuando estés preparada para salir de gira con tu guitarra, habrá un montón de promotores deseosos de embarcarse contigo en la conquista del mundo. Metáfora mejor, ¿eh? Pues eso que tienes, así que puedes estar tranquila, creo yo. Que habemos mucho músico sin talento berreando por ahí pa espanto de promotores y oídos en general. Así que disfruta en cada momento de lo que te apetezca.

Una abraçada, preciosa criatura i ànims pel teu germà.

PetitaCriatura ha dit...

xexu, jo crec que és molt positiu passar una temporada coneixent-se a un mateix. A mi al principi em va costar però cada cop m'hi sento més còmoda. És clar que això va a persones, n'hi ha que no saben fer altra cosa que anar solapant relacions, per exemple. Una abraçada ben gran.

anònim, sota el pressupòsit que no ens coneixem, i sota la premisa que cadascú actua i sent de formes diferents davant les pròpies circumstàncies, raonar sobre el què faria o deixaria de fer (i sobre l'existència o inexistència d'oportunitats) perd, sota el meu parer, tota legitimitat. A banda d'això, no cal ser Freud per saber que els humans som éssers socials. En tot cas, el post anava més encaminat a reflexionar sobre el preu que cal pagar, tard o d'hora, per uns anys de relació afectiva i compromís. Mai m'he plantejat els vots de castedat.

Marta, si estem completament d'acord! Remarco el què he dit a Anònim: el post anava més encaminat a reflexionar sobre el preu que cal pagar, tard o d'hora, per uns anys de relació afectiva i compromís. Tot té el seu moment, i s'ha de fer net sense forçar les maneres de sentir. Gràcies :-) Petons.

Estimada mac :-) Mi madre y yo formamos un grupo musical que se llamaba "Ellas se quedan solas", para que te hagas una idea de lo bien que me sale eso de la música xD. Ahora en serio, gracias por tus palabras. La clave creo que está en "disfruta en cada momento de lo que te apetezca", sí señora. Y ahora una pregunta: si mi vida está en mis manos... la tuya está en las tuyas, no? Simple regla de tres. Si quieres te lo digo cantando :-p Un beso enorme i moltes gràcies, per tot.

Una más ha dit...

m'alegro que hagis començat a gaudir de la soledat. Com bé dius, encara que hagis reparat la corda, no estarà mai més afinada igual.. pero podrem seguir tocant cançons noves.

Jo començava a gaudir de la soledat fins fa poc, però se'm va creuar una altra persona. Em costa obrir la cuirassa que diuen per aquí dalt, però ho vull intentar perquè la soledat no es tornés en obligada. S'ha d'apendre molt a estar sol.

Una putada lo del teu germà. Cert que per molta felicitat... el dolor final és enorme

ànims!!!

josepmanel ha dit...

No hauríem de considerar una crueltat inútil que la veu de la guitarra siga a la punta dels teus dits.

calaix ha dit...

Senzillament la vida. Amb el seu sol i la seva nit. Que bé poder/saber gaudir-la "a pesar de todo".

Marta ha dit...

Puntualització (que avui escric del revés i no només no m'ha acabat de sortir el què volia dir, sinó que a sobre he sonat apocalíptica): tinc clar que les etapes estan per ser etapes, i per tant no es poden saltar voluntàriament, no es pot forçar res, estem d'acord. M'ha semblat (potser equivocadament?) que del teu post es destil·lava una rendició, una pèrdua d'il·lusió o d'esperança, i només volia punxar-te, animar-te a lluitar per recuperar-la.

USD ha dit...

les ferides ens fan més forts

macbollix ha dit...

ah, bueno, como veo que hay derecho a réplica, te diré que no es lo mismo. A ver, tú eres superguay, luego tu vida está en tus manos, yo soy supergrffff, esto, ya se ha roto la regla de tres, ¿lo ves? Ay, petitona, ja veus que t'estimem molt, de modo que tots desitgem el millor per tu, sigui el que sigui. I aquí estarem per fer-te la ola. O el que calgui, y eso...

Petonàs.

Jei ha dit...

y cuando me tocas algo?

ok, reconozco que me gustan los dobles sentidos ;)

cantautora, dueto, en grupo... vale, paro ya que todo me suena porno.

perdón por ensuciar con mi "mirada sucia" tu impoluto blog :S

bona setmana santa!

El que mai et vaig dir ha dit...

tot té un preu.
però, com deia aquell anunci: "Chica, la aventura es la aventura".
Suposo que ens atrau el risc.

Clara ha dit...

I sobre el preu de passar-se uns anys en solitud sense cap compromís... Quin dia en parlaràs? ;)

Acció-reacció. Tot el que fem, porta conseqüències; d'això es tracte la vida... el que hem d'aprendre és a no fer-nos mal i martiritzar-nos per tot.

Besets petita!

aina ha dit...

conèixer-se a un mateix és una cosa dificilíssima, que no impossible, que molta gent només pot somiar sense veure-ho fet mai realitat. així que un hurra per haver arribat a aquest estadi. suposo que tothom, estigui sol o acompanyat, té dret a sentir-se bé amb la seva soledat, així com a canviar la seva perspectiva de vida. així que molts d'ànims per tots :)

elena ha dit...

dons,el que ara per ara no acabo d'entendre es aquest idea generalitzada que estar sol, és com una mena d'estat transitori entre dues relacions i que solament te sentit i es guai si és així..

SinMedida ha dit...

Te vienes al Maremagnum el sábado día 18? x)

claradriel ha dit...

Jo tinc una fiblada clavada a la pell, i no em deixa estar... saps el secret??

Sort amb la guitarra.

Laia ha dit...

Tot té el seu temps,ara bé, fins que no s'acaba un llibre no se'n pot començar un altre, perque t'acabes confonent!!!! Un petonàs.

PetitaCriatura ha dit...

Molts gràcies pels vostres comentaris. M'encanta llegir les vostres opinions i reopinions :-)

Besets a tots!