En realitat ahir a primera hora del matí vaig escriure't un missatge que començava amb un "Bon dia, princesa. La rambla està preciosa", però enlloc d'enviar-te'l, el vaig acabar esborrant. En realitat vaig tenir present la teva rosa tot el dia, i en realitat tenia pensada la dedicatòria que et dec.

Si fossis un personatge d'en Tim Burton series "La Noia Desllorigadora", i la teva història seria alguna cosa semblant a "Ve-t'ho aquí que la Noia Desllorigadora tenia agulles per desfer cabdells i desfilar els fils. Ve-t'ho aquí que la Noia Desllorigadora no cosia cabells ni es punxava els dits". Alguna cosa semblant a.

Perquè la nostra música la il·lustres tu.

Pilotes de rugbi

Qualsevol dia sortim als diaris. A la pàgina dels punts de vista, a la pàgina del Sant Jordi 09, o a la portada.

Primer, per a nosaltres.
Després, per a la resta del món (p.41)

Tenc un cel·lo, tu ja saps, a sa ferida

Aquest cap de setmana he dormit fins a no poder fer-ho més. També m'he posat aquells pantalons dels què em sobren dues talles, he tocat la guitarra i he sortit al carrer sense rellotge ni anells. Amb això, crec que he estat conscient -per primer cop en un any i mig- que sento alguna cosa semblant al benestar de la soledat.

M'he adonat que, arrel de la seva reparació, la prima de la meva guitarra ja no quedarà mai més ben afinada. En un intent frustrat d'aconseguir-ho la corda va petar ferint-me la mà.

Hores més tard, el meu germà feia les maletes i deixava enrere una dona i una promesa en forma d'hipoteca, tot convertint els darrers vuit anys de la seva vida en un record.

Que diguin el què vulguin, però cap felicitat compartida no val tal fiblada.