La boira ja s'ha instal·lat a Rússia. Aquest cop, però, no m'ha agafat desprevinguda. Recordo un dels meus primers matins aquí, l'hivern passat, quan vaig treure el nas per la finestra i em vaig espantar sobre manera convençuda que alguna cosa es cremava al meu carrer. Ara això ja no em passa, i fins i tot m'he comprat un trípode només per fotografiar-la a ella.
A Rússia, malgrat la boira, els hiverns tenen al·licients. Un d'ells és que la capital -diga-li Moscou- s'omple d'estudiants amb carpetes i maletes tro-tro-tro-trolleys amunt i avall. Un altre al·licient és que els dijous ja es percep l'inici del cap de setmana perquè la millor pizzeria de la ciutat s'omple de gom a gom.
La boira és un tema recurrent quan es parla de Rússia, però els seus habitants tenen frase-jòquer per quan sorgeix la ocasió. "Passat el congost, la boira desapareix", i sembla que això ja ens eximeix a tots de qualsevol possibilitat de tristesa o melangia emboirada. Resulta que al final tot es reduïa al congost, maleït sia! Que se t'acaba el tabac? Passat el congost hi ha màquines de tabac de guàrdia. Que se t'escapa el tren? Passat el congost n'hi ha un altre esperant-te. Que s'esgota la bateria? Passat el congost, cançons aleatòries. I tot així, comodí.
La meva mare vol dedicar-li una missa a la iaia, perquè d'aquí res ja farà un any que va marxar. Ja fa un any d'allò, sembla mentida. La meva àvia es cagava en tot quan sentia parlar de l'Església i de capellans, però un dia es va emocionar al veure el dit incorrupte de San Juan de la Cruz. I qui no s'emociona amb una cosa de tal naturalesa, pensareu. Realment, no és res que et pugui deixar indiferent. En fi, la qüestió és que li farem una missa, perquè en el fons el què a ella li agradava era sentir-nos a prop, i la forma en com això es donés tampoc era gaire important. Hem anat a demanar hora a l'església del barri com qui demana hora al podòleg. Això a la meva àvia li faria gràcia.
A vegades penso que el bumerang encara no ha acabat el seu recorregut. A vegades li percebo una trajectòria pendent.
8 comentaris:
Ho sento, no puc amb les deixalles de quiròfan incorruptes. Algun dia et parlaré de la moixama i de com em va traumatiztar.
Això sí, la família és la família: ja ho deia don Vito Corleone.
Besets.
Una foto realment inquietant. Com sempre, no sé si t'entenc bé, però de Rússies n'hi ha moltes, i de congosts, encara més. Si tot fos passarlos, ràpid acabaríem, però em sembla que no és tan senzill. Les cançons aleatòries hauran d'esperar.
Jo també visc en un país de boira; al final li acabes agafant tan apreci que els mesos d'estiu es troba a faltar ;)
Me gusta la foto.
Lamento decirte que creo que efectivamente el bumerang todavía no ha termindado su recorrido.
De paso te digo que desde hace un par de semanas también me he instalado en Rusia. A tu lado.
:DDD que diu en Giorgio? qui és en Vito?
petita, molt guapa la foto i molt diferent de les altres, mmm, quan has fet "clic" i has anat desapareixent... :O
tinc mils de preguntes, per exemple que li va passar al dit de San Juan de la Cruz? hommm potser passat el congost trobaré l'explicació? Vaig a mirar!
A vegades el bumerang no torna, jo en sé d'una que el va tirar i simplement va fer plof! em va mirar, va encongir l'espatlla i va continuar caminant
Giorgio, buagh, no siusplau, no em traumatitzis més! T'ha quedat molt mafiós això, qualsevol li diu res a en Tux XD Un beset! :-*
xexu, jo crec que en el fons no deixem de passar congosts tota la vida, no? :-*
somiant, jo aquest any li estic trobant la gràcia a la boira... :-*
ojos, Rúsia es grande pero ahora tampoco nos vayamos animando tod@s a venir, eh?! Te dejo estar aquí, pero solo unos días :-p :-*
namagueta (boniqueta :-p) En Giorgio dirà el què vulgui de'n Tux, però jo cada dia veig aquesta ampolla de Grappa més buida... XD No sé què li va passar al dit de San Juan de la Cruz, però resulta que a Úbeda hi ha una cosa exposada en una església que diuen que és el seu dit. Inquietant XD Si el bumerang torna també podem ajupir-nos. :-***
Ves a saber on havia posat el dit abans la bona senyora...
Aix.
Nosaltres, vam fer una missa al meu oncle, quan va fer un any de la seva mort. I després -sense planejar-ho- vam anar de tapes.
Ell s'hagués demanat un quinto i unes croquetes, fijo.
Jajajaja, el que mai, m'has fet riure amb el teu comentari. Per cert, moltes felicitats per la mini-eqmevd, trobo que ha sortit molt bé a la seva primera foto ;-) Petonas.
Publica un comentari a l'entrada