Els veïns de la Meridiana surten a passejar els seus gossos a les illetes de l'avinguda. Les bèsties ensumen aquella mena d'herba pol·luïda com si es tractés de la darrera aroma de natura que resta viva. Quina quotidianitat més delimitada: carrers, parets, corretges.
A mi la pluja del migdia m'ha obligat a cercar recer camí de la feina. Sempre he sabut que algun dia trobaria el seu cotxe aparcat davant meu. Del seient del copilot n'ha baixat una noia rossa.
Quina vida més delimitada: cortina d'aigua.
Nota: Això, en la seva essència, sempre ha volgut ser un blog fotogràfic. Avui, però, no tinc fotografia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
15 comentaris:
Avui la foto te l'enviaria jo, que la pluja m'ha agafat tornant de dinar, i m'he quedat sota un tendal esperant reemprendre el camí cap a casa. Darrerament sempre surto amb la meva trista càmera digital, que tantes alegries em dóna, perquè sóc un fotògraf amateur sense aspiracions, i he intentat captar la cortina de pluja, amb dubtós èxit. La foto no estaria a l'alçada, però potser il·lustraria un post que m'ha semblat molt dur, com un cop de puny a la boca de l'estomac, i que espero que a tu no t'hagi fet mal en excés el fet d'escriure-ho. El fet de viure-ho... millor ho deixem. T'envio una abraçada per di fos necessària, i si no, doncs la guardes per si mai cal, que espero que no.
Ja no et faré més xerradetes (por hoy) només dir-te... :)*
En realitat, no et calen ni fotos ni títols: m'has fet veure els gossos tristos, amb la cua entre cames i el nas pegat a l'herba preguntant-se si el darrer que hi havia passat havia estat el Bobby o la Layka, preguntant-se si el gos que els passaria al darrere seria capaç d'endevinar-los en aquell poutpurri de ferums barrejades.
M'has fet veure, també, un cotxe tot mullat, tot de gotes grans que no es decideixen a caure a terra. L'imagino blanc, com un mocador.
L'imagino aparcat en un atzucac gris.
Doncs jo vull veure't en una platja del Carib d'arenes daurades, en monoquini i amb tot de collars de flors exòtiques i ballant el hula-hula rodejada de hawaianes! Vingaaaaaaa!
Ehem... em penso que el Tux ha descobert on guardo la clau del moble bar...
Una rubia? Puaghh! Donde esté una morena que se quiten todas las demás. Esto, creo que es la primera vez que nos dejas sin foto :-(
Tenía pensado escribirte algo sobre lo hermosos y elegantes que son tus posts (fotografías incluidas), a la par que crípticos...Pero éste me ha parecido más claro y no lleva foto y... sigue siendo tiernamente bello a pesar de su amargura. Una abraçada, preciosa criatura :-**
tramposa aquesta pluja que no neteja...sino que et porta cap al parany. Que es dilueixi la imatge, que es veli la foto.
... les dones rosses que baixen dels seients del copilots de cotxes coneguts en dies de pluja no són més reals que la mateixa consistència líquida de la pluja que regalima pel vidre de la memòria... ;p
Tard o d'hora s'havia d'obrir la porta del copilot. Trobaràs altres objectius per fotografiar. M'agrada l'olor de la pluja.
Cortina d'aigua.
Les paraules diuen el que la no imatge no pot dir...preciós!
busca el desaigua gegant més proper a casa teva, s´ho emporta tot els dies de pluja...
Un petó de dilluns que sembla divendres però no.
Un abrazo bien fuerte Petita, es todo lo que puedo hacer. Hoy no necesitamos foto, te endemos sin más. Cuídate mucho preciosa...
cortina d'aigua
imatge escrita
salut!!
De vegades hi ha coses que no podem fotografiar, sigui per una cosa o una altra.
Una besada
Publica un comentari a l'entrada