Tinc un televisor que deu tenir més de vint anys. Tu i jo no ens coneixíem quan ell ja emetia l'"Un, dos, tres... responda otra vez". Ara es desenfoca quan porta uns minuts funcionant. He arribat a la conclusió que tot es difumina i desesma quan porta un cert temps funcionant.

Per això busco llocs i presències on posar-me a recer de la que em cau a sobre, ja sigui en forma de pluja o de raigs del sol. Somnio amb redempcions, documents amistosos i color blanc. Un blanc nounat. I així, m'omplo les mans de cintes mètriques per mesurar paraules. En frases curtes les paraules no cauen ni arrisquen. En frases curtes les pancartes anuncien cançons.

Deixo d'escriure durant uns dies. Vull saber què passa si ho faig.

Pole position

El primer dia que condueixi, els plans deixaran de ser paper mullat. Aniré fins a l'entrada d'un camí rural que veig cada matí des de l'autocar, i el fotografiaré. I deixaré d'estar enfadada amb el món i de fer-ho pagar als seus habitants. Així de fàcil.

Perquè el primer dia que condueixi, m'hauré fet fotògrafa de natures vives i podrem recollir totes les paraules caigudes que han quedat escampades pel terra. Ni una página en blanco más. Amb les mans al volant, jo podria ser el primer que miressis tu cada matí al llevar-te, o tu podries ser el darrer que jo veiés cada nit abans d'adormir-me. Així de fàcil.

M'he apuntat a l'autoescola, però em penso que ho he fet per a aprendre a conduir quelcom més que un cotxe.

Accés

Ja no és aigua ni és gel. Ara és foc. Un foc devastador que converteix en cendres tot allò que abans eren camins custodiats per alzines sureres. I d'aquest incendi en resulten tallafocs imposats i un coala d'urpes fortes aferrat a una idea.

A l'edifici on visc, una nit algu va destrossar la porta principal amb una barra de metall. Va ser un soroll intens que em va despertar i em va espantar. Vaig patir pels gats, com si els dolents no tinguessin res millor a fer que endur-se dos gats.

Ara, a més d'arreglar-la, hi hem instal·lat una segona porta d'entrada. A jutjar per la raresa de la clau que l'obre deu ser molt segura. L'únic inconvenient és que entre la primera porta i la segona hi ha l'ascensor.

Som uns veïns amb ànsies de protecció, però que inconscientment ens deixem a l'abast vies directes d'accés.

"Rápido García", yo te la compongo, que soy zapatero remendón

M'agraden molt les cançons que fa en Manolo García. Penso que és un poeta d'un llenguatge tan exacte com cops de puny. I m'agraden molt les imatges que dibuixa amb paraules, m'evoquen paisatges mediterranis i el mar d'oliveres vist des dels Cerros de Úbeda. Música plena d'astres, elements naturals i gats.

Cadascun dels discos que ha editat, a més del títol que tenen, també porten escrits altres noms propis. I cada cop que en fa un de nou, no puc evitar reviure dolçament el passat de cançons humanitzades.

Avui he pensat que el món és ple de persones buides en essència. Persones íntegrament mancades. També m'he volgut convertir en l'executiu de jaqueta i corbata que empenyia un cotxet de nen petit.

Recordo perfectament el dia que em vas preguntar sobre el significat de la frase "de amor lloré tanto que podría caber en un saco lleno de gatos". Llavors creia que ho entenia, ara n'estic convençuda.

Per cert, a la Robin li ha canviat el color dels ulls. Ara ja no els té blaus, però l'estimem de la mateixa forma.

Les persianes que es baixen

Ara resulta que el problema és al meu peu. Tinc un peu posat de forma inoportuna al teu costat, que és com haver-lo posat a un dels tolls d'aigua que aquests dies inunden la ciutat. O com haver trepitjat una xinxeta que descansava cap per avall als passadissos de l'escola. No, ja ho sé, ets un xiclet mastegat i enganxifós en un pas de vianants.

Ha estat una setmana plena de naufragis; i la meva psicòloga, que encara està de baixa laboral, m'ha derivat a una companya seva per fer una "sessió de rescat". M'encanta com parlen els psicòlegs; "sessió de rescat" sona a pel·lícula de catàstrofes naturals i gestes heroiques.

No sé ben bé per què explico aquestes coses aquí, dec semblar sonada. I tampoc no sé ben bé per què encara et parlo a tu, quan ja fa massa temps que les persianes no es baixen cercant intimitat.

La pols als prestatges

Ahora prueba a no juzgar y a perder el miedo a las derrotas,
porque el mar, los océanos, igual que acunan pueden engullir.
Y aún así, todos buscamos luminoso amenecer, propicio viento.
Adentro, mar adentro, mientras quede un solo remo.

Les meves tendències suïcides em van portar a viure a Rússia, on no sé si es posa a ploure quan jo arribo a casa o és que quan jo arribo a casa sempre està plovent. El cas és que les meves tendències suïcides em van portar a viure a Rússia per a no obrir mai el paraigües ni treure'm els auriculars de les orelles, tot posant a prova el propi risc d'electrocució. En realitat és per això que em resisteixo a conduir i a cuinar; amb les meves tendències suïcides seria un perill. Però hi ha coses pitjors, també podria haver marcat la ics a favor de l'Església en la meva declaració de la renda, haver-te punxat d'incògnit les rodes del cotxe o haver-te enviat anònims del tipus "A cada cerdo le llega su San Martín, y de eso en Rusia saben un rato. Buh".

Suposo que amb un vaixell que s'enfonsi al dia ja en tinc prou. Em faré la despistada, com els ratolins que enlloc de portar il·lusions se les enduen. Aquests dies tot és ple de ratolins sense rumb, desconeixedors de la seva tasca en aquest món.

Ratolins perduts, ignoreu que les il·lusions són com un post de n'Octubrina, que apareixen quan menys te'ls esperes carregats d'adjectius i sensacions brutals.

Tu no ho saps

Els teus àpats són els àpats als que falto.

Falto a les teves nits i a les teves pluges. A les platges que veus a les pel·lícules. A la cançó que sona per la ràdio mentre condueixes. A les lliçons apreses. A les veïnes que et saluden pel carrer. A les converses per telèfon i al cigarro que es consumeix al teu costat. A la pols als prestatges. Als somnis que fan por. A les persianes que es baixen. A les fotografies de paisatges. Al llibre a la tauleta de nit. Al raig de sol que fa tancar els ulls.

Encara hi falto.