13 d’oct. 2014


Quien siempre gana nada sabe de la vida 

L'Ismael portava una samarreta de Vespa i, un cop més, va fer ploure dins un auditori. Sempre passa el mateix: acaba la música i t'adones que vas calada fins als ossos. Duus totes les teves pertinences xopes i has de vigilar per on trepitges per tal de no relliscar. Les casualitats no existeixen i aquesta realitat és nostra.

Quan, fa uns anys, la meva psicòloga va pronosticar que un dia trobaria a faltar aquell naufragi pel qual anava a veure-la cada setmana vaig pensar que no tenia ni idea de res. No en tens ni idea. Un dia la vaig deixar plantada i no vaig contestar mai més a les seves trucades.

La Robin va morir el passat 31 d'agost i crec que puc dir que sí, que la meva psicòloga tenia raó. He enyorat els dies de complicitat felina en què la Robin, el Batman i jo ens llepàvem les ferides i aprofitàvem el raig de sol més minso. Llegíem llibres i tocàvem la guitarra, proveint la vida d'un ordre i un sentit. Res no es perd quan tanques les portes en pocs metres quadrats i ho endreces tot en un diari.

I de tot allò ara només en quedo jo. Els avuis tenen poques hores, la salut se't fa malbé llegint twitter i la vida se t'escapa de les mans mentre busques aparcament. I en tot aquest desconcert, encara no sé què dec haver fet bé perquè tu segueixis al meu costat.


3 comentaris:

XeXu ha dit...

Lamento molt això de la Robin, m'has fet esgarrifar. Bones notícies entre d'altres no tan bones, però si no fossin lletres agredolces segurament no serien teves.

M'agradaria saber més sovint de tu, però m'alegra saber que, malgrat tot, estàs bé, i tens el suport que et cal. Maleïts psicòlegs.

namaga ha dit...

No estic d'acord amb la psicòlega :) t'envio un petó d'ànims, què deu passar en l'aire que una torna a necessitar un espai propi com el blog? Molt fan del teu blog poètic

elena ha dit...

Ufff...com me'n recordo...eren temps de naufragis..i en les teves paraules vaig trobar la manera de "salvar-me".. per sempre gràcies. Elena