12 de jul. 2012




Una dona crida, fa escarafalls i puntades de peu dirigides a algú imaginari, al xamfrà de passeig de Gràcia amb València. Va vestida amb roba vella i pollosa, i està sola.

Els conductors dels cotxes i les motos que ens deturem davant el semàfor vermell, al seu costat, la mirem. El mateix fan els turistes que travessen el carrer, astorats. La conductora d'un vehicle fins i tot baixa la finestreta per a poder sentir millor els seus crits d'esquizofrènica. L'observa, l'analitza en la seva desesperació i bogeria, i no sé ben bé què hi espera trobar.

Els motoristes, sempre tan proclius a reprendre la marxa uns segons abans no s'hagi posat en verd el semàfor, aquesta vegada ens hem quedat embadalits. Espectadors romanents a les pintures blanques del pas zebra. Res a dir ni a fer, només a observar, per, al cap i a la fi, minimitzar en anècdota.

Dins la mateixa escena, en un segon terme, el rètol vermell de la botiga Camper, insultant contrasta amb el gris ranci i endurit de la brutícia i ronya que vesteixen la senyora.

Què faries tu si no tinguessis on dormir, ni què menjar, ni sabates que posar-te.

Verd.

5 comentaris:

Sergi ha dit...

Som especialistes en queixar-nos, però hem de ser conscients que hi ha gent que està molt pitjor que nosaltres, i fins i tot ens costa entendre-ho. Les situacions desesperades canvien molt en funció de la perspectiva que tinguem.

Anna ha dit...

Tens tota la raó. No som conscients de com de difícil deu ser la seva situació. Et recomano un docu que ha fet Escoltes Catalans, que parla del 4t món a Barcelona, segur que t'agradarà :)

http://youtu.be/FtvuSOB1Dqc

A.Blume ha dit...

Vides perdudes, i nosaltres només som capaços d'observar, parlar i continuar... pensant que mai ens arribarà això.

Saluts!

Clara ha dit...

Ens pot passar en qualsevol moment... Tot és tan fràgil!

... Ambre ...

PetitaCriatura ha dit...

Xexu, efectiament. En realitat, tenim moltíssima sort de ser on som i de ser qui som. :-*

Anna, moltes gràcies! Vaig veure el documental quan me'l vas enllaçar (em fa la impressió que ha passat molt de temps!). Em va agradar molt, moltíssimes gràcies.

Exacte, Blume... Allò del "a mi mai no em passarà"... Fins que passa.

Molt fràgil, Clara! :-*