Des de fa uns dies no tinc parets. M'he quedat sense parets, flipa-ho. Fins i tot he escrit una carta a n'Octubrina per a explicar-li-ho, ja que m'ha semblat un fet tan rellevant com el seu episodi amb l'abella really scary. No tenir parets és com no tenir murs de contenció ni mesures correctives, les coses se t'escapen.

Mentre dura la meva manca de parets, m'han acollit a la sala de reunions d'una oficina. M'hi puc estar sempre i quan no hi hagi cap reunió, és clar. Si hi ha reunió he de marxar i em dedico a deambular. Deambular és un verb que m'agrada, va acompanyat d'un moviment oscil·lant i despistat. També m'agrada el verb compungir, per la sonoritat crua però alhora afectada i sobre actuada.

Des de la sala de reunions d'acollida veig l'esquena d'en Gorka. Gorka música. Gorka riure. Gorka que pronuncia Provença en basc: "Proventza". Gorka que es marca objectius difícils. Gorka que té un petó al clatell. Gora Gorka. I penso que al final totes les grans coses es redueixen a ben poc. Per exemple, les grans construccions es poden acabar simplificant en pintures a terra fetes amb un esprai fluorescent. Fixeu-vos-hi quan aneu per la ciutat grisa, ja veureu. D'aquí fins allà, carrer. A partir d'aquí, parc infantil. D'aquesta marca fins l'altra, cables de Telefónica. I de la marca cap enrera, excavació de 20 metres de fondària. Tan gran i tan simplificat. És com mirar de resumir algú en la forma que té de canviar les marxes del cotxe, o com que els asteriscs fan lletres en negreta.

Al final, i encara hem de donar gràcies, cada sentiment té un únic propietari.

Mira que n'ets de pesada amb Rússia

La boira ja s'ha instal·lat a Rússia. Aquest cop, però, no m'ha agafat desprevinguda. Recordo un dels meus primers matins aquí, l'hivern passat, quan vaig treure el nas per la finestra i em vaig espantar sobre manera convençuda que alguna cosa es cremava al meu carrer. Ara això ja no em passa, i fins i tot m'he comprat un trípode només per fotografiar-la a ella.

A Rússia, malgrat la boira, els hiverns tenen al·licients. Un d'ells és que la capital -diga-li Moscou- s'omple d'estudiants amb carpetes i maletes tro-tro-tro-trolleys amunt i avall. Un altre al·licient és que els dijous ja es percep l'inici del cap de setmana perquè la millor pizzeria de la ciutat s'omple de gom a gom.

La boira és un tema recurrent quan es parla de Rússia, però els seus habitants tenen frase-jòquer per quan sorgeix la ocasió. "Passat el congost, la boira desapareix", i sembla que això ja ens eximeix a tots de qualsevol possibilitat de tristesa o melangia emboirada. Resulta que al final tot es reduïa al congost, maleït sia! Que se t'acaba el tabac? Passat el congost hi ha màquines de tabac de guàrdia. Que se t'escapa el tren? Passat el congost n'hi ha un altre esperant-te. Que s'esgota la bateria? Passat el congost, cançons aleatòries. I tot així, comodí.

La meva mare vol dedicar-li una missa a la iaia, perquè d'aquí res ja farà un any que va marxar. Ja fa un any d'allò, sembla mentida. La meva àvia es cagava en tot quan sentia parlar de l'Església i de capellans, però un dia es va emocionar al veure el dit incorrupte de San Juan de la Cruz. I qui no s'emociona amb una cosa de tal naturalesa, pensareu. Realment, no és res que et pugui deixar indiferent. En fi, la qüestió és que li farem una missa, perquè en el fons el què a ella li agradava era sentir-nos a prop, i la forma en com això es donés tampoc era gaire important. Hem anat a demanar hora a l'església del barri com qui demana hora al podòleg. Això a la meva àvia li faria gràcia.

A vegades penso que el bumerang encara no ha acabat el seu recorregut. A vegades li percebo una trajectòria pendent.

Han hagut de passar uns quinze anys perquè la dona del meu pare m'expliqui el seu viatge en autostop des de Barcelona fins a Irlanda. Viatge de joventut del què va tornar amb moltes certeses i del què jo desconeixia tota existència.

Què ha de donar-se perquè un dia, després de tants anys i sense motiu aparent, apareguin les ganes de compartir certes experiències i certeses? Quin imperceptible mecanisme es posa en marxa?

Llavors tu, simplement, no existies, però jo ja escrivia el teu nom. I algun dia, imperceptible mecanisme, hauries de saber totes les coses fascinants que en sorgeixen. Són les certeses d'aquest viatge.

Els veïns de la Meridiana surten a passejar els seus gossos a les illetes de l'avinguda. Les bèsties ensumen aquella mena d'herba pol·luïda com si es tractés de la darrera aroma de natura que resta viva. Quina quotidianitat més delimitada: carrers, parets, corretges.

A mi la pluja del migdia m'ha obligat a cercar recer camí de la feina. Sempre he sabut que algun dia trobaria el seu cotxe aparcat davant meu. Del seient del copilot n'ha baixat una noia rossa.

Quina vida més delimitada: cortina d'aigua.

Nota: Això, en la seva essència, sempre ha volgut ser un blog fotogràfic. Avui, però, no tinc fotografia.

L'Anna repassa apunts mentre viatja en autocar. Desplega els seus papers i acaba ocupant tots els seients del vehicle. Els fulls que surten volant fins a les primeres files evidencien que l'Anna enumera les pàgines a l'angle dret superior. Full 1. Full 2. Full 3. A l'Anna d'ulls mediterranis li queden bé les cançons aleatòries i no mira enrera mentre se'n va.

I jo tenia una frase que anava i venia mentre dormies. Es va acabar gastant de tant anar i venir o vés a saber.

Alguna cosa semblant li deu passar al conductor de les vuit. En aquell moment del trajecte en què quasi tots els passatgers entrem en estat letàrgic, quina responsabilitat portar tants somnis viatjant i que el frec amb l'asfalt no tenyeixi, ni rebaixi, ni llimi, ni rasqui.

Mentre dormies, una frase, que de tant anar i venir, es gastava i no et vaig dir.

Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón sus nidos a colgar, que deia el poeta.

Normalment a la gent li fa ràbia no recordar-se de les coses. El meu problema, en canvi, és que recordo massa bé els detalls banals. Seria capaç de descriure minuciosament què vaig sopar un vuit d'octubre d'ara fa set anys, just abans d'un primer petó del que també podria relatar-ne les particularitats. I això pot arribar a ser angoixant perquè és com no acabar-se mai la magdalena de Proust. Una magdalena interminable i gegant.

També pot passar que creus reconèixer pel món persones de les que ja tens records i viatges a París. Ho creus fermament en un moment donat, però els endemàs sempre esvaeixen els ahirs per molta retentiva que tinguis. En aquest cas no estem parlant de magdalenes. Crec que en aquest cas es tracta més aviat de la sorra dels rellotges i el desert.

Per això a vegades prefereixo fer-te una fotografia just abans de sortir per la porta, mentre t'ho repenses i conclous que no vols girar el canell per a obrir-la. En un segon et converteixes en un etern encant que mai podrà fer mal, perquè restes immòbil, preparada per sortir, però no ho fas. I jo et puc emmarcar.