No cal morir-se per deixar llegats. A mi me n'han deixat uns quants, de llegats, i ho han fet persones que encara volten per aquest món. En tinc de molt bonics i enriquidors, i també en tinc de patètics i més aviat molestos.

Fa poc algú em va dir que tenia la sensació d'espatllar tot allò que tocava, you know. Jo fa un temps que també tinc aquesta impressió. I això té a veure una mica amb els llegats, perquè darrerament tan sols sé anar escampant llegats força desastrosos en general.

Crec que un dels millors llegats que mai m'han deixat a mi es pot resumir en la frase "Jo amb tu aniria a La Mina". Aquest és un bon llegat, sens dubte, perquè en una frase tan senzilla s'hi pot encabir tot un univers de confiança i fe.

I tot això venia perquè he vist unes fotografies on hi apareixia una antiga companya d'escola, i he pensat que tenia les mans de nena petita més mans de nena petita que mai he vist, d'un perfil desdibuixat i arrodonit. El llegat que ella em va deixar, però, és un riure -que és diferent d'un somriure- i si tanco els ulls encara el puc sentir tan net com quan teníem quinze anys.

Em pregunto on han anat a parar els dies en què podíem confiar i deixar-nos enlluernar per un riure. Amb els anys fer-ho ha esdevingut una tasca massa arriscada, i cada dia tinc més clar que no vull llegats que necessitin cures. Simplement penso que no podria suportar-ho.

Als habitants de Rússia se'ns pot reconèixer fàcilment perquè som els que anem pel Sud amb una jaqueta a les mans. No és casual ja que a Rússia, en termes generals, fa fred i hem de sortir de casa preparats. També som els que comprem el tabac a cartrons perquè ens costa perdonar, però volem aconseguir-ho a cada calada. A vegades el baf es confon amb el fum i a vegades el fum es confon amb el baf. Al final és com una lluita interna realment complicada. És que a mi els plànols superiors sempre m'han resultat difícils.

També hi ha cops en què sortim de casa sense jaqueta -en diuen envalentir-. Això és quan ens creiem resistents al fred malaguanyat, disfressat, manllevat, malversat, dissimulat, emboirat, malgastat, garbellat i crivellat. De cabells que s'embullaven. De pells de plàtan. De rajoles de terres de pisos de l'Eixample. D'un, dos, tres, pica paret, jugant amb els sentiments d'aquesta forma.

Però en realitat és com quan penses que en tindràs prou amb el darrer cigarro que et queda i acabes sortint amb nocturnitat a la recerca d'una màquina de tabac de guàrdia.

Jo sempre acabo sortint amb nocturnitat a la recerca d'una màquina de tabac de guàrdia.

En tan sols 15 dies han marxat per sempre dues persones properes. Segueixo sense entendre les regles d'aquest joc, i sense poder perdonar.

Un dia vam dir-nos que no estaríem mai soles en aquest assumpte que és viure, i així ho portem fent des de fa 25 anys.

Allò que fa gran a una persona són les petites coses.

Sempre m'he sentit propera als darrers de la cua.