Vint-i-quatre hores (gira-sols i gira-dies)

M'he passat el dia corrent rere les busques del rellotge. És el què passa quan et lleves mirant les mussaranyes, surts de casa cantant interiorment un-dos-tres, un-dos-tres txà-txà-txà, taló-punta, taló-punta i arribes a l'estació quan el teu autobús fa un minut que ha marxat sense tu. Llavors no tens altre remei que dedicar les hores següents a empènyer les teves circumstàncies.

Divendres al migdia vaig trobar-me els ulls de la meva àvia al metro. Em vaig posar molt nerviosa al percebre en aquella mirada les disculpes que encara li dec. Tenir amics optimistes està molt bé, però penso que tots hauríem de tenir a prop una persona pessimi-real-ista que ens prepari per a les misèries que el nostre cos supurarà per sempre.

La meva mare m'ha regalat una alarma per casa. Crec que fa temps que vam limitar els nostres sentiments al materialisme. Per això quan me la va donar vaig voler gravar-li moltes pel·lícules en molts cd's per a abraçar-la durant les seves nits d'hivern.

De segur que el sol et fa esternudar

Adés i ara, sempre he tingut la sensació de conèixe't més del què et penses.

I a la inversa també, ara i adés, sempre he tingut la impressió que em coneixes més del què sembla.

En realitat tot són cercles que es tanquen. Però no marxis per on vas venir.

Dies de naufragis, d'apatia i manca d'esma. Finalment m'he abandonat a l'abordatge dels pirates. Tinc la sensació d'haver estat en guàrdia fins a esgotar-me, d'haver-me esforçat molt fins a no poder més. Esgotada i abatuda, si adoptem un to catastrofista.

I no sóc l'única que se sent així. Conec a altres persones que els hi ha passat el mateix aquests darrers dies. Ho atribuirem a la voluntat dels astres, la lluna, el temps, la manca de vitamines. Vés a saber.

Aquesta setmana m'he posat les ulleres de sol sota la pluja i he tret la targeta de metro per a obrir la porta de casa. No faig broma ni metàfores.

També he vist passar un camió amb un rètol que deia que el vehicle transportava menjar per a "animals de companyia", i m'ha dolgut profundament pensar en els meus gats com a animals amb una utilitat tan egoistament definida i restringida. Bàsicament m'ha dolgut pensar en els meus gats com a animals amb una utilitat.

A vegades el món em fa por, que deia la cançó.

D'un temps ençà que em capfico en esmicolar els horòscops i desendreçar les vocals del teu nom per tal de deixar de topar-me amb els senyals que em parlen de tu.

D'un temps ençà també estic una mica obsessionada amb la teoria de les persones regal. Però és que reprendre els dilluns d'arròs a la cubana com si no haguessin passat tots aquests mesos només pot donar-se quan tens una persona-especial al davant. De la mateixa forma que pixar-te de riure amb un missatge al telèfon mòbil només pot passar quan te l'envia una persona-caramel, i trencar-te per dins amb una llàgrima és normal quan la vessa la teva persona-meitat a la feina.

M'és igual que quedi malament dir-ho: jo faig llistes de persones preferides. I, de tot això, el que més em corprèn és adonar-me del què he hagut de recórrer per arribar fins aquí.