El año que viene será primavera
I al final, l'única certesa que m'haurà quedat és que, per agafar autocars que duien a Rússia, durant els llargs matins en què lluitava per amagar les llàgrimes, en les cigarretes que ja no fumo, a les magdalenes de xocolata i en els coloms arraulits que em guaitaven; a les tardes que reconeixia el soroll del teu motor i aixecava la vista per veure't passar; sota els paraigües, als euros de les entrades dels concerts, a les excavacions i a les construccions; durant tots aquests anys, a les rases, als bassals, en totes les bicicletes que baixaven rambla avall, dins les butxaques de la meva jaqueta i a través de les gotes de pluja; durant migdies devastadors, per fugir, en les flors, en les ventades que portaven cartrons i fulles giragonsant; des d'armilles fluorescents i botes de seguretat; a les set de la tarda, als naufragis, en barris rics i en barris pobres; durant freds vespres d'hivern i quan per fi allarga el dia, al final, jo sempre t'he estat esperant.
Després de tot això, la felicitat està feta de coses importants.
molt bonic, sí senyor :)
ResponEliminasomric per llegirte feliç. :)
ResponEliminaJa me'n recordo dels temps de Rússia, ja! Que ve poder-los recordar sabent que queden enrere. I això es pot fer quan mirem endavant. Com m'agrada saber que ho estàs fent.
ResponEliminaI jo, en realitat, sempre t'he estat buscant. Quina sort que he tingut que m'esperaves!
ResponEliminaanna, què bé que t'hagi semblat bonic! Venint de tu, és un honor :-) Moltes gràcies!
ResponEliminarAnita, mira que n'ets de bonica! Gràcies, guapa :-)
Xexu, i tant, què bé que queden enrere! Moltes gràcies per les teves paraules i per la teva companyia durant aquest temps!
Sense Caletre, què bé que t'ha quedat això, no? Tan rodó! :-) :-*