La ciutat plou per escapar de sí mateixa i del seu dia. La ciutat que encara no ha après a anar en bicicleta ni a caminar per la seva dreta. La ciutat que fuma i atabala. La ciutat que enyoraré, plou per salvar-se de la seva realitat i del dilluns que li ha tocat viure.
A les pel·lícules, les felicitats sempre són el preludi a les desgràcies. He de trobar la manera d'explicar-li al conductor de l'autocar -sense semblar excessivament cursi- que des que et sento tan a prop que l'aigua ja no troba espais per on filtrar-se.
Que vigili.
una sèrie espaterrant aquesta de la pluja! m'encanta l'última! és exactament el que faria jo ;)
ResponEliminaun post perciós.
una abraçada!
Xulíssimes les fotos! les tens en alta resolució? Això faria un bon poster! :D
ResponEliminaescena quotidiana
ResponEliminaobstacles mentals
que fan més difícil la nostra vida quotidiana
bones fotos
salut estimada!
Ja està, eh? Ja no cal que ho diguis més això de les desgràcies. A partir d'ara, pensament positiu!
ResponEliminaLa ciutat que joa cabe d'abandonar...
ResponEliminaFantàstic. I com et diuen, prou pensar en desgràcies, que és hora d'aprofitar el bon moment. Qui es recorda de Rússia?
ResponEliminaQuan la ciutat aprengui a anar en bici avisa'm, eh?
Cada capítol del nostre llibre s´ha de escriure amb nous ulls, sense premises; si en el anterior hem caigut en un pou, en aquest no tenim perqué fer-ho.
ResponEliminaMolts petons, Ono.
:)
ResponElimina(WoW) fins ara no me n'havia adonat: tens el ratman i el bobin made-in-antònia-font encapçalant el món petit de les criatures !! (WoW)
ResponEliminaEncantat de coneixer aquest blog
ResponElimina