Alquimia en el Laboratorio Kosmos del Doctor Noestamossolos

Llenço hores a l'abocador.

Què propers el no-res del què parla l'Albert i la totsolesa que anomena n'Octubrina. Què propers i brillants.

Ja no hi ha una mama que et digui "després no soparàs" quan et veu picar entre hores.

As the weird world rolls on

L'encens s'apaga una vegada rere una altra per molt d'èmfasi que posi en encendre'l. No vull ni imaginar que el motiu de la seva manca d'incandescència estigui relacionat amb temes d'energies o presències fantasmagòriques. És sabut que els caps d'any són molt proclius als rituals i a les flors de pell, però les meves darreres adquisicions a l'ikea fan que m'hi trobi força bé a casa i arribats aquest punt no voldria espectres rondant-me.

A les meves plantes, però, només els hi faltava una pedregada com la d'avui per a acabar d'estabornir-se en la seva agonia. He de reconèixer que porto un temps més engrescada en la cura d'interiors que en la d'exteriors. A mode d'incís: regues una planta i creix. Sembla màgia, oi? Tan sols una mica d'aigua, i vida.

El dia de Sant Esteve no és tan greu perquè a les cadenes de televisió estatals s'hi respira una certa normalitat, entenent normalitat com allò que acostuma a succeir habitualment.

I mentrestant, allà fora, l'estrany món avança.

No són temes de gran densitat

Primera part superada. Se m'acut que la culpa de tot la té aquest capitalisme, i aquest consumisme, i els maleïts publicistes, i els torrons del lot de Nadal que s'acumulen any rere any al mateix armari, i les pel·lícules de pares noels, i els comiats per sempre, i les passes en silenci, i les famílies perfectes, i les dates de caducitat, i els menys dos graus de temperatura, i els cors trencats que n'hi ha a cabassos, i els àlbums de fotografies, i les històries en realitat no tan especials. Per posar algun exemple.

I com dos asteroides que han desviat sa ruta,
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna.

Quan la circulació pinta malament, l'autocar que ens porta de retorn a Rússia es converteix en una mena de bus turístic que ens descobreix nous indrets, noves ciutats, noves carreteres, noves vies de servei i noves rotondes per tal d'esquivar els embussaments i arribar puntual a destí. Val a dir que, malgrat tingui la impressió que un dia d'aquests tornaré a casa tot passant per Austràlia, normalment ho aconsegueix. Així que no t'estranyis si un dia em veus passar per davant la teva feina i et saludo des de la finestra del vehicle.

Coses pitjors s'han vist. En una ocasió, per exemple, vaig agafar un taxi per anar d'un carrer a la mateixa alçada del seu carrer paral·lel. El taxista vinga a dir-me "pero si esto está aquí al lado" i jo vinga a suplicar-li que m'hi portés, que sóc capaç de perdre'm a la quadrícula de l'Eixample. Finalment va cedir i m'hi va dur. Vaig ser generosa en l'abonament de la carrera, sí.

He de reconèixer, però, que si no fos pels trajectes en autocar, tren, metro, moto aquàtica, vehicle lunar i Núvol Kinton que faig al llarg del dia, no existirien moltes coses.

I que em perdo és un fet evident, perquè en realitat el què jo volia explicar és que aquest cap d'any serà el primer que passaré lluny d'aquí i que, mira, ves per on, em fa il·lusió.

Per cert, bones festes i molts regals i tal.

Descarregar-se el disc de La Marató deu ser considerat fer trampa

Tot el dia esperant la neu i pensant el mar. El tabac i aquest fred podran amb mi.

Quan no em trobo bé, menjo en visceral i penso en primitiu. Tonyina, suc de préssec, pernil dolç, Nesqüik, ametlles i que algú vingui a acotxar-me. Que vinguis a acotxar-me.

"Acotxar" ve de coucher, de Voulez-vous coucher avec moi? per ser més exactes. Igual que "xofer" ve de chauffeur, que suposo deu venir de chaude-faire. I al final, tot ve d'escalfar motors. Només es tracta de buscar una mica per trobar els orígens i donar-li al contacte.

Jo crec que l'indret somniat és una illa plena de piscines olímpiques, pijames nets i algun dels teus tendres gestos.

De mercats medievals

Sovint et trobo entre els primers quatre pensaments del dia. Cafetera, menjar dels gats, tu, persiana. L'ordre pot variar, però ets el punt d'inflexió de totes formes.

Ahir, la meva companya de feina i persona regal em deia en un missatge: Matí horrorós, cada cop hi ha més curro. Les setmanes són cada cop més frenètiques i insubstancials. Quin vertigen pensar que salvar-se consisteixi en sentir tan sols durant els primers instants del dia i entre residus d'inconsciència. Cafetera, menjar dels gats, tu, persiana. La resta, poca cosa més que matins horrorosos. Incongruències al cap i a la fi, perquè allò que realment ajuda a respirar és posar el cor en les coses.

I a tu t'ha tocat, tan congelada i pura, lluny del desastre, ser el meu breu pensament on poder posar-hi l'inconscient per tal de sobreviure.

Sólo con una condición: que no se acabe esta noche

Avui un petó sobrevolarà els caps del públic, les butaques, els aplaudiments, els kleenex, els micròfons, els sospirs i les guitarres. Què passa.

És curiós el fenomen de les finestres. N'hi ha d'obertes i de tancades, això és evident, però també n'hi ha que semblen obertes i que en realitat són tancades, o de tancades que en realitat estan desitjant que algú vingui a obrir-les. Després trobem les que no saps si resten mig tancades o mig obertes. Aquestes són les més inquietants però alhora són les més interessants i enigmàtiques. I ja no parlem de com situar-se rere els vidres. Trobar la postura adient pot resultar una tasca d'allò més complicada.

Entre persianes, cortines, reflexes i posicions estic entretinguda aquests dies. I en aquest procés d'evolució -perquè us ho creieu o no, a la vida també hi ha moments d'involució- ja no sé si t'endevino o és que t'invento, però el cert és que et miro. I que, posats a fer, fins i tot podria crear una llista de reproducció amb el teu nom.

És com quan et desperten els teus propis sanglots a mitjanit i tens ganes de fer trucades intempestives per demanar una mica més de paciència. Que ja gairebé hi ets, que sents que falta poc, que sí, que ara vens, gràcies per la comprensió.

Quan probablement no has fet més que començar.

Maleït fred polar sense tu

Cambra d'aire entre vidres de la finestra d'un autocar, plena d'aigua.
(Disculpeu la mala qualitat d'imatge)

No et pots arribar a imaginar
la immensitat d'aquest moment:
sobre la pell m'hi he descobert
una fina capa de gel.


Anna Gual a "Tan sols és fred" (*)

Va ser fascinant aquell moment bufanda d'aire: tot de fulles de til·ler, bosses de plàstic i polsim volant. Que miraves amunt, al cel, als núvols, i remolí. Va ser genial aquell moment de cartrons surant i giragonsant rambla avall amb els escombriaires d'armilla reflectant corrent darrera. Un fotograma en videoclip. La quietud en l'instant musicalment impecable. Com d'un t'estimo. Com d'un t'enyoro. Com d'un em fas riure. Espectacle de cruixir de parquet de llibreria, que fins i tot se t'obliden els teus metres quadrats diàfans en lloguer i el catacrec del cor trencat. Sensació de copilot llegint-te en un embussament, posem pel cas.

Ahir la ciutat grisa era fantàstica. I freda sense tu.

(*) Gràcies

Al segon peatge, aquell que feia tanta ràbia pagar per la poca distància que el separava del nostre desviament, les nits dels caps de setmana hi treballava algú que tenia un Citroën gris. Sempre que passàvem per allà em cridava l'atenció la meticulositat del seu propietari, que aparcava al mateix lloc malgrat estiguessin buides la resta de places d'aparcament. I tot això ho pensava en silenci mentre deixàvem enrera les barreres tarifàries. Mai no li vaig explicar.

Crec que he trobat el peatge on treballa aquesta persona entre setmana, i puc dir que segueix sent tan meticulosa pel que fa als seus costums d'aparcament. Amb quantes persones desconegudes ens devem haver creuat en diverses ocasions al llarg de la nostra vida i ni ho sabem.

El més probable, però, és que tot això m'ho estigui inventant. Si t'ho mires d'una forma racional, el misteriós i meticulós propietari d'aquest Citroën deu fer festa algun dia de la setmana, dic jo. Però tant és.

El què sí li vaig explicar és que estava estalviant per a fer realitat un somni. La meva il·lusió era tenir una caseta, amb jardinet, granjeta, animalons, plantetes, arbrets. Tot molt diminutiu, com un desig de pestanya que bufes en un dit. Això sí que li vaig explicar.

Sé que estic asseguda al costat d'en Sebastián sota un desmai, que és com esperar-te a la font del petó. I sé que no moriria una mica cada dia a les 16'00pm si, per exemple, anés a buscar l'Erika, la cambrera russa del cafè amb llet -tu cambio chica-. Sortiríem d'aquell local fent la botifarra a l'encarregat que es fa el graciós però que en realitat és insuportable i als clients que piquen amb les seves monedes d'euro sobre la barra metàl·lica.

Però estic asseguda sota un desmai amb en Sebastián, què hi farem. I no és que n'estigui especialment satisfeta de saber-me capaç d'anar al dentista sola i sense por, o de no explicar a ningú tot el què m'ha passat al llarg del dia, o d'identificar-me amb un globus inflat d'heli que desafia les lleis de la gravetat, o de despertar-me sanglotant, o d'apartar la por a cops de peu, o de no poder acabar d'escoltar el moment que no surt mai a les cançons.

En Sebastián m'ha ensenyat que tot radica en reconèixer que estàs assegut sota el desmai, i que ningú no et llevarà d'aquí excepte tu mateix.

"Abriga't. A Rússia aquesta nit ha glaçat i al matí estàvem a 0º" -Papa mòbil dixit-

Els veïns del davant de casa baixen les persianes durant l'estona que el sol els hi entra per la finestra. Jo això no ho acabo d'entendre, la veritat. De fet, jo de seguida que percebo un minso raig de sol per la meva finestra m'afanyo a col·locar-hi els gats per tal que s'omplin d'energia, escalfor, vitalisme i felicitat. No cal dir que, per norma, no em fan cas i marxen. I llavors jo els persegueixo per casa amb el propòsit de tornar-los a col·locar al sol, però ells, evidentment, tornen a marxar. I així entrem en un bucle molt absurd que dura fins que marxa el sol.

Als matins de quotidianitat grisa també passa que per a què tot vagi bé he de creuar-me amb el noi de gos arrugat al carrer del cinema, amb els bessons de jaqueta blava a la cruïlla de vianants i amb el senyor graciós al semàfor. Si algun d'aquests tres fets es desajusta, tots l'engranatge del dia queda desequilibrat. Llavors, és clar, les botigues obren tard, els proveïdors no arriben a l'hora acordada i les comandes es fan malbé. Els trens obvien els horaris escrits, els amants equivoquen ocasions i les cançons van descompassades. Les obres de teatre comencen sense públic a les butaques i els semàfors de la ciutat es descoordinen els uns amb els altres. Els telenotícies perden les notícies perquè els periodistes deambulen sense rumb ni instant. Els hiverns són de lli i els estius de pana. Un caos, vaja.

L'Anna, en canvi, té el do de la sorpresa. Però jo sé que això li passa perquè qualsevol moment de qualsevol dia de qualsevol època de l'any li queda bé. No tothom té aquesta virtut.

Ja ha passat el tretze de novembre. Potser sóc una pesada, però és que tinc una mena de trauma amb aquesta data molt xungo. Que aquella sensació de creuar els carrers sense voler mirar si venen cotxes o no és realment fotuda.

Ja ha passat el tretze de novembre, i amb això ja ha passat un any des del passat tretze de novembre. Quin dia i els seus contigus d'aquell tretze de novembre passat. Pim pam, tot ben congestionadet en qüestió d'hores, que total, per a què els volem els 364 dies de l'any restants si es pot deixar tot ben enllestit en qüestió d'hores? Passat. Rotllo trauma, ja ho veus.

La missa per a la meva àvia va ser maca -és pot trobar maca una missa, oi?-. Jo no estic batejada, ni he fet classes de religió, ni la catequesi, ni la comunió, ni sé desxifrar què repeteixen els feligresos en veu alta puntualment després de determinades frases del parroquià, ni què canten tots junts en el moment adequat, ni per què ho canten així, ni a què sap una òstia, ni si el vi que donen es bo, ni senyar-me, ni què ha de passar per a fer-ho. Però el que sí faig sempre en aquesta mena d'esdeveniments, i m'agrada molt, és donar la pau. Donar la pau mola. I no sóc la única que ho pensa, una fan fins i tot va sortir disparada a donar-li la pau al capellà.

Durant el transcurs de la cerimònia vaig recordar moltes coses de la meva àvia que no explicaré aquí per importants i boniques. I també vaig pensar en altres persones que, segons diuen des de l'atri, estan amb ella.

Després vam anar a fer un sopar pica-pica al bar d'en Jaume. Vam demanar croquetes i patates braves, però jo sé que en realitat eren cocretas i papas fritas.

Aquests dies m'estic llegint Ya sólo habla de amor, d'en Ray Loriga. I al·lucino amb com descriu emocions que jo sento -o he sentit en determinades ocasions- però que sóc incapaç de verbalitzar. I llavors les subratllo. Perquè saber verbalitzar és important, però sentir també ho és. I llavors subratllar.

És evident que la meva ignorància en el tema de les misses és total. Així que cito textualment algunes correccions que amablement m'han fet: Les hòsties tenen gust de paper. Els parroquians i els feligresos són el mateix. El capellà que dirigeix la parròquia és el rector. De vi normalment no te'n donen, però si per un casual tenen el dia esplèndid, és moscatell. Gràcies per les apreciacions.

Si t'hagués de posar un nom imaginari et diries Anna. Anna per les as, no pas pel capicua. T'he explicat mai la meva obsessió per les as? De debò, m'agraden molt les as. Bé, el què et deia, tu series l'Anna i les cartes que jo t'escriuria començarien amb un "Hola Anna, com estàs?".

I és que des que no t'explico coses que tinc moltes coses a explicar-te.

Saps què? Rússia té els dies comptats. Tan sols el fet de verbalitzar la possibilitat de marxar de Rússia ja ha sigut com apartar el fum o la boira amb el palmell de la mà.

Dijous passat vaig disgustar-me una mica. Crec que és per això que l'endemà no vaig poder llevar-me. M'he adonat que tots som plenament substituïbles en qualsevol projecte o il·lusió. Aquesta mena de certeses al principi impressionen molt però després les relativitzes o realtivitzes o pessimititzes, ja no ho sé. La qüestió és que dissabte pots tornar a llevar-te.

I llavors també pots passar-te tot un cap de setmana menjant xocolata desfeta amb xurros en bona companyia, que endolceix molt els dies malgrat no ho demostris prou o dubtis de l'interès del teu interlocutor en escoltar-te.

Les meves parets ja estan gairebé a punt per a fer la seva funció altre cop. Trobaré a faltar el riure i la música d'en Gorka. Trobaré a faltar les crispetes i les magdalenes.

Perquè des que no t'explico coses que se m'acumulen les coses a explicar-te.

Hola Anna, com estàs? I et parlaria -pluja d'idees- de persones regal, de dies llargs, de cançons feridores, d'un periodista simpàtic, del blog de n'Albert, de fer tard, del google street view, de paraigües exagerats i del 13 de novembre.

Que si s'acaba Rússia i es construeixen parets, no sé de què parlaré. I que llavors acabo parlant capicua, com el teu nom.

En dies clars, a Rússia el cel és infinit. Per això aquell matí et vaig dedicar la cançó que va sonar com a alarma del meu mòbil. I no era un vulgar politono, no, no. Era tota una cançó sencera, amb els seus 3'26 minuts d'un distorsionat ajuste de volumen alto a les set del matí. I que es fotin els veïns que aquell cap de setmana volien dormir: els estudiants del primer tercera, el mosso d'esquadra del segon quarta, el traficant del primer primera i la immigrant de l'entresol. Que es fotin perquè aquella cançó era per a tu, a les set del matí, a tot drap, a Rússia, cel clar.

La vida té un rerafons bromista. Jo crec que la vida té un puntet d'humor a l'estil Benny Hill, d'aquell que al principi no et molesta però que al final t'acaba carregant.

El futur era això.

De por qué buscamos miradas
cuando la tormenta arrasa en las madrugadas.

He tornat a tenir 16 anys transcrivint la lletra d'una cançó. Qui m'ho havia de dir, quan tenia 16 anys i feia anar la cinta de cassette enrere i endavant, que un dia hi hauria una cosa anomenada itunes. Tot i així, les estrofes de cançons d'impronunciables lletres continuen existint. I el nombre de vegades que reprodueixes el tros de la cançó es inversament proporcional al seu nivell d'intel·ligibilitat.

Tenia una professora que a meitat dels exàmens sempre ens feia girar els fulls durant uns minuts per a mirar el blanc del seu revers. Després, les preguntes -i les seves respostes- recobraven una mica el seu sentit primitiu. Llegir molts cops una cosa no t'assegura el seu enteniment.

Jo transcrivia les cançons a una llibreta força vulgar, d'espirals i tapa dura. També hi anotava qualsevol cosa que trobés i em cridés l'atenció. Crec recordar que al primer full hi havia un poema de Gutierre de Cetina, no estic segura de si era "Ojos claros, serenos" o "Horas alegres que pasáis volando". Però un d'aquests dos, segur. D'això se'n pot deduir que era una adolescent classicorra i nyonya.

Ara estic enganxada al google reader i a les cançons d'Antònia Font. I penso que mai més em tornaré a enamorar com llavors.

El què he transcrit és el què en Manolo recita a la part final d'aquesta cançó. Ho fa a dues veus i per escoltar-ho per separat primer has de posar-te només un auricular i després l'altre. Si algú ho vol, que m'ho digui, podem negociar-ne el preu.

Des de fa uns dies no tinc parets. M'he quedat sense parets, flipa-ho. Fins i tot he escrit una carta a n'Octubrina per a explicar-li-ho, ja que m'ha semblat un fet tan rellevant com el seu episodi amb l'abella really scary. No tenir parets és com no tenir murs de contenció ni mesures correctives, les coses se t'escapen.

Mentre dura la meva manca de parets, m'han acollit a la sala de reunions d'una oficina. M'hi puc estar sempre i quan no hi hagi cap reunió, és clar. Si hi ha reunió he de marxar i em dedico a deambular. Deambular és un verb que m'agrada, va acompanyat d'un moviment oscil·lant i despistat. També m'agrada el verb compungir, per la sonoritat crua però alhora afectada i sobre actuada.

Des de la sala de reunions d'acollida veig l'esquena d'en Gorka. Gorka música. Gorka riure. Gorka que pronuncia Provença en basc: "Proventza". Gorka que es marca objectius difícils. Gorka que té un petó al clatell. Gora Gorka. I penso que al final totes les grans coses es redueixen a ben poc. Per exemple, les grans construccions es poden acabar simplificant en pintures a terra fetes amb un esprai fluorescent. Fixeu-vos-hi quan aneu per la ciutat grisa, ja veureu. D'aquí fins allà, carrer. A partir d'aquí, parc infantil. D'aquesta marca fins l'altra, cables de Telefónica. I de la marca cap enrera, excavació de 20 metres de fondària. Tan gran i tan simplificat. És com mirar de resumir algú en la forma que té de canviar les marxes del cotxe, o com que els asteriscs fan lletres en negreta.

Al final, i encara hem de donar gràcies, cada sentiment té un únic propietari.

Mira que n'ets de pesada amb Rússia

La boira ja s'ha instal·lat a Rússia. Aquest cop, però, no m'ha agafat desprevinguda. Recordo un dels meus primers matins aquí, l'hivern passat, quan vaig treure el nas per la finestra i em vaig espantar sobre manera convençuda que alguna cosa es cremava al meu carrer. Ara això ja no em passa, i fins i tot m'he comprat un trípode només per fotografiar-la a ella.

A Rússia, malgrat la boira, els hiverns tenen al·licients. Un d'ells és que la capital -diga-li Moscou- s'omple d'estudiants amb carpetes i maletes tro-tro-tro-trolleys amunt i avall. Un altre al·licient és que els dijous ja es percep l'inici del cap de setmana perquè la millor pizzeria de la ciutat s'omple de gom a gom.

La boira és un tema recurrent quan es parla de Rússia, però els seus habitants tenen frase-jòquer per quan sorgeix la ocasió. "Passat el congost, la boira desapareix", i sembla que això ja ens eximeix a tots de qualsevol possibilitat de tristesa o melangia emboirada. Resulta que al final tot es reduïa al congost, maleït sia! Que se t'acaba el tabac? Passat el congost hi ha màquines de tabac de guàrdia. Que se t'escapa el tren? Passat el congost n'hi ha un altre esperant-te. Que s'esgota la bateria? Passat el congost, cançons aleatòries. I tot així, comodí.

La meva mare vol dedicar-li una missa a la iaia, perquè d'aquí res ja farà un any que va marxar. Ja fa un any d'allò, sembla mentida. La meva àvia es cagava en tot quan sentia parlar de l'Església i de capellans, però un dia es va emocionar al veure el dit incorrupte de San Juan de la Cruz. I qui no s'emociona amb una cosa de tal naturalesa, pensareu. Realment, no és res que et pugui deixar indiferent. En fi, la qüestió és que li farem una missa, perquè en el fons el què a ella li agradava era sentir-nos a prop, i la forma en com això es donés tampoc era gaire important. Hem anat a demanar hora a l'església del barri com qui demana hora al podòleg. Això a la meva àvia li faria gràcia.

A vegades penso que el bumerang encara no ha acabat el seu recorregut. A vegades li percebo una trajectòria pendent.

Han hagut de passar uns quinze anys perquè la dona del meu pare m'expliqui el seu viatge en autostop des de Barcelona fins a Irlanda. Viatge de joventut del què va tornar amb moltes certeses i del què jo desconeixia tota existència.

Què ha de donar-se perquè un dia, després de tants anys i sense motiu aparent, apareguin les ganes de compartir certes experiències i certeses? Quin imperceptible mecanisme es posa en marxa?

Llavors tu, simplement, no existies, però jo ja escrivia el teu nom. I algun dia, imperceptible mecanisme, hauries de saber totes les coses fascinants que en sorgeixen. Són les certeses d'aquest viatge.

Els veïns de la Meridiana surten a passejar els seus gossos a les illetes de l'avinguda. Les bèsties ensumen aquella mena d'herba pol·luïda com si es tractés de la darrera aroma de natura que resta viva. Quina quotidianitat més delimitada: carrers, parets, corretges.

A mi la pluja del migdia m'ha obligat a cercar recer camí de la feina. Sempre he sabut que algun dia trobaria el seu cotxe aparcat davant meu. Del seient del copilot n'ha baixat una noia rossa.

Quina vida més delimitada: cortina d'aigua.

Nota: Això, en la seva essència, sempre ha volgut ser un blog fotogràfic. Avui, però, no tinc fotografia.

L'Anna repassa apunts mentre viatja en autocar. Desplega els seus papers i acaba ocupant tots els seients del vehicle. Els fulls que surten volant fins a les primeres files evidencien que l'Anna enumera les pàgines a l'angle dret superior. Full 1. Full 2. Full 3. A l'Anna d'ulls mediterranis li queden bé les cançons aleatòries i no mira enrera mentre se'n va.

I jo tenia una frase que anava i venia mentre dormies. Es va acabar gastant de tant anar i venir o vés a saber.

Alguna cosa semblant li deu passar al conductor de les vuit. En aquell moment del trajecte en què quasi tots els passatgers entrem en estat letàrgic, quina responsabilitat portar tants somnis viatjant i que el frec amb l'asfalt no tenyeixi, ni rebaixi, ni llimi, ni rasqui.

Mentre dormies, una frase, que de tant anar i venir, es gastava i no et vaig dir.

Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón sus nidos a colgar, que deia el poeta.

Normalment a la gent li fa ràbia no recordar-se de les coses. El meu problema, en canvi, és que recordo massa bé els detalls banals. Seria capaç de descriure minuciosament què vaig sopar un vuit d'octubre d'ara fa set anys, just abans d'un primer petó del que també podria relatar-ne les particularitats. I això pot arribar a ser angoixant perquè és com no acabar-se mai la magdalena de Proust. Una magdalena interminable i gegant.

També pot passar que creus reconèixer pel món persones de les que ja tens records i viatges a París. Ho creus fermament en un moment donat, però els endemàs sempre esvaeixen els ahirs per molta retentiva que tinguis. En aquest cas no estem parlant de magdalenes. Crec que en aquest cas es tracta més aviat de la sorra dels rellotges i el desert.

Per això a vegades prefereixo fer-te una fotografia just abans de sortir per la porta, mentre t'ho repenses i conclous que no vols girar el canell per a obrir-la. En un segon et converteixes en un etern encant que mai podrà fer mal, perquè restes immòbil, preparada per sortir, però no ho fas. I jo et puc emmarcar.

No cal morir-se per deixar llegats. A mi me n'han deixat uns quants, de llegats, i ho han fet persones que encara volten per aquest món. En tinc de molt bonics i enriquidors, i també en tinc de patètics i més aviat molestos.

Fa poc algú em va dir que tenia la sensació d'espatllar tot allò que tocava, you know. Jo fa un temps que també tinc aquesta impressió. I això té a veure una mica amb els llegats, perquè darrerament tan sols sé anar escampant llegats força desastrosos en general.

Crec que un dels millors llegats que mai m'han deixat a mi es pot resumir en la frase "Jo amb tu aniria a La Mina". Aquest és un bon llegat, sens dubte, perquè en una frase tan senzilla s'hi pot encabir tot un univers de confiança i fe.

I tot això venia perquè he vist unes fotografies on hi apareixia una antiga companya d'escola, i he pensat que tenia les mans de nena petita més mans de nena petita que mai he vist, d'un perfil desdibuixat i arrodonit. El llegat que ella em va deixar, però, és un riure -que és diferent d'un somriure- i si tanco els ulls encara el puc sentir tan net com quan teníem quinze anys.

Em pregunto on han anat a parar els dies en què podíem confiar i deixar-nos enlluernar per un riure. Amb els anys fer-ho ha esdevingut una tasca massa arriscada, i cada dia tinc més clar que no vull llegats que necessitin cures. Simplement penso que no podria suportar-ho.

Als habitants de Rússia se'ns pot reconèixer fàcilment perquè som els que anem pel Sud amb una jaqueta a les mans. No és casual ja que a Rússia, en termes generals, fa fred i hem de sortir de casa preparats. També som els que comprem el tabac a cartrons perquè ens costa perdonar, però volem aconseguir-ho a cada calada. A vegades el baf es confon amb el fum i a vegades el fum es confon amb el baf. Al final és com una lluita interna realment complicada. És que a mi els plànols superiors sempre m'han resultat difícils.

També hi ha cops en què sortim de casa sense jaqueta -en diuen envalentir-. Això és quan ens creiem resistents al fred malaguanyat, disfressat, manllevat, malversat, dissimulat, emboirat, malgastat, garbellat i crivellat. De cabells que s'embullaven. De pells de plàtan. De rajoles de terres de pisos de l'Eixample. D'un, dos, tres, pica paret, jugant amb els sentiments d'aquesta forma.

Però en realitat és com quan penses que en tindràs prou amb el darrer cigarro que et queda i acabes sortint amb nocturnitat a la recerca d'una màquina de tabac de guàrdia.

Jo sempre acabo sortint amb nocturnitat a la recerca d'una màquina de tabac de guàrdia.

En tan sols 15 dies han marxat per sempre dues persones properes. Segueixo sense entendre les regles d'aquest joc, i sense poder perdonar.

Un dia vam dir-nos que no estaríem mai soles en aquest assumpte que és viure, i així ho portem fent des de fa 25 anys.

Allò que fa gran a una persona són les petites coses.

Sempre m'he sentit propera als darrers de la cua.

Rellotge, fill de puta,
es temps que t'has menjat

Aquest és el darrer cigarro que em fumo abans d'anar a dormir: quants penúltims cigarros hauran tingut el mateix fals preludi.

El present és un Cub de Rubik ple d'ahirs, avuis i demàs. Que no us enganyin, les combinacions són infinites.

Els autocars que es creuen de cara a l'autopista es fan l'ullet amb fars de xenó. Breu instant de complicitat que em recorda que jo mai he sabut picar l'ullet, però que, en canvi, sí que sé tancar un ull durant molta estona.

El dia d'avui podria ser perfectament l'antagònic al dia que se'ns va cremar el sopar, perquè avui ja no passen aquestes coses i perquè ara la cuina és el lloc de la casa que menys m'agrada.

I aquesta és una altra de les idees en les què em podria perdre. Que en les idees també ens hi podem perdre, ja ho saps. Passa com amb els silencis que dius o com amb les carreteres que ressegueixo amb els dits fins que finalment acabo equivocant els camins, també ho saps.

En realitat jo sempre acabo errant els camins, però això tampoc no t'ha de sorprendre: si sóc capaç de perdre'm al menjador de casa, imagina't què podria fer amb tanta immensitat.

El meu pare va perdre's al Parc Natural de Sant Llorenç. L'excursió que havia de durar tres horetes -una matinal, segons ell- va acabar resultant una sortida de vuit hores sense parar de caminar. A la Moleskine que li vaig regalar per a què hi anotés les seves impressions excursionistes aquell dia hi va escriure: "El Parc Natural de Sant Llorenç és gran". L'endemà era d'urgències amb un còlic nefrític.

Hi ha coses que fan por, i perdre's en un parc natural n'és una. A mi em passa.

Tot i així, no puc evitar fer la meva motxilla cada nit.

Els meus gats són molt valents. Que trona i llampega i ells allà, com si res.

A vegades ser valent també és saber dir "tinc por". L'altre dia, sense anar més lluny, em vaig cremar amb la planxa i no vaig saber dir tinc por de viure per sempre més en un apartament d'estiu acumulant pells de taronja a les butxaques i mirant el temps per la finestra. Al contrari, vaig pensar que ja em passaria. I això no és ser valent perquè el què jo sentia en realitat era una altra cosa. Que ja sé que no em moriré pas per una cremadeta a la mà, però no és agradable.

Quin embolic.

Amb les seves maneres de petita burgesa imagina que a la vida tot es pot fer i desfer al seu gust. Com si les rotondes llombrígoles es poguessin agafar tant per la dreta com per l'esquerra, quina manca de criteri.

I llavors passa que per a la resta de mortals anar a l'Ikea és un drama. Que ja ni et ve de gust menjar-te cap fastigós frankfurt, perquè surts d'allà pensant que els mobles que avui compris potser demà ja no els tens. Qui sap.

I el mateix passa amb el Decathlon, que és una farsa perquè ja no ho trobes tot ni tan barat ni tan guai, si total, fer activitats a l'aire lliure ara et resulta auster.

Que t'adones que t'has convertit en un ésser vulnerable a la vida; la mateixa vida que d'altres fan i desfan al seu gust.

I va i tornes a parlar del mateix, tot i saber que a ningú no li interessa i que probablement la gent pensarà que quina mala llet que gastes.

Vaig poder identificar el seu perfum des del balcó. Ella feia tard a la feina, el sol sortia en temps real i jo em bevia el cafè amb llet recolzada a les baranes del primer pis. Màgica conjunció amb gotes de Moschino.

Que si el televisor es desesma quan porta un cert temps funcionant, doncs me'n compro un de nou. Però que per a veure població civil sagnant i programes de cuina com quan, potser no el vull.

I a veure ara què faig jo amb una pantalla tan gran i tan plana i de colors tan reals si acabo pensant que prefereixo la seva olor.

No me'n sé avenir de tantes hores lliures a partir d'ara. M'hi estava trobant bé en el paper de persona abatuda que agafa el metro a quarts de nou. En aquells vagons tots érem com els diaris a l'estiu.

Jo crec que ens vam fer grans en el moment en què vam deixar de dir "tia" o "tio" al final de cada frase per passar a entendre que fer papiroflèxia amb segons quin material comporta un alt risc de cremada. Quan no ets gran fas papiroflèxia amb qualsevol cosa i a qualsevol hora. Després ja no.

Després els malabarismes els fas amb arxius excel buits que vols omplir. Graelles de planificació d'activitats, de sumatoris de persones i d'enumeració d'indrets.

Jo ja he començat la meva graella per a aquestes vacances. Malauradament, em dec haver fet gran.

Avui un cotxe ha atropellat un noi a la Gran Via. El seu cos ha quedat estès sobre l'asfalt roent i ha començat a tenir convulsions mentre esperàvem l'ambulància. La meva teoria és que això li ha passat perquè anava sol i no tenia a qui vigilar els semàfors en vermell. Qui diu semàfors en vermell també diu tempestes, malsons, ceba sense triturar, fred o anuncis televisius, tant és. La qüestió és que vigilar els semàfors vermells d'algú altre és com vigilar els teus el doble.

Nota del dia 17/08/08: He canviat la fotografia original d'aquest post perquè avui l'he vist i m'ha semblat una fotografia realment espantosa. No sé en què estava pensant quan la vaig publicar. La nova tampoc és que sigui gran cosa, però com a mínim m'agrada més. Es tracta d'un intent de recrear l'efecte d'un objectiu Tilt&Shift amb Photoshop. Gràcies per la vostra comprensió.

- Taxi, pare. Mire, yo soy Piscis, y estoy bajo el dominio de Saturno. Y como hoy es cuarto menguante, sexto izquierda, pues me convierto en el silencio del cordero. Cuidao, que muerdo!

Un cop al mes faig cerques estúpides al google. Recopilo bocins d'informació sense sentit que jo mateixa cuso amb bones dosis d'imaginació i dramatisme, tot formant un conjunt d'idees catastròfiques plenament creïbles. Un cop al mes m'obstino a repassar blancs i negres antics que contrasten amb tota la gamma de colors presents. Els blaus marins. Els malves posta de sol. Els verds capsa. Els blancs nounats.

I és que la dosi d'imaginació lligada al dramatisme ja és innata en mi, però el curiós fenomen de la menstruació tot ho accentua.

L'estiu que no vaig fer cap reserva

Y así te sueño, de aguamarina envuelta,
de entrechocar con piedras.

L'estiu no té el posat que se li suposa quan les excavadores i l'asfalt cremen com un estat febril.

Només els diumenges, mentre cantem Alegria amb les finestretes baixades, pell tibant i peus bruts de sorra, recordo que l'estiu hauria de ser sempre gust de sal al llavis. Em pregunto què se'n deu haver fet de tota aquella sal i del meu equip d'snorkel.

La botiga d'aquaris del barri fa liquidació total. Ha de ser complicat perquè no pots vendre els aquaris abans que els peixos: l'experiència em diu que un peix sense aigua no és res.

(Geo)grafia

Sóc tan fàcilment impressionable que l'autocar s'enlaira cada dia al mateix punt, i el sol es pon per coincidir amb el moment de l'aterratge. Les postes de sol de color malva existeixen, jo en dono fe, i el millor lloc per a veure-les és a les finestres de la banda esquerra.

Llavors també veig que no va ser tan greu creuar La Bisbal de l'Empordà ni encerclar les seves rotondes com melics, o travessar el trosset de Vallès Occidental pel què abans passava de puntetes.

Les distàncies es poden mesurar en passes, metres, píxels, polzades i batecs. En realitat els plànols no es descarreguen al GPS perquè les geografies tenen tants matisos que no hi caben en una sola pantalla. El mateix passa amb els racons de la ciutat que esdevenen quelcom més que indrets.

Crec que mai m'havia separat un parc natural d'algú. Sí que ho havien fet portals, carrers, vies de tren, autopistes, mars i oceans; però parcs naturals, mai.

Què divertits són els mapes del google. Pots mirar el món a vista de satèl·lit, buscar distàncies entre el punt a i el punt b, o cercar coses com "bar de tapas en Barcelona".

No és fascinant?

I pensament número cinc

Escriure cinc pensaments seguits no ha estat fàcil: tots som una mica com en Homer Simpson.

Pensament número quatre

L'estiu és la millor època de l'any per posar a punt les calderes.

Pensament número tres

Quan el dia a dia transcorre entre autocars de línia, veus la vida passar des d'uns metres sobre terra.

Pensament número dos

Mentre senti la música, voldrà dir que encara compto amb el reproductor.

Pensament número u

Amb un silenci a l'altra banda n'hi ha prou per a sentir-se acompanyada.

Les paraules també posen les coses al lloc que els hi pertoca.

Uns quants post-it més, i deixaré de mirar les matrícules dels cotxes per passar a aparcar-los tots en harmoniós ordre. I als prestatges de casa, tornaré a disposar els discs en ordre alfabètic: cada cançó al seu lloc corresponent. I a la nevera, els iogurts agrupats per sabors, com les ampolles de Lambrusco als supermercats o com les fotografies al dia que van ser fetes.

Uns quants post-it més, i fins i tot em podria permetre jugar a fer ziga-zagues, filigranes i sanefes.

Estic posant nom a les coses, que és com aprendre a mirar.

Un cop designat, allò intangible resulta tan palpable que podria ser modificat amb un simple gest, allò fosc recupera la claredat, allò complicat es torna senzill i allò pesat esdevé lleuger.

Quan les paraules són bastons i baranes, visca els post-it i les ganes de llegir.

I el cel

A partir d'ara sóc fan dels Castellers de Vilafranca.