pel que deia l'amic Tibau... jo crec que la solitud és la que et tria a tu, i quan ella arriba, expulsa tot rastre humà de la vora. Et vol per ella sola. No ens hi podem tornar... però un dia se'n va .. i tornen a aparèixer els somriures amics- que possiblement no s'havien mogut d'allí.. Malgrat això o potser per això m'ha encantat aquest pacte - pel meus càlculs i per a foto- de P3.. aquí si que va ser un regal petita criatura.
Jo tinc una amiga que no sabem quan ens vem conèixer perquè a part d´anar a l´escola juntes, erem veïnes i segur que abans les nostres mares ja ens havien presentat. I amb ella les paraules, a vegades, no calen. Tens sort tu també.
jesús, suposo que una cosa és voler estar sola i una altra trobar-te sola. Jo amb aquesta amiga sé que no em puc trobar sola :-*
moonlight, capità enciam power va marcar una generació, eh? XD :-*
xexu no de sang, però com si ho fós :-) :-*
Gran lectora elena, els teus càlculs no podien ser més precisos. Sí que és un regalet, sí. :-*
laia, ens entenem, doncs. Cuida-les, perquè són un regal :-) :-*
el tacte, i tant, sobretot quan sents que ho fan malgrat distàncies i temps :-*
ojos, y a quien mal te acompaña qué le hacemos? :-p :-*
coses, els silencis que parlen i no incomoden són la millor mostra de complicitat i enteniment entre dues persones. Amb la meva amiga sempre ho diem, perquè també ens passa. :-*
Està bé no estar sola en aquestes coses... També està bé evitar que els coloms t'espiïn per la finestra. Tot i que temptar-los amb flors ja es més de mala llet... (aquí ve quan em perdo i marxo!)
clémentine, benvinguda al final de l'estiu :-) Jajajaja, veig que les punxes de la cornisa t'han impressionat. Confeso que a mi també. Quan la meva amiga i jo fèiem dibuixos i els penjàvem a les finestres de l'escola, no existien aquestes punxes. Així que nosaltres de mala llet gens, eh? Són els nens d'avui dia...
Ja t'has resituat una mica o segueixes perduda? :-p
la solitud només és bona si és desitjada, i en comptagotes
ResponEliminaels petits canvis (i les petites coses) són poderosos ;D
ResponEliminaUna germana, potser?
ResponEliminapel que deia l'amic Tibau... jo crec que la solitud és la que et tria a tu, i quan ella arriba, expulsa tot rastre humà de la vora. Et vol per ella sola. No ens hi podem tornar... però un dia se'n va .. i tornen a aparèixer els somriures amics- que possiblement no s'havien mogut d'allí..
ResponEliminaMalgrat això o potser per això m'ha encantat aquest pacte - pel meus càlculs i per a foto- de P3.. aquí si que va ser un regal petita criatura.
Aquest pacte el vaig fer amb les meves dues millors amigues de la infància, i hores d'ara continúen sent ELLES tot i la distància. Me les estimo molt.
ResponEliminaNo hi ha res millor que tenir gent que t'acompanya.
ResponEliminaConserva a quien tan bien te acompaña..
ResponEliminaJo tinc una amiga que no sabem quan ens vem conèixer perquè a part d´anar a l´escola juntes, erem veïnes i segur que abans les nostres mares ja ens havien presentat.
ResponEliminaI amb ella les paraules, a vegades, no calen.
Tens sort tu també.
jesús, suposo que una cosa és voler estar sola i una altra trobar-te sola. Jo amb aquesta amiga sé que no em puc trobar sola :-*
ResponEliminamoonlight, capità enciam power va marcar una generació, eh? XD :-*
xexu no de sang, però com si ho fós :-) :-*
Gran lectora elena, els teus càlculs no podien ser més precisos. Sí que és un regalet, sí. :-*
laia, ens entenem, doncs. Cuida-les, perquè són un regal :-) :-*
el tacte, i tant, sobretot quan sents que ho fan malgrat distàncies i temps :-*
ojos, y a quien mal te acompaña qué le hacemos? :-p :-*
coses, els silencis que parlen i no incomoden són la millor mostra de complicitat i enteniment entre dues persones. Amb la meva amiga sempre ho diem, perquè també ens passa. :-*
Està bé no estar sola en aquestes coses...
ResponEliminaTambé està bé evitar que els coloms t'espiïn per la finestra.
Tot i que temptar-los amb flors ja es més de mala llet... (aquí ve quan em perdo i marxo!)
Bona nit!
Un petó
clémentine, benvinguda al final de l'estiu :-) Jajajaja, veig que les punxes de la cornisa t'han impressionat. Confeso que a mi també. Quan la meva amiga i jo fèiem dibuixos i els penjàvem a les finestres de l'escola, no existien aquestes punxes. Així que nosaltres de mala llet gens, eh? Són els nens d'avui dia...
ResponEliminaJa t'has resituat una mica o segueixes perduda? :-p
Petó sense punxes a la cornisa!