Petita Criatura

2012-01-09T17:42:00.000+01:00

Però això ara Roma és enyor i futur.

2011-12-01T17:47:00.000+01:00

A un anno di noi

Entres al supermercat on feies la compra setmanal quan vivies una altra vida. Veus les ampolles d'aigua destil·lada, posades en ordre al mateix prestatge on eren llavors. Passes de llarg, tot deixant enrere també la secció de congelats -que sents tan freda com sempre- i t'atures a la fruiteria, on fa uns anys no hi paraves gaire perquè eres jove i et senties invencible.

Aparentment res no ha canviat, si no fos perquè aquest cop no ets aquí per a fer-hi la compra setmanal. Ara treballes massa lluny de casa i només vols dinar una amanida i una mica de fruita, per exemple. Dubtes en posar-te guants de plàstic per destriar les mandarines, si total, la pell -dura- ja protegeix el fruit. Cistell ple en mà, abans de tornar a la caixa per a pagar, mires les calories que tenen els 'palitos' del berenar i proves de calcular mentalment els kilòmetres que hauràs de córrer damunt la cinta del gimnàs aquest mateix vespre per tal de cremar-les: la felicitat t'engreixa com mai abans no ho havia fet, perquè ja no ets jove ni et sents invencible.

Probablement per això i malgrat la paradoxa, fa uns anys ara estaries perduda, veient com es desplomen pilars al teu voltant i com et tremolen els passos fent malabarismes sobre una corda sempre destensada, en aquesta agònica i anunciada pèrdua d'equilibri.

El pas del temps i els fets provats, però, t'han ensenyat que la mort en realitat seria una altra cosa. Al cap i a la fi, ja no ets jove, però segueixes viva.

2011-10-27T16:49:00.000+02:00

El fred d'aquesta ciutat s'ha mantingut intacte durant tots els hiverns que me n'hi han separat. És un fred fiblant de color gris rajola àrida i fa olor a llenya en combustió que bloqueja els sentits. Els incapacita. Els inhabilita.

El fred en aquesta ciutat ha restat letàrgic, com les meves ganes de fugir-ne, i el baf que ara, aquí, el fa palès. Relacions d'amor-odi amb les ciutats en les que convivim perquè així la paradoxa ho ha volgut.

Fred que en realitat només evidencia quina és la nostra llar, on és la nostra vida, i les ganes de tornar a casa cada vespre, allà on tu siguis.

2011-10-06T13:07:00.000+02:00

Esgarrapem graus a les estacions de l'any i allarguem hores a la migdiada de diumenge. Fem durar els sabors de la toscana tot perpetuant la nostra Itàlia: col·leccionant paraules, verbs, nits, imatges i olors.

Ahir, de la cuina estant, em van sorprendre les ganes sobtades i urgents de fer-me adulta al teu costat. Vaig córrer a buscar-te, apartant el Nano creuat al passadís -sempre al mig- per dir-t'ho. Va ser aquell petó i el meu res com a resposta al teu què passa?

Avui ens despertem, un cop més, amb l'evidència de la fragilitat humana i les paraules de l'Steve Jobs: "Everything else is secondary."

Fent cas de savis consells d'una gran persona: no deixaré que res embruti la nostra blanca existència.

Farem incancellabile la nostra Itàlia, ja veuràs.

2011-09-29T12:45:00.006+02:00

Tota la neu que ha de caure no ens glaçarà.

Resguardarem els instants del fred que s'anuncia i anticiparem primaveres per sempre.

2011-07-06T10:46:00.009+02:00

Esta tormenta de verano es un segundo de un invierno entero,
el mundo gira en un sentido absurdo mientras yo te espero.

No em tocarà mai la primitiva. Cada dilluns ho sé, passats aquells dos segons d'innocència pura que transcorren entre que entrego la butlleta i la dependenta en comprova els números premiats. Al final, la mateixa ratlla diagonal en bolígraf que anul·la tota esperança. I és que quan dic que no em toca, és que no em toca. Res. Ni un euro.

Si em toqués la primitiva -un bon premi- em compraria una casa amb jardí, on la Robin, el Nano i en Manolito poguessin voltar. Faríem un bon viatge i també engegaria un negoci propi. Suposo que faria totes aquelles coses que es fan quan et toca un bon premi de la primitiva, però en realitat no ho sé perquè mai no m'ha tocat.

Sigui com sigui, encara haurem de donar les gràcies per seguir sentint-nos com l'Indiana Jones en un temple maleït, tot esquivant proves a vida o mort i sortint-ne, si més no, viva. Perquè tenim feina, existeixen els manyans que arreglen panys de porta, els aires condicionats ens mantenen a 25º i podem fer plans a la Toscana.

Però, sobretot, perquè tenim números de la bona sort.

Sant Jordi 2011

2011-04-24T11:56:00.001+02:00

De primavera

2011-04-18T22:32:00.006+02:00

2011-04-14T20:34:00.003+02:00

El año que viene será primavera

I al final, l'única certesa que m'haurà quedat és que, per agafar autocars que duien a Rússia, durant els llargs matins en què lluitava per amagar les llàgrimes, en les cigarretes que ja no fumo, a les magdalenes de xocolata i en els coloms arraulits que em guaitaven; a les tardes que reconeixia el soroll del teu motor i aixecava la vista per veure't passar; sota els paraigües, als euros de les entrades dels concerts, a les excavacions i a les construccions; durant tots aquests anys, a les rases, als bassals, en totes les bicicletes que baixaven rambla avall, dins les butxaques de la meva jaqueta i a través de les gotes de pluja; durant migdies devastadors, per fugir, en les flors, en les ventades que portaven cartrons i fulles giragonsant; des d'armilles fluorescents i botes de seguretat; a les set de la tarda, als naufragis, en barris rics i en barris pobres; durant freds vespres d'hivern i quan per fi allarga el dia, al final, jo sempre t'he estat esperant.

Després de tot això, la felicitat està feta de coses importants.

Abril

2011-04-10T19:32:00.000+02:00

Lluna

2011-03-24T13:12:00.001+01:00

2011-02-15T12:58:00.002+01:00

Arribo a Plaça Catalunya. Són les 19'15h i encara he de baixar la rambla fins a la plaça de Sant Jaume. Hem quedat a les 19'30h al mateix lloc d'aquell 2009: ja ens agrada fer-les, aquestes coses.

Trobo que avui les cançons aleatòries sonen d'allò més encertades. La tarda esclata marca el ritme de les meves passes a la perfecció. Camino i penso que encara trobo bruta aquesta ciutat. Han passat dos anys i les bicicletes segueixen sent assassines en potència. La gent continua caminant pel mig a pas de tortuga igual que el Nano es creua al mig del passadís, al mig de la cuina, al mig de l'estudi, al mig del lavabo. Sempre al mig, adorable Nano.

En aquest temps han passat moltes coses: m'han ascendit, m'he sentit defraudada, he reconegut el buit dins el casc tancat mentre passàvem sota els túnels de la ronda, en Manolito ens ha confirmat que creixem, he enyorat i enyoro, m'he posat ulleres, hem creat una fortificació a la nostra mida. Sembla que hagi passat tota una vida.

Segueixo trobant encisadora aquesta ciutat. Rússia ja no surt als mapamundis i jo he après a valorar el gust del vi. No ho vam fer expressament, això d'haver-nos conegut un 14 de febrer, però què bé que ens va quedar. Són les 19'25h i al carrer de la Boqueria sembla que res no hagi canviat des que era adolescent. Botigues al major obertes de bat a bat. Fa pudor a pixum i penso que és una llàstima que les barreteries acabin desapareixent. Futur escrit, ens estem fent grans i no m'imagino una altra forma de fer plans que no sigui amb tu.

Entro a la plaça de Sant Jaume. Són les 19'30h i no et veig a la banda de la Generalitat, on havíem quedat. Malgrat l'estigmatisme, reconec la teva caçadora verda i, sobretot, el teu posat dolç i sincer, al cantó de l'Ajuntament. Em pregunto si sempre has estat tan pura.

Les cançons aleatòries sonen d'allò més encertades, avui. Observo com te m'acostes i entenc que no em tornaré a tatuar la pell. Ets tu.

2010-09-22T18:12:00.000+02:00

Seguirem enrederint-nos les parades de metro, com el moment de treure'ns les xancles dels peus, durant aquest mes de setembre que té gust a recomençar i reviure en tot allò que un dia ja va començar i és viu.

Els matins al teu costat i la benzina amb què reomples el dipòsit. Els caps de setmana amb tu i la bateria del telèfon mòbil que endolles. Les tardes de sofà i manta i les flors que regues. Les estacions de l'any i tu, en tots els sospirs que construïm inesgotables.

El llum que encens quan es fa fosc, per allargar la nostra exclusivitat, i que sigui un no parar.

2010-09-02T21:34:00.000+02:00

En aquella època se m'escapava mitja vida entre els vagons de tren, les andanes del metro i les parades de l'autobús. L'altra mitja vida en realitat ja la tenia perduda, però això no ho vaig saber fins passat un temps.

Avui m'adono que he mantingut memoritzades durant anys les imatges que passen per la finestra d'un vagó de tren.

I que els paisatges han canviat molt.

Quin vertigen si algun dia no et (re)conec en tot el què de tu (re)tinc.

2010-07-24T23:09:00.005+02:00

Porque tengo la certeza
de que nunca el escenario nos trató mejor

Deixaré de buscar les teves pistes caducades en mapes que ja són terra de ningú.

Falses previsions de pluja.

Perquè el cert és. Que el temps passa molt lentament. Quan tu. No hi ets.

És un altre rotllo

2010-07-22T16:49:00.004+02:00

Per cert, d'entre tanta tonteria també participo, juntament amb la Marta, a El Punt M.

És un altre rotllo de blog, però us hi convido i espero que us agradi.

2010-07-20T20:38:00.005+02:00

Todas las nuevas promesas
que escriben la senda a Nunca Jamás

Les noies de la taula del costat riuen mentre s'expliquen històries de peixos de peixera que van morir per sobreingesta d'aliment. També s'expliquen la típica anècdota de l'avi que va a Les Rambles a comprar un hàmster igual al què no ha sabut cuidar mentre les nétes eren de vacances, i creua els dits per què no reparin en el canvi a la tornada. I penso en com en som tots de vulgars, al cap i a la fi, i en com es pot arribar a trobar a faltar a un gat i sentir-se alhora una mica extraterrestre per pensar-ho.

Vulgar com la meva incapacitat per escriure a la pantalla sense mirar el teclat.

M'assec a un banc de la plaça i m'adono que totes les coses importants de la meva vida han tingut a veure amb aquesta plaça. Per això ara hi visc tan aprop, al teu costat. Al barri de les pendents impossibles.

2010-05-12T12:48:00.003+02:00

Plou a bots i barrals durant dies, durant nits, en moments puntuals, en dilluns i en diumenges. Sense lògica ni consens. Plou intrínsecament, suposo.

La mort d'en Batman em dol tant que no en parlo. Em doldrà per sempre i hi pensaré sovint; intrínsecament, també. I el dia a dia serà ple de petites tragèdies il·limitadament devastadores, sempre de forma subjectiva i relativa, és clar. Quina putada.

Els concerts de l'Ismael Serrano acostumen a marcar etapes de la meva vida. Asseguda a la segona fila de l'Auditori, vaig recordar aquell concert del 2007 en què va ploure a bots i barrals a l'amfiteatre. També vaig pensar en aquelles entrades del mateix any que ningú va arribar a utilitzar mai. Imagino dos seients buits musicalment acompanyats. La presència representada en la seva absència i el so emfatitzant el silenci.

Aquesta vegada, asseguda a la segona fila de l'Auditori al teu costat, tres hores i mitja d'extraordinàries sensacions evidencien tot allò que ara sento i tot allò que per fi he après i entès. La serenitat i la intensitat que són el present. Emocions sovint massa genuïnes com per a saber-les pronunciar, però a les que ell va saber posar música.

2010-04-12T18:41:00.004+02:00

...y de esa palabra que huele a pan y a tarde

Des de la terrassa et veig passejant el gos carrer avall. És un vespre de diumenge. Jo acabo de regar les plantes, vosaltres esquiveu el pal del senyal de prohibit aparcar, i és en aquest instant quan tinc la certesa que sou les dues ànimes més pures de la ciutat. En seran testimoni les terrasses veïnes, mons paral·lels al ritme de la vida i clandestins als ulls dels vianants. I de la mateixa forma que compartirem les barbacoes del diumenge amb la gent que habita l'àtic del número 41 i la melangia amb l'àvia que balla boleros arrossegant els peus al terrat de número 43, de la mateixa forma, en seran còmplices de la meva veritat les flors d'aquesta primavera i els brots que ens reneixen. Com ho seran la dutxa calenta, la tovallola neta i l'espelma de vainilla que encenc quan encara passeges. En seran espectadors els llençols estesos i la copa de vi blanc que et serveixo i t'espera, el forn engegat i el sol que travessa la casa de punta a punta durant els matins al teu costat. Com el verd dels arbres del parc que ens mira des del sofà, la camisa oberta i el tacte de la teva pell a les meves mans. Com aquestes parets, alienes a la voràgine. Com el teu sospir, tot el què hi trobo, i jo, que en realitat us he estat esperant tota una vida.

2009-12-21T17:20:00.003+01:00

Avui sortiré d'hora

2009-11-12T10:51:00.003+01:00

Ens vestim i desvestim sense dedicar gaire atenció al calendari, que tan bon punt mengem castanyes en màniga curta com traiem els colls alts de l'armari. Que tan bon punt esmorzem a la terrassa com trobem l'estiu sota la manta. Que tan bon punt engeguem la calefacció com ens posem a suar.

No sé si ja no escric per por a tanta nuesa o és que ja no em cal cercar indrets on despullar-me. Perquè t'estimo, sobretot, a la segona planta de l'H&M, on me n'adono, sobretot, mentre et perds entre penjadors, piles de roba lila per endreçar i emprovadors oberts, buscant una jaqueta prou fina com per suportar aquesta calor i prou gruixuda com per guarir-te d'aquest fred.

Llavors m'agrada el soroll que fa el frec de la màniga del meu impermeable mentre camino, i entenc que els infeliços de la meva oficina no tenen cap pressa en marxar a casa els vespres perquè no és a ells a qui esperes, a la cantonada de sempre, passant fred.

2009-09-17T10:33:00.001+02:00

La ciutat plou per escapar de sí mateixa i del seu dia. La ciutat que encara no ha après a anar en bicicleta ni a caminar per la seva dreta. La ciutat que fuma i atabala. La ciutat que enyoraré, plou per salvar-se de la seva realitat i del dilluns que li ha tocat viure.

A les pel·lícules, les felicitats sempre són el preludi a les desgràcies. He de trobar la manera d'explicar-li al conductor de l'autocar -sense semblar excessivament cursi- que des que et sento tan a prop que l'aigua ja no troba espais per on filtrar-se.

Que vigili.

2009-09-03T22:44:00.001+02:00

Dilluns vaig descobrir que, quan no hi ets, el silenci enyora el teu riure; la cafetera, les teves mans; l'armari, la teva roba; el bany, el teu raspall de dents; i així, mil tonteries més que no són broma quan no hi ets. Aquest darrer mes m'ha endolcit fins i tot alguns ressentiments, odis i misèries, ahir ho vaig entendre. I, de la mateixa forma, ahir vaig saber que quan et mossegues les pells de les ungles és que penses, i que quan penses obres molt els ulls, i que els teus ulls haurien de tenir escrita una cançó.

Ja no es formen aquelles terribles cues a la barrera tarifària de la línia 5, direcció Horta, accés costat Llobregat. La noia tristona va resultar que tenia xispa. Creuar la plaça només em fa por quan ho faig sola, o el que és el mateix, creuar la plaça amb tu no m'espanta.

I és que hi ha coses que no podem donar per certes fins que no les sabem del cert. A mi m'ha passat.

I vares dir "has vist?"

2009-07-16T22:57:00.002+02:00

Havia estat per un gest maldestre, per una mala sincronia, que en comptes d'acomiadar-se com amics, amb dos petons casts a les galtes, les seves boques s'havien fregat davant del portal de casa els Della Rocca.

Paolo Giordano a "La solitud dels nombres primers"

Si els barcelonins no tenim per costum anar al bar Zurich a beure sangria, em pregunto per què els guiris ho fan com qui fa quelcom tan typical spanish. I aquesta qüestió em porta a preguntar-me quantes coses per l'estil hauré fet jo estant de viatge a altres ciutats. Devia riure de mi el turc que em va vendre un entrepà de sardines vora el Bòsfor? Vaig semblar-li ridícula a la família que cantava fados en un local de l'Alfama? La sincronia és important.

El que més m'agrada de sortir als diaris és imaginar el moment del matí en què veuràs la notícia que et recordi a mi. T'imagino passant-ne els fulls amb les teves mans petites, recolzada a la taula bonica del teu despatx bonic, al costat de les teves llibretes boniques on ho apuntes tot amb la teva lletra bonica, i llavors, en aquell precís instant, pensant en mi. Paraules paraules a la teva llibreta llibreta.

Mentre tornava les claus de l'antic pis no vaig ser conscient de tot el què en realitat lliurava. La meva nova terrassa és la hòstia. I sí, tu m'hi has dut el sol.

"Darrerament tinc el mateix somni i no sé què significa"

2009-07-13T23:30:00.002+02:00

Jo el què vull és el seu riure. No té rostre ni color ni paraula, però sé que té els seus ulls a la llum del sol, que és vermell quan mossega, i que no té nom perquè mai abans havia existit. Com passa als somnis, que no ho distingim però sabem que hi és: jo el què vull és el seu riure aquesta nit.

De cercles que es tanquen

2009-07-08T23:42:00.005+02:00

Llegará el momento en que descubramos que hemos sido soñados

2009-06-25T22:30:00.001+02:00

A la rambla hi ha un noi que toca Les quatre estacions de Vivaldi amb una guitarra elèctrica. I jo amoïnada per si resulta que no sóc qui imaginaves, com un matí d'estiu fred.

El cert és que tinc posts escampats en fulls i llibretes, malgrat porti tants dies sense dir res. De quan em vas endarrerir les parades de metro tot esquivant el final de línia, per exemple. De quan vaig descobrir que el nostre problema en comú era l'evidència d'haver de separar-se.

De la impotència en saber que acabaria dient-te les mateixes frases que d'altres ja t'han dit.

Normal que posar-hi el cor faci respecte quan està en carn viva.

No soy el más valiente de los que te amaron

2009-06-03T22:10:00.000+02:00

La gent va a la feina vestida del barça amb total impunitat, com les bicicletes van a les voreres o com les mirades indiscretes als escots.

Fa dies que em pregunto quant de temps més ha de passar per aconseguir perdonar i, sobretot, oblidar que una vegada em van robar una cançó.

Tinc por que un matí despertis i descobreixis que no sóc qui vas imaginar.

2009-05-19T21:55:00.004+02:00

Todas las cosas aparecían ahora, por primera vez, como si en ese mismo instante alguien les hubiera dado nombre. El televisor, encendido, parecía un invento de Lotte, y la botella de vino y los periódicos sobre el sofá y la cabaña y toda Escandinavia. Lotte le robaba el mundo entero y volvía luego a reinventarlo, en perfecto orden, intacto, como una fotografía perdida y encontrada.

Ray Loriga a Trífero

En una ocasió vaig parlar del meu desig de pestanya que bufes en un dit. En aquella època creia fermament que no existia qui em pogués oferir somnis recollits en mans petites, ni qui celebrés d'aquesta forma el lloc on ens vam conèixer.

I avui em moro de ganes de ser capaç de dir-te que, si ens hem de fer mal, vull que el nostre sigui el més gran dels mals. Perquè, des que recordo les dates dels primers petons, que sé que ni tu ets persona d'històries vulgars, ni jo amb tu vull altra història que no sigui singular.

Molt tirat de nata

2009-05-15T11:03:00.000+02:00

La qüestió no és que a les nits li demani que no marxi massa lluny.

La qüestió és que no ho va fer en un sol moment des d'aquell primer dia del mes de febrer.

La carambola

2009-05-11T22:23:00.005+02:00

Allarguen els dies i a Rússia les postes de sol tornen a ser espectacles de color malva amb dedicatòria.

I és que a Moscou, malgrat la seva boira, els seus taxis de color gris i els seus balcons petits, el cel pot arribar a ser el més infinit del planeta Terra.

Us diré una cosa: ella no endreça el meu desordre, però em descobreix la meva llicència per a treure el volum del televisor i escoltar només la nostra música.

2009-05-05T12:28:00.001+02:00

I després, la taula separada de la paret és engruna de l'àpat compartit amb tu. Les restes del dinar, el sopar, l'esmorzar, el vermut, la melodia, el titular i el binomi en aquesta casa extremadament individual.

Passa el mateix amb els partits de futbol magistrals. Ganxitos, crispetes i festucs volant pels aires en eufòria de victòria, el desordre d'ampolla vessant-se i besant-se en cant de gol inesperat que més tard i profèticament esdevé història.

Podria dedicar-te un reguitzell de cançons que il·lustren l'irremeiable final de tot inici, de la mateixa forma que les cuirasses de la meva incapacitat per a afrontar-ho se'm representen infinites.

2009-04-24T22:16:00.001+02:00

En realitat ahir a primera hora del matí vaig escriure't un missatge que començava amb un "Bon dia, princesa. La rambla està preciosa", però enlloc d'enviar-te'l, el vaig acabar esborrant. En realitat vaig tenir present la teva rosa tot el dia, i en realitat tenia pensada la dedicatòria que et dec.

Si fossis un personatge d'en Tim Burton series "La Noia Desllorigadora", i la teva història seria alguna cosa semblant a "Ve-t'ho aquí que la Noia Desllorigadora tenia agulles per desfer cabdells i desfilar els fils. Ve-t'ho aquí que la Noia Desllorigadora no cosia cabells ni es punxava els dits". Alguna cosa semblant a.

Perquè la nostra música la il·lustres tu.

Pilotes de rugbi

2009-04-17T22:19:00.002+02:00

Qualsevol dia sortim als diaris. A la pàgina dels punts de vista, a la pàgina del Sant Jordi 09, o a la portada.

Primer, per a nosaltres.
Després, per a la resta del món (p.41)

Tenc un cel·lo, tu ja saps, a sa ferida

2009-04-06T22:57:00.001+02:00

Aquest cap de setmana he dormit fins a no poder fer-ho més. També m'he posat aquells pantalons dels què em sobren dues talles, he tocat la guitarra i he sortit al carrer sense rellotge ni anells. Amb això, crec que he estat conscient -per primer cop en un any i mig- que sento alguna cosa semblant al benestar de la soledat.

M'he adonat que, arrel de la seva reparació, la prima de la meva guitarra ja no quedarà mai més ben afinada. En un intent frustrat d'aconseguir-ho la corda va petar ferint-me la mà.

Hores més tard, el meu germà feia les maletes i deixava enrere una dona i una promesa en forma d'hipoteca, tot convertint els darrers vuit anys de la seva vida en un record.

Que diguin el què vulguin, però cap felicitat compartida no val tal fiblada.

Ja que no em pregunteu per què en Joan Miquel Oliver em matarà

2009-03-31T22:55:00.001+02:00

us explicaré que el seu darrer treball m'agrada fins a límits obsessius, que em passo de parada de metro mentre escolto el Bombón Mallorquín, que dosifico les pàgines del seu Quadern 2008 per a què em durin fins a finals del 2010, i que ja no puc evitar preguntar-me què mira cada arbre de la ciutat.

El desig que un dia vaig demanar a una olivera en certa forma es va complir, el problema és que no vaig encertar en la manera de formular-lo. La Sandra sempre m'ho diu això, que vigili com demano els desigs perquè poden acabar convertint-se en un malson.

Jo ja passo de cartes i espelmes i horòscops i calces vermelles. Vaig tenir una època en què, de tant que volia veure'm el futur, no em mirava ni el present. Façana que mira rellotge i no vam encertar-nos mai els esdeveniments.

Com aquesta pluja, per exemple: qualsevol diria que el sol de primavera ha estat una il·lusió.

2009-03-29T22:59:00.006+02:00

Ni tu volies, ni jo volia que tu volguessis*

Melodia en mi menor. Imatge en picat. Vida en fricativa.

Què bé ens quedava el Si, i què tancada continua la capsa dels records al fons de l'armari.

Les banalitats evitaran que el teu cor vermell torni a quedar esmicolat damunt la taula, però també impossibilitaran l'eclipsi i l'oxigen.

* En Joan Miquel Oliver em matarà

El placer se puede comprar pagando con dolor

2009-03-23T21:51:00.007+01:00

En Félix Rodríguez de la Fuente va dir, moments abans d'estimbar-se l'avió en el que viatjava, que aquella zona d'Alaska era un bell indret on morir. Imagino el seu final com el dolor d'un part, o com la ferida de la teva mossegada als meus llavis.

El despertador del dilluns ha intensificat l'absència a l'altre costat del llit. No entenc com s'ho fa la rentadora per a omplir tot el buit que hi ha entre la meva roba.

Sense la cuirassa vaig vessar un parell llàgrimes i, amb tot, va ser fantàstic.

2009-03-19T23:09:00.001+01:00

Cada matí endevino el sol rere les teves muntanyes i ensumo la primavera. Viure a Rússia també té les seves coses bones, i aquesta és una de les millors sensacions del dia.

Les paraules van marxar amb la certesa de saber-me despullada, però crec que ja comencen a tornar. He entès que en realitat tendeixo a voler vestir-me amb excés i sense concordança.

Tot i això, aquest silenci ha estat molt musical. Què importants són les primeres vegades. Tan de bo pogués buidar-me, per exemple, de totes les cançons d'Antònia Font i poder descobrir, de nou per primer cop, cada frase i cada melodia. Assaborir la novetat amb l'atenció de passos petits. Conèixe't altre cop. Reconèixe't. Saber què et vull mostrar jo. Representar-me. I per primer cop, tot.

Fa uns dies vaig complir 29 anys, però el meu pare es continua referint a mi amb expressions com "ratolinet", "pringo" o "mimi". El meu papa em posa el seu abric quan veu que tremolo de fred. I és que el meu papa em va vestir quan més despullada em sentia.

Jo, per ara, només puc estimar-lo molt sense saber dir-li-ho.

No podré superar haber sido feliz

2009-03-17T22:42:00.002+01:00

(...) que potser ets un record d'infantesa.

Gràcies per la creació monstruosa. M'ho estic passant súper bé ;-)

El sol, el dissabte que els devia i les paraules que han marxat

2009-03-14T22:54:00.002+01:00

2009-03-13T10:28:00.005+01:00

A vegades no me'n surto. Prova evident és que publico esborranys sense voler (i el que és pitjor, amb faltes d'ortografia).

El post fantasma deia que el meu jardí és un jardí polar on tu t'hi vas fer un lloc que resta congelat. Però era una idea sense acabar de definir.

Divendres 13 i PetitaCriatura: tàndem perillós. Encara sou a temps de salvar-vos. Jo de vosaltres tancaria aquesta pàgina immediatament.

Em fas somriure amb el cor

2009-03-01T12:04:00.002+01:00

Llegeixo a un fòrum de debat musical que l'amor no es pot entendre d'una altra forma que no sigui adolescent. Afirmació problemàtica quan et debats entre mecanismes de defensa i cançons salvavides. De moment jo ja tinc la meva guitarra arreglada i un nou ipod amb, per ara, 1251 cançons.

Tot buscant música, l'altre dia vaig adonar-me que va ser un disc de la Oreja de Van Gogh el què em va salvar l'any 2000. Patètic però cert. I divendres passat, va ser la meva persona-meitat-a-la-feina qui em va salvar del tram de via que transcorre des de Provença fins a Sant Cugat. Ella no ho sap, però em deu haver salvat ja uns 1251 cops.

Perquè hi ha persones que no saben que són música.

I perquè hi ha miracles cada dia. Benvingut, Joan.

Vint-i-quatre hores (gira-sols i gira-dies)

2009-02-16T22:57:00.001+01:00

M'he passat el dia corrent rere les busques del rellotge. És el què passa quan et lleves mirant les mussaranyes, surts de casa cantant interiorment un-dos-tres, un-dos-tres txà-txà-txà, taló-punta, taló-punta i arribes a l'estació quan el teu autobús fa un minut que ha marxat sense tu. Llavors no tens altre remei que dedicar les hores següents a empènyer les teves circumstàncies.

Divendres al migdia vaig trobar-me els ulls de la meva àvia al metro. Em vaig posar molt nerviosa al percebre en aquella mirada les disculpes que encara li dec. Tenir amics optimistes està molt bé, però penso que tots hauríem de tenir a prop una persona pessimi-real-ista que ens prepari per a les misèries que el nostre cos supurarà per sempre.

La meva mare m'ha regalat una alarma per casa. Crec que fa temps que vam limitar els nostres sentiments al materialisme. Per això quan me la va donar vaig voler gravar-li moltes pel·lícules en molts cd's per a abraçar-la durant les seves nits d'hivern.

De segur que el sol et fa esternudar

2009-02-11T21:45:00.001+01:00

Adés i ara, sempre he tingut la sensació de conèixe't més del què et penses.

I a la inversa també, ara i adés, sempre he tingut la impressió que em coneixes més del què sembla.

En realitat tot són cercles que es tanquen. Però no marxis per on vas venir.

2009-02-06T21:48:00.000+01:00

Dies de naufragis, d'apatia i manca d'esma. Finalment m'he abandonat a l'abordatge dels pirates. Tinc la sensació d'haver estat en guàrdia fins a esgotar-me, d'haver-me esforçat molt fins a no poder més. Esgotada i abatuda, si adoptem un to catastrofista.

I no sóc la única que se sent així. Conec a altres persones que els hi ha passat el mateix aquests darrers dies. Ho atribuirem a la voluntat dels astres, la lluna, el temps, la manca de vitamines. Vés a saber.

Aquesta setmana m'he posat les ulleres de sol sota la pluja i he tret la targeta de metro per a obrir la porta de casa. No faig broma ni metàfores.

També he vist passar un camió amb un rètol que deia que el vehicle transportava menjar per a "animals de companyia", i m'ha dolgut profundament pensar en els meus gats com a animals amb una utilitat tan egoistament definida i restringida. Bàsicament m'ha dolgut pensar en els meus gats com a animals amb una utilitat.

A vegades el món em fa por, que deia la cançó.

2009-02-03T00:45:00.001+01:00

D'un temps ençà que em capfico en esmicolar els horòscops i desendreçar les vocals del teu nom per tal de deixar de topar-me amb els senyals que em parlen de tu.

D'un temps ençà també estic una mica obsessionada amb la teoria de les persones regal. Però és que reprendre els dilluns d'arròs a la cubana com si no haguessin passat tots aquests mesos només pot donar-se quan tens una persona-especial al davant. De la mateixa forma que pixar-te de riure amb un missatge al telèfon mòbil només pot passar quan te l'envia una persona-caramel, i trencar-te per dins amb una llàgrima és normal quan la vessa la teva persona-meitat a la feina.

M'és igual que quedi malament dir-ho: jo faig llistes de persones preferides. I, de tot això, el que més em corprèn és adonar-me del què he hagut de recórrer per arribar fins aquí.

2009-01-31T16:34:00.002+01:00

Que no oblidi mai tot el què el meu avi m'explica.

Metro d'Hostafrancs, refugi de tres dies. Amagatalls a les golfes de Sant Pere. Camps de concentració a l'Àfrica. El meu avi se'n va anar a Cuba. Patates com tresors. Nens, dones i homes obrint passadissos subterranis amb les mans. Carrers que eren rieres i fangars.

Reminiscències a les sirenes de les ambulàncies d'avui.

Que no oblidi mai la llibertat que li dec.

Fotografia de producte. Segona entrega: bombó.

2009-01-28T21:41:00.003+01:00

Ja ho sé.

Vaig fer-te dipositària d'una promesa sense preguntar-te si la volies.

I si no trobo qui millor la pugui guardar?

Fotografia de producte. Primera entrega: paquet de tabac

2009-01-26T22:33:00.002+01:00

Llevar-me a casa de la meva mare és sofà i vídeos musicals en pijama. És suc de taronja, olor a suavitzant i calefactor de gas natural. Des de fa un temps també és fumar només a la cuina, cosa que trobo molt encertada i que explico bàsicament per tal de fer lligar el text amb la fotografia que avui volia penjar. I, com no podia ser d'una altra forma, llevar-me a casa de la meva mare és objectes en capses, llibres, cd's, fotografies i cartes. Tot emmagatzemat a una habitació que acostumo a recordar més gran del que en realitat és.

A vegades no entenc la meva urgència en marxar d'allà, però el cert és que sempre ha estat així. I suposo que, en aquesta darrera ocasió, a la meva mare li devien doldre especialment les meves presses per marxar a Rússia.

Dissabte passat va succeir una cosa molt important: vaig portar a arreglar la meva guitarra preferida; la mateixa que el dia del trasllat va caure al terra just abans d'entrar per la porta. Catacrec de cor trencat que n'hi ha cabassos. Em va semblar tan simbòlic que l'he guardat vençuda fins ara. O potser és que fins ara no he tingut el valor d'afrontar-m'hi. Si el lutier sabés tot el que arreglarà amb una mica de massilla i destresa, com a mínim li haurien de tremolar les mans.

A casa de la meva mare hi guardo les meves altres tres guitarres. Però no he de patir perquè sé que ella, de tant en tant, els hi passa un drap per a treure'ls-hi la pols i altres fantasmes.

I no sé què puc dir ara per tal de fer lligar el que acabo d'explicar amb la cançó que avui volia penjar.

Ni la "mise en place" (o de com aquest post és per a tu, Xexu)

2009-01-21T23:58:00.003+01:00

Vols ser qui per mi ja no plora?

Em pregunto què he de fer amb els polvorons de coco que no em menjaré. Maleïda aquesta fòbia meva a fer desaparèixer. I si hi penso, arribo a la conclusió que jo mai voldria ser un malbaratat polvorón de coco. Perquè, si hi penso, arribo a la conclusió que jo no voldria ser aquell passatge anecdòtic de la teva vida.

Mira com em capfico en modificar la rúbrica sempre descendent de la meva signatura.

Però és que quan els colors emfatitzen, les cançons infinititzen, els vagons de metro gom a gomitzen i els dies sembla que comencin a allargar, "et vull" -per egoista, irracional i immadur- sona súper bé.

Excuses de mal bevedors.

2009-01-11T19:03:00.001+01:00

Quan els quioscos obren les seves persianes i tu tanques els teus ulls, la boira a Rússia no deixa veure el final dels carrers.

Però encara no sé en quin moment la idea de tu adormida va fer que el fred no calés els ossos.

Post semi-radical

2009-01-09T23:54:00.001+01:00

Gracias doy a la desgracia y a la mano con puñal
porque me mató tan mal, y seguí cantando.

De gent porca que fa porcades el món n'és ple. Durant un temps aquesta va ser una certesa que em va angoixar molt però ara ja no em treu la son, la veritat. Això no vol dir que no em resulti desagradable topar-me amb l'existència d'aquestes persones plantificada davant meu, però suposo que són aspectes amb els que encara he d'aprendre a lidiar.

Suposo, suposo... La petitacriaturòloga m'ha demanat molt seriosament que deixi de suposar i faci el favor de començar a parlar d'una vegada sobre allò que sento com a cert. Suposo que la petitacriaturòloga deu tenir raó si ha estudiat una carrera i cobra el què cobra.

Suposo, suposo... D'acord, sé del cert que l'existència de gent porca que fa porcades en realitat no és cap drama.

Sé del cert que un drama és, per exemple, la roda d'un cotxe al riu que transcorre paral·lel a la carretera. Això és un drama. Un drama és la bossa de la compra que es trenca quan encara no has arribat a casa, com la de la Kathy Bates a Tomàquets verds fregits -escena commovedora-. Sé del cert que els treballadors de la construcció tenen la pell de la cara i de les mans tallada pel fred, sí, i a ningú sembla importar-li que això també és un drama. I a més sé del cert coses agradables, com la tendresa que em desperten els teus esmorzars de menú infantil, got de llet i entrepà amb pa del dia embolicat en paper Albal, o que per un moment va semblar que hi havia un extintor gegant engegat damunt els nostres caps i que la neu en la foscor irradiava llum, o que hi ha persones que es troben un telèfon mòbil i fan tot el possible per tornar-lo a la seva propietària, i coses per l'estil.

A totes aquestes, vull deixar palès que els porquets són uns animalons que m'encanten, sobretot un que es deia Babe i que era tan valent que va sortir en una pel·lícula i tot.

Els reis m'han portat una joguina que fa fotos a la neu

2009-01-07T12:41:00.003+01:00

Les nits de neu són brillants, reflectants, blanques, radiants i lluminoses. Potser és una obvietat però jo no ho havia vist fins ahir a la nit. Resulta que les nits de neu no són fosques, resulta que tenen llum pròpia i alhora dilaten les pupil·les.

Desconec si en això hi té alguna cosa a veure el fet que darrerament ho trobi tot tan bonic. Aquest matí fins i tot he desitjat quedar-me incomunicada a Moscou amb els moscovites, però al final no ha pogut ser i he hagut de tornar a la feina. Tot i així, què bonic què fantàstic què guai què màgic buf uau.

He descobert que a la neu li queden molt bé les cançons de Mishima i Coldplay. El flamenc no li escau gens. Crec que la meva nova joguina també fa fotos a les rebaixes, avui ho provaré.

Sento dir-vos que ara ja és massa tard per portar-se bé

2009-01-05T22:54:00.000+01:00

2009-01-03T21:59:00.003+01:00

Diuen que les millors coses arriben quan no te les esperes.

No recordo un cap d'any tan bonic com aquest. Per això he tornat, però no. Per això no sé ben bé què dir. Per això en el fons m'és igual que m'hagis trencat l'ipod. Tant de bo me'n pogués comprar molts per a què els trenquessis un per un com qui estimba una guitarra contra el terra. Rotllo catàrtic.

Crec que he començat l'any amb bon peu, i vull que duri aquesta sensació.

El meu peu no és el del calçat blanc.

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

2009-01-02T11:40:00.000+01:00

Sense la vostra mirada m'hauria estat impossible veure moltes coses.

Gràcies per aquest any. Gràcies, gràcies, gràcies.

Alquimia en el Laboratorio Kosmos del Doctor Noestamossolos

2008-12-29T03:02:00.001+01:00

Llenço hores a l'abocador.

Què propers el no-res del què parla l'Albert i la totsolesa que anomena n'Octubrina. Què propers i brillants.

Ja no hi ha una mama que et digui "després no soparàs" quan et veu picar entre hores.

As the weird world rolls on

2008-12-26T18:43:00.001+01:00

L'encens s'apaga una vegada rere una altra per molt d'èmfasi que posi en encendre'l. No vull ni imaginar que el motiu de la seva manca d'incandescència estigui relacionat amb temes d'energies o presències fantasmagòriques. És sabut que els caps d'any són molt proclius als rituals i a les flors de pell, però les meves darreres adquisicions a l'ikea fan que m'hi trobi força bé a casa i arribats aquest punt no voldria espectres rondant-me.

A les meves plantes, però, només els hi faltava una pedregada com la d'avui per a acabar d'estabornir-se en la seva agonia. He de reconèixer que porto un temps més engrescada en la cura d'interiors que en la d'exteriors. A mode d'incís: regues una planta i creix. Sembla màgia, oi? Tan sols una mica d'aigua, i vida.

El dia de Sant Esteve no és tan greu perquè a les cadenes de televisió estatals s'hi respira una certa normalitat, entenent normalitat com allò que acostuma a succeir habitualment.

I mentrestant, allà fora, l'estrany món avança.

No són temes de gran densitat

2008-12-25T21:22:00.002+01:00

Primera part superada. Se m'acut que la culpa de tot la té aquest capitalisme, i aquest consumisme, i els maleïts publicistes, i els torrons del lot de Nadal que s'acumulen any rere any al mateix armari, i les pel·lícules de pares noels, i els comiats per sempre, i les passes en silenci, i les famílies perfectes, i les dates de caducitat, i els menys dos graus de temperatura, i els cors trencats que n'hi ha a cabassos, i els àlbums de fotografies, i les històries en realitat no tan especials. Per posar algun exemple.

2008-12-22T14:25:00.002+01:00

I com dos asteroides que han desviat sa ruta,
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna.

Quan la circulació pinta malament, l'autocar que ens porta de retorn a Rússia es converteix en una mena de bus turístic que ens descobreix nous indrets, noves ciutats, noves carreteres, noves vies de servei i noves rotondes per tal d'esquivar els embussaments i arribar puntual a destí. Val a dir que, malgrat tingui la impressió que un dia d'aquests tornaré a casa tot passant per Austràlia, normalment ho aconsegueix. Així que no t'estranyis si un dia em veus passar per davant la teva feina i et saludo des de la finestra del vehicle.

Coses pitjors s'han vist. En una ocasió, per exemple, vaig agafar un taxi per anar d'un carrer a la mateixa alçada del seu carrer paral·lel. El taxista vinga a dir-me "pero si esto está aquí al lado" i jo vinga a suplicar-li que m'hi portés, que sóc capaç de perdre'm a la quadrícula de l'Eixample. Finalment va cedir i m'hi va dur. Vaig ser generosa en l'abonament de la carrera, sí.

He de reconèixer, però, que si no fos pels trajectes en autocar, tren, metro, moto aquàtica, vehicle lunar i Núvol Kinton que faig al llarg del dia, no existirien moltes coses.

I que em perdo és un fet evident, perquè en realitat el què jo volia explicar és que aquest cap d'any serà el primer que passaré lluny d'aquí i que, mira, ves per on, em fa il·lusió.

Per cert, bones festes i molts regals i tal.

Descarregar-se el disc de La Marató deu ser considerat fer trampa

2008-12-14T22:55:00.001+01:00

Tot el dia esperant la neu i pensant el mar. El tabac i aquest fred podran amb mi.

Quan no em trobo bé, menjo en visceral i penso en primitiu. Tonyina, suc de préssec, pernil dolç, Nesqüik, ametlles i que algú vingui a acotxar-me. Que vinguis a acotxar-me.

"Acotxar" ve de coucher, de Voulez-vous coucher avec moi? per ser més exactes. Igual que "xofer" ve de chauffeur, que suposo deu venir de chaude-faire. I al final, tot ve d'escalfar motors. Només es tracta de buscar una mica per trobar els orígens i donar-li al contacte.

Jo crec que l'indret somniat és una illa plena de piscines olímpiques, pijames nets i algun dels teus tendres gestos.

De mercats medievals

2008-12-08T21:46:00.008+01:00

2008-12-06T00:47:00.001+01:00

Sovint et trobo entre els primers quatre pensaments del dia. Cafetera, menjar dels gats, tu, persiana. L'ordre pot variar, però ets el punt d'inflexió de totes formes.

Ahir, la meva companya de feina i persona regal em deia en un missatge: Matí horrorós, cada cop hi ha més curro. Les setmanes són cada cop més frenètiques i insubstancials. Quin vertigen pensar que salvar-se consisteixi en sentir tan sols durant els primers instants del dia i entre residus d'inconsciència. Cafetera, menjar dels gats, tu, persiana. La resta, poca cosa més que matins horrorosos. Incongruències al cap i a la fi, perquè allò que realment ajuda a respirar és posar el cor en les coses.

I a tu t'ha tocat, tan congelada i pura, lluny del desastre, ser el meu breu pensament on poder posar-hi l'inconscient per tal de sobreviure.

Sólo con una condición: que no se acabe esta noche

2008-12-03T17:16:00.003+01:00

Avui un petó sobrevolarà els caps del públic, les butaques, els aplaudiments, els kleenex, els micròfons, els sospirs i les guitarres. Què passa.

2008-12-02T00:34:00.001+01:00

És curiós el fenomen de les finestres. N'hi ha d'obertes i de tancades, això és evident, però també n'hi ha que semblen obertes i que en realitat són tancades, o de tancades que en realitat estan desitjant que algú vingui a obrir-les. Després trobem les que no saps si resten mig tancades o mig obertes. Aquestes són les més inquietants però alhora són les més interessants i enigmàtiques. I ja no parlem de com situar-se rere els vidres. Trobar la postura adient pot resultar una tasca d'allò més complicada.

Entre persianes, cortines, reflexes i posicions estic entretinguda aquests dies. I en aquest procés d'evolució -perquè us ho creieu o no, a la vida també hi ha moments d'involució- ja no sé si t'endevino o és que t'invento, però el cert és que et miro. I que, posats a fer, fins i tot podria crear una llista de reproducció amb el teu nom.

És com quan et desperten els teus propis sanglots a mitjanit i tens ganes de fer trucades intempestives per demanar una mica més de paciència. Que ja gairebé hi ets, que sents que falta poc, que sí, que ara vens, gràcies per la comprensió.

Quan probablement no has fet més que començar.

Maleït fred polar sense tu

2008-11-26T16:44:00.005+01:00

Cambra d'aire entre vidres de la finestra d'un autocar, plena d'aigua.
(Disculpeu la mala qualitat d'imatge)

No et pots arribar a imaginar
la immensitat d'aquest moment:
sobre la pell m'hi he descobert
una fina capa de gel.

Anna Gual a "Tan sols és fred" (*)

Va ser fascinant aquell moment bufanda d'aire: tot de fulles de til·ler, bosses de plàstic i polsim volant. Que miraves amunt, al cel, als núvols, i remolí. Va ser genial aquell moment de cartrons surant i giragonsant rambla avall amb els escombriaires d'armilla reflectant corrent darrera. Un fotograma en videoclip. La quietud en l'instant musicalment impecable. Com d'un t'estimo. Com d'un t'enyoro. Com d'un em fas riure. Espectacle de cruixir de parquet de llibreria, que fins i tot se t'obliden els teus metres quadrats diàfans en lloguer i el catacrec del cor trencat. Sensació de copilot llegint-te en un embussament, posem pel cas.

Ahir la ciutat grisa era fantàstica. I freda sense tu.

(*) Gràcies

2008-11-22T15:11:00.003+01:00

Al segon peatge, aquell que feia tanta ràbia pagar per la poca distància que el separava del nostre desviament, les nits dels caps de setmana hi treballava algú que tenia un Citroën gris. Sempre que passàvem per allà em cridava l'atenció la meticulositat del seu propietari, que aparcava al mateix lloc malgrat estiguessin buides la resta de places d'aparcament. I tot això ho pensava en silenci mentre deixàvem enrera les barreres tarifàries. Mai no li vaig explicar.

Crec que he trobat el peatge on treballa aquesta persona entre setmana, i puc dir que segueix sent tan meticulosa pel que fa als seus costums d'aparcament. Amb quantes persones desconegudes ens devem haver creuat en diverses ocasions al llarg de la nostra vida i ni ho sabem.

El més probable, però, és que tot això m'ho estigui inventant. Si t'ho mires d'una forma racional, el misteriós i meticulós propietari d'aquest Citroën deu fer festa algun dia de la setmana, dic jo. Però tant és.

El què sí li vaig explicar és que estava estalviant per a fer realitat un somni. La meva il·lusió era tenir una caseta, amb jardinet, granjeta, animalons, plantetes, arbrets. Tot molt diminutiu, com un desig de pestanya que bufes en un dit. Això sí que li vaig explicar.

Sé que estic asseguda al costat d'en Sebastián sota un desmai, que és com esperar-te a la font del petó. I sé que no moriria una mica cada dia a les 16'00pm si, per exemple, anés a buscar l'Erika, la cambrera russa del cafè amb llet -tu cambio chica-. Sortiríem d'aquell local fent la botifarra a l'encarregat que es fa el graciós però que en realitat és insuportable i als clients que piquen amb les seves monedes d'euro sobre la barra metàl·lica.

Però estic asseguda sota un desmai amb en Sebastián, què hi farem. I no és que n'estigui especialment satisfeta de saber-me capaç d'anar al dentista sola i sense por, o de no explicar a ningú tot el què m'ha passat al llarg del dia, o d'identificar-me amb un globus inflat d'heli que desafia les lleis de la gravetat, o de despertar-me sanglotant, o d'apartar la por a cops de peu, o de no poder acabar d'escoltar el moment que no surt mai a les cançons.

En Sebastián m'ha ensenyat que tot radica en reconèixer que estàs assegut sota el desmai, i que ningú no et llevarà d'aquí excepte tu mateix.

2008-11-16T14:40:00.005+01:00

"Abriga't. A Rússia aquesta nit ha glaçat i al matí estàvem a 0º" -Papa mòbil dixit-

Els veïns del davant de casa baixen les persianes durant l'estona que el sol els hi entra per la finestra. Jo això no ho acabo d'entendre, la veritat. De fet, jo de seguida que percebo un minso raig de sol per la meva finestra m'afanyo a col·locar-hi els gats per tal que s'omplin d'energia, escalfor, vitalisme i felicitat. No cal dir que, per norma, no em fan cas i marxen. I llavors jo els persegueixo per casa amb el propòsit de tornar-los a col·locar al sol, però ells, evidentment, tornen a marxar. I així entrem en un bucle molt absurd que dura fins que marxa el sol.

Als matins de quotidianitat grisa també passa que per a què tot vagi bé he de creuar-me amb el noi de gos arrugat al carrer del cinema, amb els bessons de jaqueta blava a la cruïlla de vianants i amb el senyor graciós al semàfor. Si algun d'aquests tres fets es desajusta, tots l'engranatge del dia queda desequilibrat. Llavors, és clar, les botigues obren tard, els proveïdors no arriben a l'hora acordada i les comandes es fan malbé. Els trens obvien els horaris escrits, els amants equivoquen ocasions i les cançons van descompassades. Les obres de teatre comencen sense públic a les butaques i els semàfors de la ciutat es descoordinen els uns amb els altres. Els telenotícies perden les notícies perquè els periodistes deambulen sense rumb ni instant. Els hiverns són de lli i els estius de pana. Un caos, vaja.

L'Anna, en canvi, té el do de la sorpresa. Però jo sé que això li passa perquè qualsevol moment de qualsevol dia de qualsevol època de l'any li queda bé. No tothom té aquesta virtut.

2008-11-14T21:46:00.003+01:00

Ja ha passat el tretze de novembre. Potser sóc una pesada, però és que tinc una mena de trauma amb aquesta data molt xungo. Que aquella sensació de creuar els carrers sense voler mirar si venen cotxes o no és realment fotuda.

Ja ha passat el tretze de novembre, i amb això ja ha passat un any des del passat tretze de novembre. Quin dia i els seus contigus d'aquell tretze de novembre passat. Pim pam, tot ben congestionadet en qüestió d'hores, que total, per a què els volem els 364 dies de l'any restants si es pot deixar tot ben enllestit en qüestió d'hores? Passat. Rotllo trauma, ja ho veus.

La missa per a la meva àvia va ser maca -és pot trobar maca una missa, oi?-. Jo no estic batejada, ni he fet classes de religió, ni la catequesi, ni la comunió, ni sé desxifrar què repeteixen els feligresos en veu alta puntualment després de determinades frases del parroquià, ni què canten tots junts en el moment adequat, ni per què ho canten així, ni a què sap una òstia, ni si el vi que donen es bo, ni senyar-me, ni què ha de passar per a fer-ho. Però el que sí faig sempre en aquesta mena d'esdeveniments, i m'agrada molt, és donar la pau. Donar la pau mola. I no sóc la única que ho pensa, una fan fins i tot va sortir disparada a donar-li la pau al capellà.

Durant el transcurs de la cerimònia vaig recordar moltes coses de la meva àvia que no explicaré aquí per importants i boniques. I també vaig pensar en altres persones que, segons diuen des de l'atri, estan amb ella.

Després vam anar a fer un sopar pica-pica al bar d'en Jaume. Vam demanar croquetes i patates braves, però jo sé que en realitat eren cocretas i papas fritas.

Aquests dies m'estic llegint Ya sólo habla de amor, d'en Ray Loriga. I al·lucino amb com descriu emocions que jo sento -o he sentit en determinades ocasions- però que sóc incapaç de verbalitzar. I llavors les subratllo. Perquè saber verbalitzar és important, però sentir també ho és. I llavors subratllar.

És evident que la meva ignorància en el tema de les misses és total. Així que cito textualment algunes correccions que amablement m'han fet: Les hòsties tenen gust de paper. Els parroquians i els feligresos són el mateix. El capellà que dirigeix la parròquia és el rector. De vi normalment no te'n donen, però si per un casual tenen el dia esplèndid, és moscatell. Gràcies per les apreciacions.

2008-11-13T00:25:00.001+01:00

Si t'hagués de posar un nom imaginari et diries Anna. Anna per les as, no pas pel capicua. T'he explicat mai la meva obsessió per les as? De debò, m'agraden molt les as. Bé, el què et deia, tu series l'Anna i les cartes que jo t'escriuria començarien amb un "Hola Anna, com estàs?".

I és que des que no t'explico coses que tinc moltes coses a explicar-te.

Saps què? Rússia té els dies comptats. Tan sols el fet de verbalitzar la possibilitat de marxar de Rússia ja ha sigut com apartar el fum o la boira amb el palmell de la mà.

Dijous passat vaig disgustar-me una mica. Crec que és per això que l'endemà no vaig poder llevar-me. M'he adonat que tots som plenament substituïbles en qualsevol projecte o il·lusió. Aquesta mena de certeses al principi impressionen molt però després les relativitzes o realtivitzes o pessimititzes, ja no ho sé. La qüestió és que dissabte pots tornar a llevar-te.

I llavors també pots passar-te tot un cap de setmana menjant xocolata desfeta amb xurros en bona companyia, que endolceix molt els dies malgrat no ho demostris prou o dubtis de l'interès del teu interlocutor en escoltar-te.

Les meves parets ja estan gairebé a punt per a fer la seva funció altre cop. Trobaré a faltar el riure i la música d'en Gorka. Trobaré a faltar les crispetes i les magdalenes.

Perquè des que no t'explico coses que se m'acumulen les coses a explicar-te.

Hola Anna, com estàs? I et parlaria -pluja d'idees- de persones regal, de dies llargs, de cançons feridores, d'un periodista simpàtic, del blog de n'Albert, de fer tard, del google street view, de paraigües exagerats i del 13 de novembre.

Que si s'acaba Rússia i es construeixen parets, no sé de què parlaré. I que llavors acabo parlant capicua, com el teu nom.

2008-11-04T00:10:00.001+01:00

En dies clars, a Rússia el cel és infinit. Per això aquell matí et vaig dedicar la cançó que va sonar com a alarma del meu mòbil. I no era un vulgar politono, no, no. Era tota una cançó sencera, amb els seus 3'26 minuts d'un distorsionat ajuste de volumen alto a les set del matí. I que es fotin els veïns que aquell cap de setmana volien dormir: els estudiants del primer tercera, el mosso d'esquadra del segon quarta, el traficant del primer primera i la immigrant de l'entresol. Que es fotin perquè aquella cançó era per a tu, a les set del matí, a tot drap, a Rússia, cel clar.

La vida té un rerafons bromista. Jo crec que la vida té un puntet d'humor a l'estil Benny Hill, d'aquell que al principi no et molesta però que al final t'acaba carregant.

El futur era això.

2008-11-02T22:28:00.002+01:00

De por qué buscamos miradas
cuando la tormenta arrasa en las madrugadas.

He tornat a tenir 16 anys transcrivint la lletra d'una cançó. Qui m'ho havia de dir, quan tenia 16 anys i feia anar la cinta de cassette enrere i endavant, que un dia hi hauria una cosa anomenada itunes. Tot i així, les estrofes de cançons d'impronunciables lletres continuen existint. I el nombre de vegades que reprodueixes el tros de la cançó es inversament proporcional al seu nivell d'intel·ligibilitat.

Tenia una professora que a meitat dels exàmens sempre ens feia girar els fulls durant uns minuts per a mirar el blanc del seu revers. Després, les preguntes -i les seves respostes- recobraven una mica el seu sentit primitiu. Llegir molts cops una cosa no t'assegura el seu enteniment.

Jo transcrivia les cançons a una llibreta força vulgar, d'espirals i tapa dura. També hi anotava qualsevol cosa que trobés i em cridés l'atenció. Crec recordar que al primer full hi havia un poema de Gutierre de Cetina, no estic segura de si era "Ojos claros, serenos" o "Horas alegres que pasáis volando". Però un d'aquests dos, segur. D'això se'n pot deduir que era una adolescent classicorra i nyonya.

Ara estic enganxada al google reader i a les cançons d'Antònia Font. I penso que mai més em tornaré a enamorar com llavors.

El què he transcrit és el què en Manolo recita a la part final d'aquesta cançó. Ho fa a dues veus i per escoltar-ho per separat primer has de posar-te només un auricular i després l'altre. Si algú ho vol, que m'ho digui, podem negociar-ne el preu.

2008-10-29T23:10:00.001+01:00

Des de fa uns dies no tinc parets. M'he quedat sense parets, flipa-ho. Fins i tot he escrit una carta a n'Octubrina per a explicar-li-ho, ja que m'ha semblat un fet tan rellevant com el seu episodi amb l'abella really scary. No tenir parets és com no tenir murs de contenció ni mesures correctives, les coses se t'escapen.

Mentre dura la meva manca de parets, m'han acollit a la sala de reunions d'una oficina. M'hi puc estar sempre i quan no hi hagi cap reunió, és clar. Si hi ha reunió he de marxar i em dedico a deambular. Deambular és un verb que m'agrada, va acompanyat d'un moviment oscil·lant i despistat. També m'agrada el verb compungir, per la sonoritat crua però alhora afectada i sobre actuada.

Des de la sala de reunions d'acollida veig l'esquena d'en Gorka. Gorka música. Gorka riure. Gorka que pronuncia Provença en basc: "Proventza". Gorka que es marca objectius difícils. Gorka que té un petó al clatell. Gora Gorka. I penso que al final totes les grans coses es redueixen a ben poc. Per exemple, les grans construccions es poden acabar simplificant en pintures a terra fetes amb un esprai fluorescent. Fixeu-vos-hi quan aneu per la ciutat grisa, ja veureu. D'aquí fins allà, carrer. A partir d'aquí, parc infantil. D'aquesta marca fins l'altra, cables de Telefónica. I de la marca cap enrera, excavació de 20 metres de fondària. Tan gran i tan simplificat. És com mirar de resumir algú en la forma que té de canviar les marxes del cotxe, o com que els asteriscs fan lletres en negreta.

Al final, i encara hem de donar gràcies, cada sentiment té un únic propietari.

Mira que n'ets de pesada amb Rússia

2008-10-27T23:10:00.001+01:00

La boira ja s'ha instal·lat a Rússia. Aquest cop, però, no m'ha agafat desprevinguda. Recordo un dels meus primers matins aquí, l'hivern passat, quan vaig treure el nas per la finestra i em vaig espantar sobre manera convençuda que alguna cosa es cremava al meu carrer. Ara això ja no em passa, i fins i tot m'he comprat un trípode només per fotografiar-la a ella.

A Rússia, malgrat la boira, els hiverns tenen al·licients. Un d'ells és que la capital -diga-li Moscou- s'omple d'estudiants amb carpetes i maletes tro-tro-tro-trolleys amunt i avall. Un altre al·licient és que els dijous ja es percep l'inici del cap de setmana perquè la millor pizzeria de la ciutat s'omple de gom a gom.

La boira és un tema recurrent quan es parla de Rússia, però els seus habitants tenen frase-jòquer per quan sorgeix la ocasió. "Passat el congost, la boira desapareix", i sembla que això ja ens eximeix a tots de qualsevol possibilitat de tristesa o melangia emboirada. Resulta que al final tot es reduïa al congost, maleït sia! Que se t'acaba el tabac? Passat el congost hi ha màquines de tabac de guàrdia. Que se t'escapa el tren? Passat el congost n'hi ha un altre esperant-te. Que s'esgota la bateria? Passat el congost, cançons aleatòries. I tot així, comodí.

La meva mare vol dedicar-li una missa a la iaia, perquè d'aquí res ja farà un any que va marxar. Ja fa un any d'allò, sembla mentida. La meva àvia es cagava en tot quan sentia parlar de l'Església i de capellans, però un dia es va emocionar al veure el dit incorrupte de San Juan de la Cruz. I qui no s'emociona amb una cosa de tal naturalesa, pensareu. Realment, no és res que et pugui deixar indiferent. En fi, la qüestió és que li farem una missa, perquè en el fons el què a ella li agradava era sentir-nos a prop, i la forma en com això es donés tampoc era gaire important. Hem anat a demanar hora a l'església del barri com qui demana hora al podòleg. Això a la meva àvia li faria gràcia.

A vegades penso que el bumerang encara no ha acabat el seu recorregut. A vegades li percebo una trajectòria pendent.

2008-10-26T21:20:00.001+01:00

Han hagut de passar uns quinze anys perquè la dona del meu pare m'expliqui el seu viatge en autostop des de Barcelona fins a Irlanda. Viatge de joventut del què va tornar amb moltes certeses i del què jo desconeixia tota existència.

Què ha de donar-se perquè un dia, després de tants anys i sense motiu aparent, apareguin les ganes de compartir certes experiències i certeses? Quin imperceptible mecanisme es posa en marxa?

Llavors tu, simplement, no existies, però jo ja escrivia el teu nom. I algun dia, imperceptible mecanisme, hauries de saber totes les coses fascinants que en sorgeixen. Són les certeses d'aquest viatge.

2008-10-17T19:10:00.001+02:00

Els veïns de la Meridiana surten a passejar els seus gossos a les illetes de l'avinguda. Les bèsties ensumen aquella mena d'herba pol·luïda com si es tractés de la darrera aroma de natura que resta viva. Quina quotidianitat més delimitada: carrers, parets, corretges.

A mi la pluja del migdia m'ha obligat a cercar recer camí de la feina. Sempre he sabut que algun dia trobaria el seu cotxe aparcat davant meu. Del seient del copilot n'ha baixat una noia rossa.

Quina vida més delimitada: cortina d'aigua.

Nota: Això, en la seva essència, sempre ha volgut ser un blog fotogràfic. Avui, però, no tinc fotografia.

2008-10-15T23:50:00.001+02:00

L'Anna repassa apunts mentre viatja en autocar. Desplega els seus papers i acaba ocupant tots els seients del vehicle. Els fulls que surten volant fins a les primeres files evidencien que l'Anna enumera les pàgines a l'angle dret superior. Full 1. Full 2. Full 3. A l'Anna d'ulls mediterranis li queden bé les cançons aleatòries i no mira enrera mentre se'n va.

I jo tenia una frase que anava i venia mentre dormies. Es va acabar gastant de tant anar i venir o vés a saber.

Alguna cosa semblant li deu passar al conductor de les vuit. En aquell moment del trajecte en què quasi tots els passatgers entrem en estat letàrgic, quina responsabilitat portar tants somnis viatjant i que el frec amb l'asfalt no tenyeixi, ni rebaixi, ni llimi, ni rasqui.

Mentre dormies, una frase, que de tant anar i venir, es gastava i no et vaig dir.

2008-10-12T15:30:00.001+02:00

Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón sus nidos a colgar, que deia el poeta.

Normalment a la gent li fa ràbia no recordar-se de les coses. El meu problema, en canvi, és que recordo massa bé els detalls banals. Seria capaç de descriure minuciosament què vaig sopar un vuit d'octubre d'ara fa set anys, just abans d'un primer petó del que també podria relatar-ne les particularitats. I això pot arribar a ser angoixant perquè és com no acabar-se mai la magdalena de Proust. Una magdalena interminable i gegant.

També pot passar que creus reconèixer pel món persones de les que ja tens records i viatges a París. Ho creus fermament en un moment donat, però els endemàs sempre esvaeixen els ahirs per molta retentiva que tinguis. En aquest cas no estem parlant de magdalenes. Crec que en aquest cas es tracta més aviat de la sorra dels rellotges i el desert.

Per això a vegades prefereixo fer-te una fotografia just abans de sortir per la porta, mentre t'ho repenses i conclous que no vols girar el canell per a obrir-la. En un segon et converteixes en un etern encant que mai podrà fer mal, perquè restes immòbil, preparada per sortir, però no ho fas. I jo et puc emmarcar.

2008-09-24T22:15:00.002+02:00

No cal morir-se per deixar llegats. A mi me n'han deixat uns quants, de llegats, i ho han fet persones que encara volten per aquest món. En tinc de molt bonics i enriquidors, i també en tinc de patètics i més aviat molestos.

Fa poc algú em va dir que tenia la sensació d'espatllar tot allò que tocava, you know. Jo fa un temps que també tinc aquesta impressió. I això té a veure una mica amb els llegats, perquè darrerament tan sols sé anar escampant llegats força desastrosos en general.

Crec que un dels millors llegats que mai m'han deixat a mi es pot resumir en la frase "Jo amb tu aniria a La Mina". Aquest és un bon llegat, sens dubte, perquè en una frase tan senzilla s'hi pot encabir tot un univers de confiança i fe.

I tot això venia perquè he vist unes fotografies on hi apareixia una antiga companya d'escola, i he pensat que tenia les mans de nena petita més mans de nena petita que mai he vist, d'un perfil desdibuixat i arrodonit. El llegat que ella em va deixar, però, és un riure -que és diferent d'un somriure- i si tanco els ulls encara el puc sentir tan net com quan teníem quinze anys.

Em pregunto on han anat a parar els dies en què podíem confiar i deixar-nos enlluernar per un riure. Amb els anys fer-ho ha esdevingut una tasca massa arriscada, i cada dia tinc més clar que no vull llegats que necessitin cures. Simplement penso que no podria suportar-ho.

2008-09-19T16:58:00.008+02:00

Als habitants de Rússia se'ns pot reconèixer fàcilment perquè som els que anem pel Sud amb una jaqueta a les mans. No és casual ja que a Rússia, en termes generals, fa fred i hem de sortir de casa preparats. També som els que comprem el tabac a cartrons perquè ens costa perdonar, però volem aconseguir-ho a cada calada. A vegades el baf es confon amb el fum i a vegades el fum es confon amb el baf. Al final és com una lluita interna realment complicada. És que a mi els plànols superiors sempre m'han resultat difícils.

També hi ha cops en què sortim de casa sense jaqueta -en diuen envalentir-. Això és quan ens creiem resistents al fred malaguanyat, disfressat, manllevat, malversat, dissimulat, emboirat, malgastat, garbellat i crivellat. De cabells que s'embullaven. De pells de plàtan. De rajoles de terres de pisos de l'Eixample. D'un, dos, tres, pica paret, jugant amb els sentiments d'aquesta forma.

Però en realitat és com quan penses que en tindràs prou amb el darrer cigarro que et queda i acabes sortint amb nocturnitat a la recerca d'una màquina de tabac de guàrdia.

Jo sempre acabo sortint amb nocturnitat a la recerca d'una màquina de tabac de guàrdia.

En tan sols 15 dies han marxat per sempre dues persones properes. Segueixo sense entendre les regles d'aquest joc, i sense poder perdonar.

2008-09-07T16:32:00.002+02:00

Un dia vam dir-nos que no estaríem mai soles en aquest assumpte que és viure, i així ho portem fent des de fa 25 anys.

Allò que fa gran a una persona són les petites coses.

2008-09-03T02:19:00.002+02:00

Sempre m'he sentit propera als darrers de la cua.

2008-08-29T19:46:00.003+02:00

Rellotge, fill de puta,
es temps que t'has menjat

Aquest és el darrer cigarro que em fumo abans d'anar a dormir: quants penúltims cigarros hauran tingut el mateix fals preludi.

El present és un Cub de Rubik ple d'ahirs, avuis i demàs. Que no us enganyin, les combinacions són infinites.

Els autocars que es creuen de cara a l'autopista es fan l'ullet amb fars de xenó. Breu instant de complicitat que em recorda que jo mai he sabut picar l'ullet, però que, en canvi, sí que sé tancar un ull durant molta estona.

2008-08-25T00:58:00.002+02:00

El dia d'avui podria ser perfectament l'antagònic al dia que se'ns va cremar el sopar, perquè avui ja no passen aquestes coses i perquè ara la cuina és el lloc de la casa que menys m'agrada.

I aquesta és una altra de les idees en les què em podria perdre. Que en les idees també ens hi podem perdre, ja ho saps. Passa com amb els silencis que dius o com amb les carreteres que ressegueixo amb els dits fins que finalment acabo equivocant els camins, també ho saps.

En realitat jo sempre acabo errant els camins, però això tampoc no t'ha de sorprendre: si sóc capaç de perdre'm al menjador de casa, imagina't què podria fer amb tanta immensitat.

2008-08-19T19:52:00.002+02:00

El meu pare va perdre's al Parc Natural de Sant Llorenç. L'excursió que havia de durar tres horetes -una matinal, segons ell- va acabar resultant una sortida de vuit hores sense parar de caminar. A la Moleskine que li vaig regalar per a què hi anotés les seves impressions excursionistes aquell dia hi va escriure: "El Parc Natural de Sant Llorenç és gran". L'endemà era d'urgències amb un còlic nefrític.

Hi ha coses que fan por, i perdre's en un parc natural n'és una. A mi em passa.

Tot i així, no puc evitar fer la meva motxilla cada nit.

2008-08-17T19:04:00.001+02:00

Els meus gats són molt valents. Que trona i llampega i ells allà, com si res.

A vegades ser valent també és saber dir "tinc por". L'altre dia, sense anar més lluny, em vaig cremar amb la planxa i no vaig saber dir tinc por de viure per sempre més en un apartament d'estiu acumulant pells de taronja a les butxaques i mirant el temps per la finestra. Al contrari, vaig pensar que ja em passaria. I això no és ser valent perquè el què jo sentia en realitat era una altra cosa. Que ja sé que no em moriré pas per una cremadeta a la mà, però no és agradable.

Quin embolic.

2008-08-12T22:47:00.002+02:00

Amb les seves maneres de petita burgesa imagina que a la vida tot es pot fer i desfer al seu gust. Com si les rotondes llombrígoles es poguessin agafar tant per la dreta com per l'esquerra, quina manca de criteri.

I llavors passa que per a la resta de mortals anar a l'Ikea és un drama. Que ja ni et ve de gust menjar-te cap fastigós frankfurt, perquè surts d'allà pensant que els mobles que avui compris potser demà ja no els tens. Qui sap.

I el mateix passa amb el Decathlon, que és una farsa perquè ja no ho trobes tot ni tan barat ni tan guai, si total, fer activitats a l'aire lliure ara et resulta auster.

Que t'adones que t'has convertit en un ésser vulnerable a la vida; la mateixa vida que d'altres fan i desfan al seu gust.

I va i tornes a parlar del mateix, tot i saber que a ningú no li interessa i que probablement la gent pensarà que quina mala llet que gastes.

2008-08-11T23:52:00.002+02:00

Vaig poder identificar el seu perfum des del balcó. Ella feia tard a la feina, el sol sortia en temps real i jo em bevia el cafè amb llet recolzada a les baranes del primer pis. Màgica conjunció amb gotes de Moschino.

Que si el televisor es desesma quan porta un cert temps funcionant, doncs me'n compro un de nou. Però que per a veure població civil sagnant i programes de cuina com quan, potser no el vull.

I a veure ara què faig jo amb una pantalla tan gran i tan plana i de colors tan reals si acabo pensant que prefereixo la seva olor.

2008-08-08T23:19:00.002+02:00

No me'n sé avenir de tantes hores lliures a partir d'ara. M'hi estava trobant bé en el paper de persona abatuda que agafa el metro a quarts de nou. En aquells vagons tots érem com els diaris a l'estiu.

Jo crec que ens vam fer grans en el moment en què vam deixar de dir "tia" o "tio" al final de cada frase per passar a entendre que fer papiroflèxia amb segons quin material comporta un alt risc de cremada. Quan no ets gran fas papiroflèxia amb qualsevol cosa i a qualsevol hora. Després ja no.

Després els malabarismes els fas amb arxius excel buits que vols omplir. Graelles de planificació d'activitats, de sumatoris de persones i d'enumeració d'indrets.

Jo ja he començat la meva graella per a aquestes vacances. Malauradament, em dec haver fet gran.

2008-08-07T00:42:00.002+02:00

Avui un cotxe ha atropellat un noi a la Gran Via. El seu cos ha quedat estès sobre l'asfalt roent i ha començat a tenir convulsions mentre esperàvem l'ambulància. La meva teoria és que això li ha passat perquè anava sol i no tenia a qui vigilar els semàfors en vermell. Qui diu semàfors en vermell també diu tempestes, malsons, ceba sense triturar, fred o anuncis televisius, tant és. La qüestió és que vigilar els semàfors vermells d'algú altre és com vigilar els teus el doble.

Nota del dia 17/08/08: He canviat la fotografia original d'aquest post perquè avui l'he vist i m'ha semblat una fotografia realment espantosa. No sé en què estava pensant quan la vaig publicar. La nova tampoc és que sigui gran cosa, però com a mínim m'agrada més. Es tracta d'un intent de recrear l'efecte d'un objectiu Tilt&Shift amb Photoshop. Gràcies per la vostra comprensió.

2008-08-03T15:31:00.004+02:00

- Taxi, pare. Mire, yo soy Piscis, y estoy bajo el dominio de Saturno. Y como hoy es cuarto menguante, sexto izquierda, pues me convierto en el silencio del cordero. Cuidao, que muerdo!

Un cop al mes faig cerques estúpides al google. Recopilo bocins d'informació sense sentit que jo mateixa cuso amb bones dosis d'imaginació i dramatisme, tot formant un conjunt d'idees catastròfiques plenament creïbles. Un cop al mes m'obstino a repassar blancs i negres antics que contrasten amb tota la gamma de colors presents. Els blaus marins. Els malves posta de sol. Els verds capsa. Els blancs nounats.

I és que la dosi d'imaginació lligada al dramatisme ja és innata en mi, però el curiós fenomen de la menstruació tot ho accentua.

L'estiu que no vaig fer cap reserva

2008-08-01T00:02:00.004+02:00

Y así te sueño, de aguamarina envuelta,
de entrechocar con piedras.

L'estiu no té el posat que se li suposa quan les excavadores i l'asfalt cremen com un estat febril.

Només els diumenges, mentre cantem Alegria amb les finestretes baixades, pell tibant i peus bruts de sorra, recordo que l'estiu hauria de ser sempre gust de sal al llavis. Em pregunto què se'n deu haver fet de tota aquella sal i del meu equip d'snorkel.

La botiga d'aquaris del barri fa liquidació total. Ha de ser complicat perquè no pots vendre els aquaris abans que els peixos: l'experiència em diu que un peix sense aigua no és res.

(Geo)grafia

2008-07-24T23:07:00.003+02:00

Sóc tan fàcilment impressionable que l'autocar s'enlaira cada dia al mateix punt, i el sol es pon per coincidir amb el moment de l'aterratge. Les postes de sol de color malva existeixen, jo en dono fe, i el millor lloc per a veure-les és a les finestres de la banda esquerra.

Llavors també veig que no va ser tan greu creuar La Bisbal de l'Empordà ni encerclar les seves rotondes com melics, o travessar el trosset de Vallès Occidental pel què abans passava de puntetes.

Les distàncies es poden mesurar en passes, metres, píxels, polzades i batecs. En realitat els plànols no es descarreguen al GPS perquè les geografies tenen tants matisos que no hi caben en una sola pantalla. El mateix passa amb els racons de la ciutat que esdevenen quelcom més que indrets.

Crec que mai m'havia separat un parc natural d'algú. Sí que ho havien fet portals, carrers, vies de tren, autopistes, mars i oceans; però parcs naturals, mai.

Què divertits són els mapes del google. Pots mirar el món a vista de satèl·lit, buscar distàncies entre el punt a i el punt b, o cercar coses com "bar de tapas en Barcelona".

No és fascinant?

I pensament número cinc

2008-07-22T16:27:00.001+02:00

Escriure cinc pensaments seguits no ha estat fàcil: tots som una mica com en Homer Simpson.

Pensament número quatre

2008-07-21T19:06:00.001+02:00

L'estiu és la millor època de l'any per posar a punt les calderes.

Pensament número tres

2008-07-20T23:20:00.002+02:00

Quan el dia a dia transcorre entre autocars de línia, veus la vida passar des d'uns metres sobre terra.

Pensament número dos

2008-07-19T11:10:00.001+02:00

Mentre senti la música, voldrà dir que encara compto amb el reproductor.

Pensament número u

2008-07-18T12:25:00.002+02:00

Amb un silenci a l'altra banda n'hi ha prou per a sentir-se acompanyada.

2008-07-15T00:23:00.000+02:00

Les paraules també posen les coses al lloc que els hi pertoca.

Uns quants post-it més, i deixaré de mirar les matrícules dels cotxes per passar a aparcar-los tots en harmoniós ordre. I als prestatges de casa, tornaré a disposar els discs en ordre alfabètic: cada cançó al seu lloc corresponent. I a la nevera, els iogurts agrupats per sabors, com les ampolles de Lambrusco als supermercats o com les fotografies al dia que van ser fetes.

Uns quants post-it més, i fins i tot em podria permetre jugar a fer ziga-zagues, filigranes i sanefes.