16 de febr. 2009

Vint-i-quatre hores (gira-sols i gira-dies)


M'he passat el dia corrent rere les busques del rellotge. És el què passa quan et lleves mirant les mussaranyes, surts de casa cantant interiorment un-dos-tres, un-dos-tres txà-txà-txà, taló-punta, taló-punta i arribes a l'estació quan el teu autobús fa un minut que ha marxat sense tu. Llavors no tens altre remei que dedicar les hores següents a empènyer les teves circumstàncies.

Divendres al migdia vaig trobar-me els ulls de la meva àvia al metro. Em vaig posar molt nerviosa al percebre en aquella mirada les disculpes que encara li dec. Tenir amics optimistes està molt bé, però penso que tots hauríem de tenir a prop una persona pessimi-real-ista que ens prepari per a les misèries que el nostre cos supurarà per sempre.

La meva mare m'ha regalat una alarma per casa. Crec que fa temps que vam limitar els nostres sentiments al materialisme. Per això quan me la va donar vaig voler gravar-li moltes pel·lícules en molts cd's per a abraçar-la durant les seves nits d'hivern.

12 comentaris:

Martadoes ha dit...

Perquè vols un pessimista-realista a prop, si em sembla que ja n'ets conscient d'aquestes misèries. Més et val un optimista que et recordi que no n'hi ha per tant!

Jo també he fet tard avui (com sempre).

Petons!

Sergi ha dit...

No estic massa concentrat per llegir posts, i menys per dir res coherent, però com sempre, intueixo moltes coses rere les teves paraules, em corprèn això de camuflar els sentiments amb materialisme, i et vull dir que si necessites un pessimista-realista, només m'ho has de dir.

Fixa't, ni tant sols dic res de la referència a Antònia Font.

Hei Jei ha dit...

no existen las personas optimistas-realistas??
bueno, realmente pienso que es incongruente añadir la palabra realista a los adjetivos optimista o pesimista, no crees?
ya sabes de qué tipo soy yo, no?

:)

Anònim ha dit...

doncs kuan la música s'instal·la dins meu com comentes, la pròpia música empeny les meves circumstàncies, inclús els hi posa velocitat i ritme i es transformen en anècdotes amb humor ballaringa jeje
aviam aviam ... esperit pessimi-real-ista ... parles d'algú que ens tregui el paracaigudes abans de caure a terra? cal? no dic que haguem de viure en un núvol, però potser tampoc cal baixar al món terrenal en tot moment, no? permetem-nos somiar!!
són redefinibles o redissenyables els sentiments? són reorientables? és bo deixar-los al calaix que no ens convenç? podem mutar-los?
no ho sé
potser el temps els hi pinta colors d'amor.

Martadoes ha dit...

Ostres, em perdo totes les referències a Antònia Font (i així és clar que no se t'entén!). Hi hauré de posar remei!

Anònim ha dit...

per sort, quasi sempre trobem una manèra de dir t'estimo..

namaga ha dit...

era woody allen qui va dir que un pessim-real-ista en realitat és un optimista ben informat?
qui canta els mals espanta!

petonets

Anònim ha dit...

M'ha agradat això d'empenyer les circumstàncies...

carme verdoy ha dit...

manel enganxa optimisme. i aquest blog m'enganxa en general. :)

rAnita nOe ha dit...

correr darrere del temps, o endavant.. uis..
besets

Recomenzar ha dit...

Hola me gusta las mezcla de arte y letras desde la mezcla sale el arte del poeta

PetitaCriatura ha dit...

Molts gràcies pels vostres comentaris!

I agraiments dobles a Carme i Recomenzar. És un plaer poder descobrir blogs com els vostres.